III Congrés d’Història de Girona. Bicentenari de la Guerra del Francès

Demà dijous s’inaugura el III Congrés d’Història de Girona, dedicat aquest any a la Guerra del Francès i al seu context històric, i dedicat especialment a la problemàtica de les terres de frontera. Per això du per subtítol “Guerra i poder en terres de frontera (1792-1823)”.

Qualsevol ciutadà pot assistir-hi, en tot o en part. Qui vulgui assistir a tot el congrés i obtenir després les actes (i els estudiants, que vulguin un crèdit de lliure elecció), es poden inscriure demà mateix i pagar la taxa que és de 20€. Tanmateix, si algú vol assistir a alguna de les seves activitats pot fer-ho lliure i gratuïtament i sense necessitat d’inscriure-s’hi.

El Congrés tindrà lloc a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG (el dijous) i a l’Institut d’Estudis Gironins (el divendres). Podeu consultar el programa definitiu a la web de la Universitat de Girona.

Inauguració del curs a la Facultat de Lletres de la UdG

Quan a començament de curs es va produir la inauguració oficial d’aquest curs a la Facultat de Lletres, el degà, Francesc Feliu, va repassar “l’estat de la Facultat”. Entre altres qüestions, va destacar el significatiu augment d’alumnes que s’ha experimentat aquest any, un fet que és degut tant per la incorporació exitosa d’un nou grau (Comunicació cultural) com per l’augment d’alumnes de tots els altres graus. El degà no va precisar tant, però entre aquests graus s’hi compta, per descomptat, el d’Història, que ha cobert 58 de les 60 places ofertes, i ha arribat, per tant, a gairebé un 100% “d’ocupació” i ha estat un any més la titulació amb més alumnes de la Facultat.

Per altra banda, el degà es va referir al procés d’elaboració dels nous graus i a la tasca que havíem fet des de les coordinacions d’estudi. Com que tampoc a la Universitat tampoc és gaire habitual que et llancin floretes, m’ha semblat apropiat reproduir les seves paraules en el bloc:

El treball que hem fet, durant més de dos anys, crec que ha estat molt satisfactori, i que avui podem mirar endavant amb la tranquil•litat d’haver posat les bases d’unes titulacions que segurament s’hauran d’acabar d’ajustar, a mesura es vagin implantant, però que ens permeten continuar amb garanties la feina de formació que ens és consubstancial. El mèrit principal d’aquest treball, he de dir-ho, correspon als coordinadors dels estudis, que han hagut d’assumir la major part de la feina, ingent, de la planificació, i que ara són els encarregats de dur a la pràctica les idees expressades en les memòries dels graus. Vull agrair-los avui públicament, als coordinadors actuals i als que ho han estat fins fa poc, la seva dedicació i la seva eficàcia.

El blog como herramienta docente para la autogestión del aprendizaje

El próximo jueves se inaugura el Congreso Univest 09 en Girona, con el lema general “Claves para la implicación de los estudiantes en la Universidad”. Además de formar parte del comité científico general, he presentado una comunicación en uno de los ámbitos específicos del congreso que versa sobre la experiencia de la asignatura “Tendències Historiogràfiques II” con este blog. Aquí tenéis un breve resumen de la comunicación:

Ante los retos del EEES, la experiencia de la asignatura Tendencias Historiográficas II se ha propuesto desarrollar un proceso de enseñanza – aprendizaje mediante un blog que facilite el desarrollo del pensamiento crítico en el alumnado, un conocimiento adecuado de las grandes formas de hacer historia en la actualidad y la capacidad de aplicar este conocimiento para valorar los textos historiográficos (y, por tanto, para capacitar al alumnado para aplicarlo en otras circunstancias). Pieza clave de este proceso ha sido el uso del blog del profesor y de los blogs del alumnado para elaborar comentarios de textos que sean accesibles para todos, permitan la autoevaluación del alumnado y el desarrollo de su aprendizaje autónomo, y, en último término, consigan un aprendizaje significativo. El texto expone los objetivos que se proponían, el desarrollo de la asignatura, evalúa los resultados obtenidos y, finalmente, reflexiona sobre los efectos del uso de Internet sobre nuestra forma de trabajar y de pensar.

Y las conclusiones:

En definitiva, puede afirmarse que el proceso de enseñanza-aprendizaje que se desarrolla en esta asignatura a través de un blog cumple los requisitos que suelen señalarse para identificar el trabajo autónomo del alumnado, concretado en el desarrollo de las competencias que siguen (C.Lobato 2006):

• Competencias para aprender, especialmente fijarse personalmente el alumnado unos objetivos, seleccionar la información adecuada y comprenderla y procesarla, y aplicar los conocimientos adquiridos a situaciones nuevas. De ahí que en cada trabajo haya un amplio margen para elaborar un comentario propio, la necesidad de comprender los contenidos de las clases y las lecturas a realizar, y, sobre todo, aplicar esta información al comentario de un texto nuevo.
• Competencias en el pensamiento crítico. La elaboración de un comentario propio, correctamente argumentado y su defensa tanto en la publicación del blog como en clase, favorecen el desarrollo de un pensamiento crítico, entendido éste como la capacidad de construir un punto de vista propio y ser capaz de argumentarlo y defenderlo.
• Competencia en automotivarse. La exposición ante la clase y, de hecho, ante el mundo, de los resultados de su trabajo, es un elemento fundamental para conseguir autoestima e incentiva a un trabajo mejor.
• La competencia en la utilización pertinente de las nuevas tecnologías de la información y comunicación (TIC) es una competencia que se desarrolla de forma muy adecuada puesto que el funcionamiento básico de la asignatura es mediante un blog.
• La competencia en la resolución creativa de problemas responde a una de las competencias básicas de la asignatura, puesto que se trata, sobre todo, de la capacidad de identificar en textos de autores conocidos las características básicas de las grandes tendencias historiográficas actuales. Al mismo tiempo, el comentario de textos concretos permite discutir hasta qué punto los propios historiadores profesionales aplican de forma más o menos estricta los fundamentos epistemológicos de la disciplina.
• La competencia para comunicarse de modo eficaz y correcto con los demás es desarrollada con la elaboración de un texto público, sometido a la crítica del resto del grupo – clase y, de hecho, sometido a la crítica de cualquier internauta que recale en el bloc y se sienta interesado/a por el tema. Al mismo tiempo, la defensa oral del trabajo permite mejorar la comunicación oral.
• Finalmente, la competencia en saber trabajar colaborativa y cooperativamente no se evalúa, puesto que el trabajo es individual, pero la discusión en clase es un buen ejemplo, y un ejemplo explícito, de cómo discute la comunidad de historiadores y, por tanto, de cómo se construye colectivamente el conocimiento histórico.

Y, finalmente, unas consideraciones sobre el uso de las TIC y de la red en la educación:

Algunas de las cuestiones que se tratan en esta experiencia realizan aportaciones a cuestiones clave identificadas en UNIVEST08, entre las que destacan la importancia de una buena planificación del conjunto de la asignatura, la importancia de la participación activa de los estudiantes, la necesidad de calcular adecuadamente las cargas de trabajo, tanto para el alumnado como para el profesor, la necesidad de rentabilizar la presencialidad de las clases, la importancia de incentivar la motivación o las TIC como elemento fundamental para profundizar en la autonomía de los alumnos y la interacción entre dicha autonomía y el trabajo guiado.

Por otro lado, sin embargo, la introducción de los blogs en el funcionamiento de una asignatura no puede dejar de preguntarse sobre cómo las nuevas tecnologías están influyendo en nuestra misma forma de pensar. En efecto, aunque la implantación de las TICs en todos los niveles de la enseñanza goza normalmente de acríticas alabanzas, no podemos dejar de preguntarnos si el formato típicamente breve de las publicaciones de un blog puede interferir en la necesaria capacidad de “argumentación” que se atribuye normalmente al conocimiento científico. Ésta es la principal argumentación de Nicholas G. Carr y su conocido artículo “Is Google making us stupid”, publicado en The Atlantic en julio/agosto de 2008 (Carr 2008). Carr argumentaba que Internet (y creo que los blogs entran de lleno en esta definición) nos acostumbran a los textos breves y al zapping continuado, impidiéndonos desarrollar una adecuada capacidad de concentración y reflexión, perdiendo, pues, la capacidad para leer y reflexionar sobre cualquier texto que supere unos pocos párrafos. De hecho, The Atlantic no es ninguna revista científica, sino una revista de información general, con artículos no demasiado largos y el artículo de Carr tiene no tiene aparato crítico y sí casi tantas referencias a 2001: Una odisea en el espacio como a estudios sobre el tema de que trata. No es éste el lugar para discutir si efectivamente Internet está cambiando nuestra forma de pensar, pero sí parece claro que la mayoría de internautas opera de este modo cuando navega por la red. Dos cuestiones deben destacarse sobre este hecho:

Por un lado, no debe confundirse el aspecto tal vez negativo del “formato corto” de la mayoría de documentos de Internet con la necesaria capacidad de síntesis que todo universitario debe tener. En este sentido, el uso del blog y de sus formatos en una asignatura universitaria puede favorecer esta capacidad de síntesis. Son los muchos los campos de trabajo en que los artículos científicos son de gran brevedad y muchas las aplicaciones de los textos cortos en la vida laboral y cotidiana.

Por otro lado, me parece también claro que no deberíamos contribuir a justificar comportamientos como el zapping, la lectura a saltos y por encima o a “vistazo”. Una formación universitaria debe formar profesionales competentes en las nuevas tecnologías sin abandonar el pensamiento “profundo” que frecuentemente necesita lecturas y textos bastante más largos que los de Internet. De ahí que todo título o asignatura que use el formato Internet debe formar también en los requisitos del conocimiento científico tal y como lo conocemos (Aróstegui 2001; Eco 2001). Aplicado a nuestra asignatura parece indispensable utilizar, por un lado, los efectos positivos que hemos visto que puede tener el uso de Internet y, por otro, fomentar la lectura de los textos científicos necesarios que serán, normalmente, mucho más largos. El sistema ya ensañado de presentar un texto corto para el comentario del cual es necesario la lectura de textos más largos parece, pues, adecuado.

El texto completo de la comunicación estará pronto disponible en Internet.

Darwin, 150 anys

Hi hagué oposició [a les teories de Darwin] des del pur fanatisme religiós: oposició indocumentada i barroera. Però hi haugé opositors, legítimament moguts per les seues creences en alguns casos, i per unes motivacions completaments allunyades de la religió de les ideologies en molts altres, que estudiaren a fons les teories de Darwin i les combateren amb arguments sòlids i estil educat. En tot açò el que més sorprèn és que aquests antidarwinistes, en conjunt, estudiaren més profundament i entengueren prou millor el que deia Darwin que bona part d’aquells que es proclamaven evolucionistes.

Ho escriu Jesús I. Català en el seu article “La difícil influència de Darwin” al número 351 (mes de novembre) de L’Avenç (pp.44-49). Al mateix número hi trobareu un article de Jordi Bohigas sobre les “Reaccions (anti)darwinianes a Catalunya” (pp.50-51). I la meva ressenya habitual de llibres (Genís Barnosell, “L’origen de les espècies, cent-cinquanta anys després”, pp.52-54), aquest cop dedicada a les publicacions en català arran del cent-cinquantè aniversari de la publicació de L’origen de les espècies. Els llibres ressenyats són:

• Charles Darwin, L’origen de les espècies, Barcelona, Edicions 62, 2009
• Charles Darwin / Alfred R. Wallace, La lluita per la vida, València, Publicacions de la Universitat de València, 2008
• Charles Darwin, Autobiografía, Mètode – monografies, PUV, 2008
• David Quammen, La indecisió del senyor Darwin, Barcelona, Empúries, 2009
• Fernando González, L’evolució, de Darwin al genoma, València, PUV, 2009

Sobre un aspecte d’aquest darrer comento:

El principal desafiament, diu González, li ve a la teoria de l’evolució des dels àmbits socials, filosòfics o religiosos, perquè amb ella no cal “invocar un ésser superior que el dote [a l’humà] de propietats que el diferencien de la resta de les espècies” (p.278). Però potser per això mateix hauria sigut profitós dedicar unes pàgines a la teoria del disseny inteligent o a altres variants del creacionisme. No es pot oblidar que algunes d’elles compten amb suports prou destacables, tant polítics com intel•lectuals. Per posar només un exemple, Francis S. Collins, que va ser director del National Human Genome Research Institute (NHGRI) dels Estats Units entre el 1993 i el 2008, s’ha esforçat per fer compatibles les darreres recerques genòmiques amb l’existència d’un Déu, i ha declarat que “El Déu de la Bíblia és també el Déu del Genoma” i que “hi ha una meravellosa harmonia en les veritats complementàries de la ciència i la fe”. Com en temps de Darwin, la polèmica continua.

La columna a la Constitució de 1869

La columna a la Constitució de 1869 al seu emplaçament actual

El monument dedicat a la Constitució de 1869 és una sòbria columna que du només la inscripció “6 de junio de 1869″ (i no “A la Constitución de 1869″ com es diu sovint). El 5 de juny de 1869 és la data de la llei de la seva promulgació i prestació del jurament i el 6 de juny la data de la seva promulgació efectiva.

La constitució de 1869 era una constitució monàrquica i bicameral (Congrés i Senat) i això feia que els demòcrates d’aleshores la consideressin insuficient. Però per altra banda, reconeixia les llibertats individuals (especialment, els drets d’expressió, reunió i associació) i garantia la seguretat de l’individu davant de les possibles agressions de l’estat -fet que a Espanya, amb una llarga tradició de repressió política, era molt important. També garantia la llibertat de cultes, tot i que s’obligava a mantenir econòmicament només als sacerdots catòlics.

A Girona, aquest monument es va aixecar a l’actual Plaça de la Independència en una data molt propera a la promulgació de la Constitució, però es va canviar de lloc quan en aquesta plaça s’hi va instal·lar, el 1894, el monument dedicat als defensors de Girona de 1808 i 1809.  Malgrat que ja hi havia una altra constitució vigent, la columna es va instal·lar a la Plaça de l’Hospital -més o menys a l’alçada d’on ara hi ha l’entrada al carrer Gaspar Casal  i l’entrada d’Hisenda-. L’any 1967 tota la zona es remodelà i la columna es traslladà a la vorera de la casa de cultura, malgrat que aleshores les constitucions no eren gaire ben vistes. Potser, com assenyalava Enric Mirambell al Diari de Girona el 26/2/1995, perquè gairebé ningú ja no sabia què representava. Amb la construcció de la nova seu de la Generalitat, la columna ha estat desplaçada al passatge que hi ha entre la Plaça de l’Hospital i la Gran Via de Jaume I, en un lloc més que discret. Potser hauria merescut millor sort, en ser uns dels primers textos constitucionals espanyols que garantia les llibertats individuals.

Podeu veure una fotografia de la columna a la Plaça de l’Hospital a Pedres de Girona.

El retorn de les escultures al carrer, a Girona

"A,b,c,q" o "Lletres toves", de Torres Montsó (foto GB)

A banda de possibles funcions d’embelliment, històricament, les escultures al carrer, i més les commemoratives, sovint hi han estat situades per establir punts de referència dins del paisatge urbà i donar-li significat. La seva funció ha estat la de recordar o inventar institucions, idees, llocs i dates que aquells que governaven consideraven significatives per a la comunitat. Sovint el temps ha esvaït aquests significats, però d’una manera o d’una altra, aquestes escultures han estat dotades de nous significats -punt de trobada, per exemple- i han esdevingut un testimoni de la història de la ciutat. Com a tal són un document d’aquesta història que és bo de conservar i tenen indubtables virtuts didàctiques que ajudar a comprendre i descobrir aquesta història als més joves.

"Als defensors de Girona el 1808 i 1809", d'A.Parera (foto GB)

Ens hem de felicitar, per tant, pel fet que, després de períodes d’obres més o menys llargs, algunes escultures significatives de la ciutat de Girona han retornat als seus llocs. És el cas, per exemple, d’ a,b,c,q, de Torres Montsó. Una escultura instal·lada l’any 1980 i que és molt popular entre els infants. Les obres de la nova seu de la Generalitat les havien obligat a retirar durant una bona temporada.

Força menys ha hagut d’esperar Als defensors de Girona el 1808 i 1809, d’Antoni Parera, instal·lada l’any 1894 a la Plaça de la Independència o de Sant Agustí. Fou instal·lada en aquesta plaça en el procés de monumentalització de la ciutat que es produí en el tombant dels segles XIX al XX per recordar els setges que va sofrir Girona el 1808 i 1809 davant de les tropes napoleòniques. L’escultura ha estat restaurada i reinstal·lada sense les reixes i parterres que hi havia al seu voltant, fent-la, així, més accessible (a la foto s’hi poden veure encara les tanques d’obres provisionals).

Un darrer cas és la Columna dedicada a la constitució de 1869, situada abans a la vorera de la Casa de Cultura i ara situada en un dels costats del nou edifici de la Generalitat. Però d’aquesta escultura en volia parlar amb més calma en un altre escrit.

El paisatge preferit dels catalans

El paisatge preferit de Catalunya no va ser el que van defensar els dos presidents. Va guanyar el paisatge proposat pel periodista Josep Cuní: la zona de Calella de Palafrugell, un retall de la Costa Brava. Potser el fet que guanyés aquest paisatge va ser efecte, només, de la capacitat mediàtica de Cuní. O potser no.

Suposem que no. Suposem que el que va fer Cuní va ser “connectar” –ho fa perfectament a cadascun dels seus programes- amb la majoria dels que veien el programa. Suposem, per tant, que efectivament aquest retall de Costa Brava transformat per 100 anys de turisme és el “paisatge preferit” dels catalans. I què prefereixen, per tant, els catalans? És evident. Bocinets de natura verge –sens dubte, espectaculars, i que van ser els que Cuní va emfasitzar- combinats, però, amb un ús intens del territori: platges a vessar, edificis fins a la vora de la platja, banyistes enmig de les barques a motor.

I no és aquest paisatge, al capdavall, una metàfora de Catalunya sencera: bocinets de natura (més o menys) verge –sens dubte, espectaculars- combinats amb un ús intens del territori? Potser, per tant, no és cap casualitat que altres paisatges no fossin els guanyadors: que no guanyés l’alta muntanya, considerada poc assequible i hostil. Ni el de la Barcelona popular –del qual, per extreure’n poesia es deu haver de tenir la capacitat artística de qui el va defensar, en Peret. Ni l’arquitectura recent de la mateixa Barcelona, massa intel•lectual. Ni Montserrat, que fa temps que ha deixat de ser un símbol de Catalunya, excepte per a una part cada vegada més petita de la població. Ni la solitud i tranquil•litat d’uns parcs naturals, efectivament ben poc transitats.

 

El paisatge preferit de Catalunya

En el recent programa sobre els paisatges favorits de Catalunya, dos presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van optar per un tipus de paisatge molt semblant: un paisatge de conreus, petits pobles i masies, i el mar no gaire lluny. És, se suposa, un paisatge en el qual els humans i la natura estan equilibri, i que, sobretot, remet a una mitologia històrica ben concreta, la Catalunya habitada per pagesos propietaris –o quasi, gràcies als efectes benèfics dels contractes agraris- els productes dels quals tenen sortida per mar fins a terres llunyanes. O sigui, la imatge idealitzada de la Catalunya dels segles XVIII i inicis del XIX, abans de l’empenta definitiva de la industrialització –o de la Catalunya de bona part del XIX i del XX en aquelles zones encara no transformades o transformades només parcialment: un paisatge, en definitiva, aparentment harmònic, bell i serè.

Es tracta, però, d’un paisatge periclitat del tot; periclitat, si més no, com a paisatge dominant. I amb ell, les relacions socials i dels humans amb la natura que el van produir –que, com un es pot imaginar fàcilment mai no van ser tant harmòniques com semblen suggerir les masies restaurades que en resten!

El paisatge guanyador –a partir del vot dels televidents catalans-, però, va ser tot un altre. En parlarem en un proper escrit.

La fortalesa de Salses

La fortalesa de Salses, mig enterrada en el terreny per protegir-se millor del creixent poder de l'artilleria (fot GB)

La fortalesa de Salses, situada a l’actual municipi francès de Salses o Salses-Le Château, és una interessant mostra de construcció militar de transició entre el castell medieval i la fortalesa moderna. Així, si bé conserva la importància de la torre d’homenatge i les torres cilíndriques en els quatre angles del quadrat que constitueix la seva estructura bàsica, aporta també molts elements per a la defensa davant del poder creixent de l’artilleria, especialment uns murs gruixuts que poden arribar als 10 metres, fets de maó en els llocs més delicats per resistir millor que la pedra l’impacte dels projectils metàl·lics, i que s’enterren en gran mesura en un ample fossat inundable per tal d’oferir un blanc menor. Al mateix temps, la seva estructura interna és força complexa, i compta amb tres grans parts: una part comuna que inclou el pati d’armes, el reducte i la torre d’homenatge –pensada com a darrer punt de defensa, aïllada de la resta per un conjunt de ponts, fossats i passadissos, i que incloïa també la vivenda del governador.

Aquesta fortalesa va ser construïda a cavall dels segles XV i XVI per Ferran el Catòlic per protegir la frontera de la monarquia amb França i va substituir un castell anterior, arrasat pels francesos, que ja protegia la frontera medieval tradicional de Catalunya amb França. El nou castell de Salses tenia capacitat per a uns 1.500 soldats i 100 cavalls i va resistir un primer setge el 1503. La fortalesa va tornar a ser assetjada en 1640-42 fins que va ser conquerida pels francesos i va restar a les seves mans després de 1659, amb la incorporació del Rosselló a França. La monarquia francesa va defensar la seva nova frontera amb un conjunt de petits forts construïts per Vauban –com el de Vilafranca de Conflent-, i Salses va restar en gran part obsoleta: va servir de post de vigilància, de presó, i de polvorí durant el segle XIX, fins que el 1886 va ser classificat com a monument històric.

Per a la visita, hi ha disponibles fulletons en diversos idiomes, inclòs el català. La visita guiada és molt completa i, sota reserva, es pot fer en diversos idiomes, inclòs el català. Hi ha un recorregut adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. Hi ha un aparcament municipal prop del castell, si bé molt probablement també podreu aparcar el cotxe si aneu pel mateix carrer d’aquest aparcament però una mica més avall.

Més informació a Histoire du Roussillon, a Monuments nationaux i a Fortaleses catalanes.  

Les forces combatents a Catalunya durant la Guerra del Francès

Amb aquest títol comença demà a Figeures el VI Fòrum Internacional sobre la Guerra del Francès, amb la participació d’especialistes sobre el tema. Les jornades tindran lloc els dies 21, 22 i 23 d’octubre i per participar-hi cal inscriure’s a forofigueres@forohistoria.com; la seva assistència i avaluació dóna 2 crèdits de LE per als alumnes de la Facultat de Lletres de la UdG. Les jornades estan organitzades pel Foro para el estudio de la historia militar de España i compten amb la col·laboració del Consorci Castell de Sant Ferran (que és on es realitzen), l’ajuntament de Figueres i la UdG.

Podeu consultar el programa .