La columna a la Constitució de 1869

La columna a la Constitució de 1869 al seu emplaçament actual

El monument dedicat a la Constitució de 1869 és una sòbria columna que du només la inscripció “6 de junio de 1869″ (i no “A la Constitución de 1869″ com es diu sovint). El 5 de juny de 1869 és la data de la llei de la seva promulgació i prestació del jurament i el 6 de juny la data de la seva promulgació efectiva.

La constitució de 1869 era una constitució monàrquica i bicameral (Congrés i Senat) i això feia que els demòcrates d’aleshores la consideressin insuficient. Però per altra banda, reconeixia les llibertats individuals (especialment, els drets d’expressió, reunió i associació) i garantia la seguretat de l’individu davant de les possibles agressions de l’estat -fet que a Espanya, amb una llarga tradició de repressió política, era molt important. També garantia la llibertat de cultes, tot i que s’obligava a mantenir econòmicament només als sacerdots catòlics.

A Girona, aquest monument es va aixecar a l’actual Plaça de la Independència en una data molt propera a la promulgació de la Constitució, però es va canviar de lloc quan en aquesta plaça s’hi va instal·lar, el 1894, el monument dedicat als defensors de Girona de 1808 i 1809.  Malgrat que ja hi havia una altra constitució vigent, la columna es va instal·lar a la Plaça de l’Hospital -més o menys a l’alçada d’on ara hi ha l’entrada al carrer Gaspar Casal  i l’entrada d’Hisenda-. L’any 1967 tota la zona es remodelà i la columna es traslladà a la vorera de la casa de cultura, malgrat que aleshores les constitucions no eren gaire ben vistes. Potser, com assenyalava Enric Mirambell al Diari de Girona el 26/2/1995, perquè gairebé ningú ja no sabia què representava. Amb la construcció de la nova seu de la Generalitat, la columna ha estat desplaçada al passatge que hi ha entre la Plaça de l’Hospital i la Gran Via de Jaume I, en un lloc més que discret. Potser hauria merescut millor sort, en ser uns dels primers textos constitucionals espanyols que garantia les llibertats individuals.

Podeu veure una fotografia de la columna a la Plaça de l’Hospital a Pedres de Girona.

El retorn de les escultures al carrer, a Girona

"A,b,c,q" o "Lletres toves", de Torres Montsó (foto GB)

A banda de possibles funcions d’embelliment, històricament, les escultures al carrer, i més les commemoratives, sovint hi han estat situades per establir punts de referència dins del paisatge urbà i donar-li significat. La seva funció ha estat la de recordar o inventar institucions, idees, llocs i dates que aquells que governaven consideraven significatives per a la comunitat. Sovint el temps ha esvaït aquests significats, però d’una manera o d’una altra, aquestes escultures han estat dotades de nous significats -punt de trobada, per exemple- i han esdevingut un testimoni de la història de la ciutat. Com a tal són un document d’aquesta història que és bo de conservar i tenen indubtables virtuts didàctiques que ajudar a comprendre i descobrir aquesta història als més joves.

"Als defensors de Girona el 1808 i 1809", d'A.Parera (foto GB)

Ens hem de felicitar, per tant, pel fet que, després de períodes d’obres més o menys llargs, algunes escultures significatives de la ciutat de Girona han retornat als seus llocs. És el cas, per exemple, d’ a,b,c,q, de Torres Montsó. Una escultura instal·lada l’any 1980 i que és molt popular entre els infants. Les obres de la nova seu de la Generalitat les havien obligat a retirar durant una bona temporada.

Força menys ha hagut d’esperar Als defensors de Girona el 1808 i 1809, d’Antoni Parera, instal·lada l’any 1894 a la Plaça de la Independència o de Sant Agustí. Fou instal·lada en aquesta plaça en el procés de monumentalització de la ciutat que es produí en el tombant dels segles XIX al XX per recordar els setges que va sofrir Girona el 1808 i 1809 davant de les tropes napoleòniques. L’escultura ha estat restaurada i reinstal·lada sense les reixes i parterres que hi havia al seu voltant, fent-la, així, més accessible (a la foto s’hi poden veure encara les tanques d’obres provisionals).

Un darrer cas és la Columna dedicada a la constitució de 1869, situada abans a la vorera de la Casa de Cultura i ara situada en un dels costats del nou edifici de la Generalitat. Però d’aquesta escultura en volia parlar amb més calma en un altre escrit.

El paisatge preferit dels catalans

El paisatge preferit de Catalunya no va ser el que van defensar els dos presidents. Va guanyar el paisatge proposat pel periodista Josep Cuní: la zona de Calella de Palafrugell, un retall de la Costa Brava. Potser el fet que guanyés aquest paisatge va ser efecte, només, de la capacitat mediàtica de Cuní. O potser no.

Suposem que no. Suposem que el que va fer Cuní va ser “connectar” –ho fa perfectament a cadascun dels seus programes- amb la majoria dels que veien el programa. Suposem, per tant, que efectivament aquest retall de Costa Brava transformat per 100 anys de turisme és el “paisatge preferit” dels catalans. I què prefereixen, per tant, els catalans? És evident. Bocinets de natura verge –sens dubte, espectaculars, i que van ser els que Cuní va emfasitzar- combinats, però, amb un ús intens del territori: platges a vessar, edificis fins a la vora de la platja, banyistes enmig de les barques a motor.

I no és aquest paisatge, al capdavall, una metàfora de Catalunya sencera: bocinets de natura (més o menys) verge –sens dubte, espectaculars- combinats amb un ús intens del territori? Potser, per tant, no és cap casualitat que altres paisatges no fossin els guanyadors: que no guanyés l’alta muntanya, considerada poc assequible i hostil. Ni el de la Barcelona popular –del qual, per extreure’n poesia es deu haver de tenir la capacitat artística de qui el va defensar, en Peret. Ni l’arquitectura recent de la mateixa Barcelona, massa intel•lectual. Ni Montserrat, que fa temps que ha deixat de ser un símbol de Catalunya, excepte per a una part cada vegada més petita de la població. Ni la solitud i tranquil•litat d’uns parcs naturals, efectivament ben poc transitats.

 

El paisatge preferit de Catalunya

En el recent programa sobre els paisatges favorits de Catalunya, dos presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van optar per un tipus de paisatge molt semblant: un paisatge de conreus, petits pobles i masies, i el mar no gaire lluny. És, se suposa, un paisatge en el qual els humans i la natura estan equilibri, i que, sobretot, remet a una mitologia històrica ben concreta, la Catalunya habitada per pagesos propietaris –o quasi, gràcies als efectes benèfics dels contractes agraris- els productes dels quals tenen sortida per mar fins a terres llunyanes. O sigui, la imatge idealitzada de la Catalunya dels segles XVIII i inicis del XIX, abans de l’empenta definitiva de la industrialització –o de la Catalunya de bona part del XIX i del XX en aquelles zones encara no transformades o transformades només parcialment: un paisatge, en definitiva, aparentment harmònic, bell i serè.

Es tracta, però, d’un paisatge periclitat del tot; periclitat, si més no, com a paisatge dominant. I amb ell, les relacions socials i dels humans amb la natura que el van produir –que, com un es pot imaginar fàcilment mai no van ser tant harmòniques com semblen suggerir les masies restaurades que en resten!

El paisatge guanyador –a partir del vot dels televidents catalans-, però, va ser tot un altre. En parlarem en un proper escrit.

La fortalesa de Salses

La fortalesa de Salses, mig enterrada en el terreny per protegir-se millor del creixent poder de l'artilleria (fot GB)

La fortalesa de Salses, situada a l’actual municipi francès de Salses o Salses-Le Château, és una interessant mostra de construcció militar de transició entre el castell medieval i la fortalesa moderna. Així, si bé conserva la importància de la torre d’homenatge i les torres cilíndriques en els quatre angles del quadrat que constitueix la seva estructura bàsica, aporta també molts elements per a la defensa davant del poder creixent de l’artilleria, especialment uns murs gruixuts que poden arribar als 10 metres, fets de maó en els llocs més delicats per resistir millor que la pedra l’impacte dels projectils metàl·lics, i que s’enterren en gran mesura en un ample fossat inundable per tal d’oferir un blanc menor. Al mateix temps, la seva estructura interna és força complexa, i compta amb tres grans parts: una part comuna que inclou el pati d’armes, el reducte i la torre d’homenatge –pensada com a darrer punt de defensa, aïllada de la resta per un conjunt de ponts, fossats i passadissos, i que incloïa també la vivenda del governador.

Aquesta fortalesa va ser construïda a cavall dels segles XV i XVI per Ferran el Catòlic per protegir la frontera de la monarquia amb França i va substituir un castell anterior, arrasat pels francesos, que ja protegia la frontera medieval tradicional de Catalunya amb França. El nou castell de Salses tenia capacitat per a uns 1.500 soldats i 100 cavalls i va resistir un primer setge el 1503. La fortalesa va tornar a ser assetjada en 1640-42 fins que va ser conquerida pels francesos i va restar a les seves mans després de 1659, amb la incorporació del Rosselló a França. La monarquia francesa va defensar la seva nova frontera amb un conjunt de petits forts construïts per Vauban –com el de Vilafranca de Conflent-, i Salses va restar en gran part obsoleta: va servir de post de vigilància, de presó, i de polvorí durant el segle XIX, fins que el 1886 va ser classificat com a monument històric.

Per a la visita, hi ha disponibles fulletons en diversos idiomes, inclòs el català. La visita guiada és molt completa i, sota reserva, es pot fer en diversos idiomes, inclòs el català. Hi ha un recorregut adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. Hi ha un aparcament municipal prop del castell, si bé molt probablement també podreu aparcar el cotxe si aneu pel mateix carrer d’aquest aparcament però una mica més avall.

Més informació a Histoire du Roussillon, a Monuments nationaux i a Fortaleses catalanes.  

Les forces combatents a Catalunya durant la Guerra del Francès

Amb aquest títol comença demà a Figeures el VI Fòrum Internacional sobre la Guerra del Francès, amb la participació d’especialistes sobre el tema. Les jornades tindran lloc els dies 21, 22 i 23 d’octubre i per participar-hi cal inscriure’s a forofigueres@forohistoria.com; la seva assistència i avaluació dóna 2 crèdits de LE per als alumnes de la Facultat de Lletres de la UdG. Les jornades estan organitzades pel Foro para el estudio de la historia militar de España i compten amb la col·laboració del Consorci Castell de Sant Ferran (que és on es realitzen), l’ajuntament de Figueres i la UdG.

Podeu consultar el programa .

El castell de Sant Ferran (Figueres)

El castell de Sant Ferran de Figueres és una enorme fortalesa, d’una mica més de 3 km de perímetre i 320.000 m2 de superfícies, construïda a la segona meitat del segle XVIII per tancar la ruta d’accés a la Península des de França, després que el canvi de frontera de 1659 va deixar Salses i el conjunt defensiu tradicional de la monarquia en mans franceses. Construïda en un moment de gran desenvolupament de l’artilleria, va incorporar tots aquells mecanismes que la protegissin del foc dels canons i dificultessin un assalt de la infanteria: murs baixos de gran amplitud (de fins a 20 metres), materials disposats per amortir les bombes com la sorra, grans fossats amb mitges llunes avançades, contramines, baluards que substitueixen les clàssiques torres cilíndriques. I, alhora, tot allò necessari per a mantenir una guarnició que podia arribar als 4.000 soldats i 250 cavalls, com les enormes cisternes (4 cisternes de 6 naus cadascuna), situades sota la plaça d’armes i que podien allotjar 9.000.000 de litres d’aigua.

Una visita guiada especialment destacable és la que passeja el visitant pels fossats amb un 4×4, et permet entrar en una de les galeries contramines i, finalment, et passeja en barca per l’interior d’una de les cisternes, encara mig plenes d’una aigua sorprenentment clara i cristal•lina. Acabada aquesta visita guiada es pot realitzar la visita normal, que permet passejar-se pel pati d’armes, les cases d’oficials, l’església a mig construir o les enormes cavalleries. Cal destacar que la fortalesa conserva uns quants elements simbòlics que fan referència a la Guerra del Francès, especialment els monòlits a Álvarez de Castro i Narcís Massanas, i el monument al primer en les cavalleries on va resar presoner. Són símbols construïts en moments molt diferents de l’actual i que caldria museitzar per explicar-los.

Per a la visita lliure hi ha disponible una àudio-guia en diversos idiomes. No és apte per a persones amb mobilitat reduïda o amb claustrofòbia.

Lluís Companys, afusellat

Ahir, 15 d’octubre de 2009, es va complir el 69è aniversari de l’afusellament de Lluís Companys per part del règim franquista. Companys havia assumit la presidència de la Generalitat el gener de 1934, després de la mort del primer president de la Generalitat restaurada, Francesc Macià (mort el 25 de desembre de 1933). Amb el triomf de les tropes franquistes, Companys es va exiliar a França, però allà el va sorprendre la invasió nazi de França i, detingut, va ser traslladat a Espanya on va ser jutjat, condemnat a mort, i ràpidament afusellat el 15 d’octubre de 1940. Sembla que arran d’aquest aniversari pot haver-se iniciat el tram final de l’anul·lació del seu judici, ja que el govern de la Generalitat, amb el suport de CiU, ho ha demanat formalment.

Podeu veure l’exposició itinerant preparada per la Fundació Irla clicant aquí.

Zelaya a Tegucigalpa

Potser aviat a Hondures l’única cosa negociable serà el futur polític de Zelaya i Micheletti i els seus més immediats col·laboradors. Una valoració de la situació política a Hondures quan les parts implicades sembla que tornen a la negociació. La podeu llegir a El Punt, 8/10/2009: Genís Barnosell, “Zelaya a Tegucigalpa: sacsejant la situació”.

Notes sobre la crisi: La pujada d’impostos

El debat polític espanyol s’ha centrat en els darrers dies en la pujada d’impostos que ha programat el govern Zapatero. Mentre el govern feia esforços per presentar la mesura com a bona i necessària, bona part dels mitjans de comunicació ho han presentat com a negativa. Com a resultat, des del govern s’han multiplicat els esforços per donar-ne una imatge positiva i ha esclatat una batalla per donar un o altre significat a la política fiscal que s’està duent a terme, fent realitat una altra vegada que no és tant important com són les coses sinó com són vistes o analitzades. És molt significatiu contrastar la notícia tal i com apareix a la pàgina web del ministeri d’economia i la visió que n’han donat els mitjans de comunicació, dels quals n’hi ha uns exemples tot seguit.

La notícia a la pàgina web del Ministeri d’Economia

La vicepresidenta segunda y ministra de Economía y Hacienda, Elena Salgado, ha presentado hoy en el Congreso de los Diputados los Presupuestos Generales del Estado para 2010. Estos Presupuestos se enmarcan en un contexto de crisis económica generalizada a nivel mundial, y se orientan a la estrategia de salida de la crisis, la reactivación de la economía española y la recuperación del equilibrio presupuestario. Se trata de unos Presupuestos austeros, comprometidos con el cambio de modelo productivo que nos permita crecer de forma equilibrada y sostenible y generar empleos de calidad y prioriza, por tanto, el gasto en los sectores que más pueden contribuir a este cambio, como las infraestructuras, la I+D+i o la educación. Son también unos Presupuestos con un marcado carácter solidario, que garantizan la protección social a los sectores más débiles reforzando el gasto en desempleo, pensiones y dependencia.

Además, los Presupuestos combinan un esfuerzo de contención en el gasto sin precedentes en todas aquellas partidas no prioritarias, con una reforma fiscal moderada que permitirá iniciar la senda para el cumplimiento del compromiso del Pacto de Estabilidad y Crecimiento en el año 2012.

El Punt, editorial 29/9/2009

En un context de greu crisi econòmica, apujar els impostos no és una mesura popular i és tot el contrari d’un estímul fiscal; a més, es contradiu amb el discurs ideològic amb què ho pretén adornar el govern del PSOE (…) Es fa un discurs dient que les rendes més altes pagaran més i en la pràctica el pes recau en els mateixos de sempre.

Avui, 29/9/2009 i editorial 30/9/2009

L’anunciada pujada d’impostos per part del govern central va continuar generant ahir reaccions unànimement contràries.

S’ha convertit en la marca de la casa això de donar disgustos a poc a poc perquè l’electorat no es revolti. A petites dosis, la medicina és menys amarga, deu pensar Zapatero quan constantment ens diu veritats a mitges. Per no trencar la tendència, ara resulta que la pujada temporal dels impostos serà finalment indefinida perquè la despesa social -amb les quantioses partides per pagar el subsidi d’atur- no es pot permetre cap benevolència envers els soferts contribuents ofegats per la crisi.

El País, editorial 27/7/2009 i article

Es evidente que el Ejecutivo no considera necesario defender sus decisiones, por más arbitrarias que parezcan. En un periodo de profunda recesión resulta discutible subir impuestos. No parece la mejor manera de estimular la economía. Pero puede aceptarse si media un cálculo detallado de cuál es su impacto sobre la actividad económica y resulta que las ventajas son superiores a los inconvenientes. Pero también en este caso la respuesta es el silencio. Mientras estas explicaciones no se rindan, los ciudadanos tienen derecho a considerar la subida de impuestos como arbitraria e irreflexiva.

Las clases medias y las rentas del trabajo soportarán la mayor parte de la subida de impuestos que el Gobierno aprobó ayer en el proyecto de ley de Presupuestos para 2010.

El Mund0, 27/9/2009

“Puedo adelantar que las rentas más altas son las que van a hacer el esfuerzo significativo, sin duda”, anunció el pasado día 23, José Luis Rodríguez Zapatero. Sin embargo, el Gobierno presentó ayer una subida de impuestos histórica que endosa el 96% del aumento de recaudación a los contribuyentes de clases medias y bajas de la población española.

AQUEST POST FORMA PART D’UN EXERCICI DE L’ASSIGNATURA DE COMUNICACIÓ CULTURAL I