La llengua catalana sota el franquisme (a Catalunya, 1959-1975)

Continuació de “La llengua catalana sota el franquisme (a Catalunya, 1939-1959)

El català i “l’aperturisme”

L’aperturisme de mitjans dels anys seixanta del franquisme no va aportar cap modificació substancial en el tractament que l’estat feia de la llengua catalana. El veto a tota l’administració, a la televisió, a la ràdio, al cinema, però especialment a l’escola n’eren la prova més concloent. Només el 1970 es va aprovar la reforma educativa que introduïa les «llengües vernacles» en els plans d’ensenyament, però el 1975 no arribava al 10 per cent els nens barcelonins que estudiaven el català.

Més difusió del català hi va haver en els mitjans de comunicació escrits, que van aprofitar les escletxes del règim. El 1962 comencen a rutllar les Edicions 62, que no triguen a difondre tota classe d’obres en català; l’any 64 es va posar en marxa la càtedra de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, una perfecta novetat després de la suspensió de 1939 i va començar a publicar-se el setmanari Tele/Estel, el primer en català durant la dictadura, que tirava uns 80000 exemplars; el 1968 es va començar a publicar la Gran enciclopèdia catalana. Els grans mitjans de comunicació de masses, però, els grans diaris, la televisió i la ràdio, eren tots en castellà.

Adaptat de: August Rafanell, “Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme”, Lengas, 66, 2009, p.7-30

 

La llengua catalana i la immigració

La immigració dels anys 60 va canviar la sociologia de la població catalana. Als anys 30 les tres quarts parts de la població tenien el català com a llengua familiar. El 1980, almenys el 60% dels residents al Principat era fruit directe o indirecte de la immigració. Davant d’una situació com aquesta i seguint les teories del demògraf dels anys 30 Josep Vandellós, una part del catalanisme va témer la desaparició de Catalunya o del català, i no faltà algun dirigent franquista que esperava aquest resultat de la immigració. Tanmateix, això no va ser el que va passar sinó més aviat el contrari: el resultat no va ser la desaparició de Catalunya o del català sinó l’afirmació de la catalanitat dels immigrants alhora que el reconeixement de la immigració com a element fonamental de la Catalunya contemporània.

L’obra que va descriure i reflexionar sobre aquest fet va ser “Els altres catalans”, de Paco Candel, publicada el 1964, que va posar el fet migratori al centre de la definició de la identitat catalana alhora que denunciava els problemes d’habitatge o la manca de serveis de molts barris. La censura no va deixar publicar ni la demanda de Candel de dur la cultura catalana a tots els barris (en català o en castellà) i la denúncia de les males condicions de vida de les regions d’origen de la immigració.

Adaptat de: Andreu Domingo, Catalunya al mirall de la immigració, Barcelona, L’Avenç, 2014

Quant a gbarnosell

Historiador; professor d'institut, col·laborador de l'Institut de Recerca Històrica de la Universitat de Girona i de L'Avenç
Aquesta entrada s'ha publicat en Bloc i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s