L’anacronisme, s’ha dit tradicionalment, és un dels pitjors enemics de la historiografia. El “pecat dels pecats“, deia Lucien Febvre (“éviter le péché des péchés — le péché entre tous irrémissible : l’anachronisme”), perquè l’objectiu de la història seria precisament “restituer l’état d’esprit de nos aïeux” (Le problème de l’incroyance au XVIe siècle. La religion de Rabelais, 1947). El més imperdonable dels pecats, deia Bloch.
Els diccionaris habituals en donen, en canvi, una definició més aviat eixarreïda:
Error que consisteix a suposar esdevingut un fet en una data altra que la seva, error de cronologia. Atribuir aquest fet al regnat de Pere II és un anacronisme evident (DIEC).
Error consistente en confundir épocas o situar algo fuera de su época (RAE)
I també, certament, hom ha especulat sobre la inevitabilitat d’un cert anacronisme o sobre el seu possible ús positiu, com explica Fraçois Dosse (qui parla d’un ús controlat de l’anacronisme en un anar i venir entre conceptes antics i contemporanis que pot ésser útil a la investigació històrica) o Carlo Ginzburg:
Los historiadores parten de preguntas formuladas usando términos que son inevitablemente anacrónicos. Con base en nueva evidencia, el proceso de la investigación modifica estas preguntas iniciales, rescatando respuestas que se articulan en el lenguaje del actor y que están relacionadas con las categorías propias de su sociedad, la misma que es totalmente diferente a la nuestra
I potser sí que, des d’aquesta perspectiva “tota història és història contemporània”, com volia Croce, perquè “por remotos o remotísimos que parezcan cronológicamente los hechos que entran en ella, es, en realidad, historia referida siempre a la necesidad y a la situación presente”.
Però, tornant a Febvre, caldria donar tot el seu valor al verb “restituir” (sempre, és clar, dintre de les limitacions pròpies de la recerca). Restituir en el sentit de reconstruir els fets, les maneres de viure, els pensaments però també les lògiques de funcionament de les societats del passat, de manera que el problema principal no és tant el de situar un esdeveniment (o un pensament o vestit o qualsevol objecte) en un moment equivocat del passat sinó el d’analitzar el passat a la sola llum del present.
Ho explicava E.P.Thompson quan es referia a la “prepotència de la posteritat“: el perill d’entendre determinat període del passat simplement en el sentit del que vindrà després.
Trato de rescatar al pobre tejedor de medias, al tundidor ludita, al “obsoleto” tejedor de telar manual, al artesano “utópico” e incluso al iluso seguidor de Joanna Southcott, de la enorme prepotencia de la posteridad. Es posible que sus oficios artesanales y sus tradiciones estuviesen muriendo. Es posible que su hostilidad hacia el nuevo industrialismo fuese retrógrada. Es posible que sus ideales comunitarios fuesen fantasías. Es posible que sus conspiraciones insurreccionales fuesen temerarias. Pero ellos vivieron en aquellos tiempos de agudos trastornos sociales, y nosotros no. Sus aspiraciones eran válidas en términos de su propia experiencia; y si fueron víctimas de la historia, al condenarse sus propias vidas siguen siéndolo (E.P.Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra).
Davant d’aquesta genealogia del present, al contrari, el que cal prioritzar és la radical historicitat de cada moment, o sigui, que els humans que viuen en un període determinat ho fan seguint les seves pròpies normes. Això no vol dir que haguem d’aïllar els moments històrics els uns dels altres, sinó que, ben al contrari, el que cal entendre és que des de cadascun d’aquests moments es poden seguir camins històrics ben diversos, i que alhora cadascun d’aquests camins tindria, és clar, els seus “precedents” en els anteriors. És per això, precisament, que cal ser tant caut a l’hora de cercar les “arrels històriques” del present i evitar de convertir el passat, en definitiva, en una genealogia del present.
Bibliografia:
- François Dosse, De l’usage raisonné de l’anachronisme, Espace Temps Année 2005 87-88 pp. 156-171
- La cita de Ginzburg: Ginzburg, “Our Words, and Theirs”, en Susanna Fellan y Marjatta Rahikainen, eds. Historical Knowledge, 105, traduït per María Eugenia Chaves Maldonado, El anacronismo en la historia: ¿error o posibilidad? A propósito de las reflexiones sobre el tiempo en Carlo Ginzburg, Marc Bloch y Georges Didi-Huberman, Historia y sociedad, n.30, MEDELLÍN, COLOMBIA, ENERO-JUNIO DE 2016, PP. 45-73.
Història! Bloc de Genís Barnosell 