El franquisme va voler justificar la Guerra Civil explicant que aquesta havia començat l’octubre de 1934, quan s’hauria produït el primer acte d’una revolució comunista que hauria tingut el juliol de 1936 el seu segon acte i que aleshores hauria triomfat si els militars no s’haguessin aixecat per defensar els valors tradicionals. Ara sabem que aquesta interpretació és falsa. Es van produir diverses insurreccions anarquistes, es va produir la Sanjurjada el 1932, i es van produir els fets d’octubre de 1934, però cap d’aquests intents no va donar lloc a una guerra civil a causa dels pocs recolzaments que van trobar, i tots ells van ser sufocats per les forces de seguretat de què disposava el govern.
El juliol de 1936 va ser diferent i va ser aleshores quan va començar la guerra civil. Va esclatar una insurrecció militar àmplia però no unànime que no va poder impedir que una altra facció de l’exèrcit, de les forces de seguretat i de la població armada la derrotés a mitja Espanya, i d’aquí es va iniciar la guerra. A una banda hi va haver un cop militar reaccionari, recolzat per unes dretes en ràpida feixistització, tan enemic del comunisme com de la democràcia i que s’emmirallava en els feixismes emergents. A l’altra banda, un govern republicà recolzat per una precària combinació de reformistes i revolucionaris que, malgrat la guerra, l’aïllament internacional i l’amenaça de la revolució a la seva rereguarda, sempre va mantenir les característiques bàsiques d’un règim democràtic.
foto: “Mort d’un milicià”, fotografia també anomenada “El soldat caigut”, de Robert Capa (Endre Ernö Friedmann i Gerda Taro), front de Córdoba, 5/9/1936
El context internacional fou clau, en primer lloc, per la crisi global del parlamentarisme, en què les democràcies liberals foren incapaces de donar resposta a les demandes polítiques i socials de sectors amplis de la societat. Van florir, així, les alternatives no democràtiques: a l’esquerra, el comunisme (marxista o anarquista) que imaginava una societat sense diferències socials; a la dreta, alternatives que temien tan el comunisme com la democràcia, ja fossin dictatorials o corporatives com la dictadura de Primo de Rivera o feixistes com els grupuscles de FE i JONS i el primer franquisme.
I, en segon lloc, perquè fou l’ajut internacional el que decidí la sort de la guerra. Sense la constant i sistemàtica ajuda militar, diplomàtica i financera de l’Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, és difícil imaginar que el bàndol del general Franco hagués pogut obtenir la seva rotunda victòria. I sense l’asfixiant embargament imposat per la política de No intervenció i la consegüent inhibició de les grans democràcies occidentals (que no va ser més que una variant regional de la política britànica d’apaivagament de Hitler), és molt improbable que la República hagués sofert un ensorrament intern tan gran i una derrota militar tan total i completa. Especialment important en aquesta política d’apaivagament de la Gran Bretanya fou el fet que el seu govern considerava que la URSS era un enemic més important i un cert desdeny i racisme cap a la població espanyola, considerada incapaç d’un govern democràtic. La República sempre va haver de lluitar a la defensiva, amb problemes constants de subministrament militar (que depenien exclusivament de l’ajut espasmòdic que arribava de la URSS i sense aconseguir mai fonts alternatives i segures d’armament). Davant l’interès geoestratègic de Hitler i Mussolini d’aconseguir un nou aliat en la guerra europea que preparaven, la URSS, a causa de la seva llunyania, no es veié capaç d’una intervenció de major envergadura i es va acontentar en intentar preservar l’equilibri europeu i va prioritzar l’interès comercial.
Història! Bloc de Genís Barnosell 