De tant en tant surten a la premsa articles que afirmen o que donen a entendre que la despesa europea en armament és insuficient (com aquest del qual reprodueixo la capçalera i que arriba a afirmar que “El ejército alemán se ha anquilosado en los últimos años y gran parte de sus equipos están obsoletos o mal mantenidos”). I sovint es parla que hi ha un acord, que no sembla que s’hagi d’assolir aviat, que vol portar aquesta despesa al 2% del PIB, fet que, aparentment, posaria la despesa europea en defensa allà on li pertocaria. Tanmateix, és tant insuficient la despesa europea en defensa?
Si ho mirem en termes comparatius, l’any 2016 la despesa militar al món va assolir l’astronòmica xifra de 1739 milers de milions de dòlars, dels quals una tercera part, uns 610 mil milions, corresponien als Estats Units i una mica més de 200 mil milions a la Xina, que són a hores d’ara, si ho comptem estat per estat, els que més gasten al món en armament, seguits per l’Aràbia Saudia i la Índia. La xifra suposava un nou rècord des de la fi de la guerra freda i la recuperació de la despesa militar nord-americana (que, en canvi, no havia parat de reduir-se en termes reals des dels anys 80 del segle XX fins al 2000, per augmentar entre el 2000 i el 2012 i tornar-se a reduir entre el 2012 i el 2017) i la consolidació de la Xina com a gran gastadora en armes, el pressupost de la qual no ha parat de créixer any rera any, també en termes reals, des dels anys 80 del segle XX.
Les últimes xifres disponibles, les del 2018, confirmen la tendència bel·licista dels nostres temps: 1822 milers de milions de dòlars a tot el món; 649 mil milions als EUA, 250 mil milions a la Xina. El detall de les despeses del 2018, estat per estat, però, ens alerta que no són només els EUA i la Xina els que gasten, com es veu al quadre següent.
Al costat del lideratge dels EUA i la Xina, i si tenim en compte les dades estat per estat, no hi ha dubte de l’ascens d’altres potències regionals: l’Aràbia Saudita i la Índia, sobretot, i, en canvi, la reculada de Rússia fins a una 6a posició que contrasta molt amb les relacions de força de la Guerra Freda. Rússia esdevé així una potència ben paradoxal: potència regional i no pas global en termes de despesa en armament, potència global, encara, per la seva disponibilitat d’usar la força fora de les seves fronteres i pel seu arsenal nuclear.
El primer país europeu en despesa militar és França (el 5è del món), seguit per Gran Bretanya i Alemanya (en 7a i 8a posició). Aquesta Alemanya que suposadament té un exèrcit que és una “catàstrofe”, és doncs, el 8è estat del món que més gasta en armament.
Però si sumem la despesa de tots els estats de la UE, Europa puja amb claredat fins a la segona posició mundial. Certament, la coordinació dels exèrcits europeus i la seva disponibilitat per a combatre fora de les fronteres europees és molt diferent de la que demostren els EUA (encara que sobre la disponibilitat a combatre es podria parlar del cas de Fraça a l’Àfrica), però no hi ha dubte que aquesta Europa és també una gran potència armamentística. Una posició real prou allunyada dels laments, doncs, d’una Europa amb uns pressupostos de defensa insuficients.
És cert que si ho comparem en termes relatius (la despesa en armament com a % del PIB), la situació canvia.
Dels aquí seleccionats, Aràbia Saudita és, de lluny, l’estat que més gasta en termes relatius, seguida per les dues grans potències de la Guera Freda, Estats Units i Rússia. La Índia i la Xina segueixen a certa distància -i aquí, el més rellevant és la gran capacitat de despesa militar que té la Xina per davant, donat un PIB que en els anys següents s’acostarà prou al dels EUA.
Certament, la UE és qui gasta menys en termes relatius, menys de la meitat que els EUA. Però, donada la gran despesa que ja fa la UE en termes absoluts, realment ha d’augmentar la despesa militar, fet que necessàriament pressionaria sobre la despesa social i el deute?
Fonts de l’article: SIPRI i Banc mundial.
Història! Bloc de Genís Barnosell 