El 8 d’abril de 2014 es va produir al Congrés espanyol la votació sobre la possibilitat de transferir a la Generalitat la potestat per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. Abans de la votació va córrer el rumor que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, aprofitaria l’ocasió per fer una “oferta” a Catalunya -així ho van publicar dos diaris de signe prou antagònic, l’Ara i El Mundo. L’aleshores recent sentència del TC semblava donar credibilitat a la notícia, ja que una interpretació optimista de la sentència podia posar l’èmfasi en el marge que obria per a un referèndum acordat.
Arribat el moment de la votació, però, la negativa a autoritzar la consulta va ser absolutament rotunda (299 vots en contra, 47 a favor i 1 abstenció), tan rotunda com la negativa del govern de Rajoy a fer l’oferta anunciada per la premsa.
Aquesta negativa va ser tan aclaparadora que va córrer el desassossec entre els que amb més èmfasi havien defensat una negociació d’aquest tipus. Ho va expressar molt clarament Jordi Barbeta a La Vanguardia (“El diálogo no encuentra vía, 9/4/2014), així com la imatge que s’havia transmès internacionalment:
Toda la expectación que había suscitado el debate sobre la cuestión catalana en el Congreso se centraba en comprobar qué posibilidades existían de abrir vías de diálogo que ofrezcan una salida acordada y satisfactoria al proceso soberanista catalán, pero quienes abrigaran esperanzas se vieron nuevamente frustrados. El diálogo estuvo en boca de todos pero no encuentra la vía que lleve a alguna parte. Hasta Josep Antoni Duran Lleida, abanderado del diálogo, siempre dispuesto a buscarlo hasta debajo de las piedras, tuvo que reprocharle al presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, que adoptara una actitud cerrada a cal y canto.
Ahora bien, si lo que pretendía la delegación del Parlament de Catalunya, integrada por Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) y Joan Herrera (ICV) era poner en evidencia ante los observadores internacionales que la cuestión catalana enfrenta como dijo Artur Mas a un David dialogante y democrático contra un Goliat intransigente, quizá consiguieron su objetivo, porque los tres oradores catalanes y el propio Duran Lleida y Joan Coscubiela y Alfred Bosch parecían corderos degollados. Se desgañitaron casi suplicando un pacto y el resultado fue una mayoría aplastante en contra de la propuesta catalana. Avalada por dos tercios del Parlament de Catalunya, en la Cámara Baja de las Cortes españolas hubo 299 votos en contra por 47 a favor y una abstención.
El desassossec produït va haver de ser rescatat per una pluja de rumors sobre una possible reforma de la constitució, que es va perllongar en el temps, malgrat les periòdiques dutxes d’aigua freda del PP. El mateix abril de 2014 a les pàgines del diari La Vanguardia és un bon exemple del que dic. Per posar només uns exemples, el 14 d’abril s’afirmava que Rubalcaba (aleshores líder del PSOE) activaria la seva proposta de reforma de la Constitució; el 22, eren Rubalcaba i Navarro (PSC) els que airejaven el tema i afirmaven que això seria possible després de les eleccions del 2015 i el diari destacava que “la reforma de la Constitución ya ocupa un notable espacio de la agenda política”; el 30 s’afirmava a tota portada que el PSOE havia demanat als grans empresaris que recolzessin la reforma -tot, malgrat que el PP ja havia dit el 12 que de reforma, res de res.
No cal insistir on han acabat aquests suposats projectes de reforma constitucional en positiu -perquè també n’hi ha en negatiu, o sigui en una tendència més recentralitzadora, però d’aquests a La Vanguardia no li agrada de parlar-ne (tampoc a El Periódico).
Seria molt alliçonador observar cada quan han aparegut i en quines circumstàncies les notícies de reformes de la constitució en els darrers anys. La hipòtesi amb què encararia aquest estudi és simple: l’airejament de la reforma de la Constitució a l’Espanya actual no va més enllà de projectes molt vagues que, en la política mediàtica, serveixen per a poca cosa més que per no parlar gaire de la pròpia recentralització produïda pel PP o de la negativa rotunda del bloc PP-PSOE (i ara també C’s) a un referèndum.
És sota aquesta mateixa interpretació que semblaria que cal veure la recent apel·lació a la plurinacionalitat de l’estat. El rebombori es produeix després d’una nova i rotunda votació (22/6/17) al Congrés que ha refusat per 250 vots a 92 de realitzar un referèndum acordat a Catalunya. Hom podria dir que quelcom s’ha guanyat, en doblar-se el nombre de diputats a favor d’un referèndum. Però també és cert que el bloc PP-PSOE-C’s sembla a hores d’ara i per un bon període de temps, imbatible. En aquesta circumstància, l’apel·lació a la plurinacionalitat del PSOE sembla només un tímid intent de distanciar-se del PP, però sense atribuir a aquesta plurinacionalitat cap transcendència institucional -una rebaixa, al capdavall, de la reforma constitucional de fa tres anys, en un context, a més, on comença a haver-hi veus internacionals de relleu a favor d’un referèndum acordat, com les de l’Irish Times i, sobretot, del New York Times (d’aquest cal llegir-ne la traducció correcta, no la de La Vanguardia).
És significatiu que La Vanguardia reaccioni ara igual que fa tres anys: preveient un canvi en la política espanyola. Així ho explica un article d’Enric Juliana (25/6):
“En el centro del debate”. Doncs això.
Història! Bloc de Genís Barnosell 