“Dir-nos valencians”, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos “catalans”’. Ho escrivia Joan Fuster a Nosaltres, els valencians, llibret publicat el 1962 i objecte des d’aleshores de múltiples reimpressions. “Et le reste est littérature”, afegia. D’aquí que el destí necessari havia de ser inscriure el País Valencià en el conjunt dels Països Catalans -un nom que en un altre text de 1962, publicat a Serra d’Or, Fuster considerava ben afermat i adequat ja que respectaria els “particularismes” (“hi ha particularismes perquè hi ha particularitats”), alhora que evidenciaria que hi ha una “radical ‘unitat de poble’”.
Des d’aleshores, podríem dir que ni els noms de “Països Catalans” i “País Valencià” amb prou han sobreviscut, bandejats ambdós de qualsevol reconeixement oficial i gairebé espurgats del llenguatge polític. El suport oficial al blaverisme, la denigració i persecució (bombes incloses) dels sectors més catalanistes, i la consolidació de l’autonomisme i de l’hegemonia primer socialista i després popular van consolidar símbols i nomenclatura en un sentit molt distint al fusterià, i el mateix autor va ser relegat a l’oblit, si més no a l’oblit oficial.
La nova hegemonia política valenciana, recolzada en l’aliança entre el socialisme oficial, el valencianisme de Compromís i Podemos, ha inaugurat un nou clima polític que ha fet possible un cert reconeixement de l’autor de Sueca.
Bon moment per revisar dos llibres importants sobre Joan Fuster, l’un del 2012 de Ferran Archilés; l’altre, acabat de sortir, l’editat per Antoni Rico.
Els llibres:
- Ferran Archilés, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Catarroja – Barcelona, 2012
- Antoni Rico, editor, El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, Lleida, El Jonc, 2017
La meva ressenya: “La visió històrica de Joan Fuster”, L’Avenç, 434, maig 2017, p.54-56
Història! Bloc de Genís Barnosell 