Dels règims totalitaris a les democràcies, o no. Tres experiències a L’Avenç del mes de juliol-agost: Svetlana Aleksiévitx i Rússia i Bielorússia, Adam Michnik i Polònia, i el darrer llibre de Xavier Casals, sobre la violència a la transició espanyola, que és la meva ressenya del mes.
J.M.Muñoz conversa amb Svetlana Aleksiévitx, premi nobel que ha recollit centenars de testimonis sobre el món soviètic, la Perestroika i els règims actuals.
Aleksiévitx reconeix que forma part de la generació de la Perestroika, d’una generació que ha fracassat, perquè en lloc d’aconseguir la llibertat i la democràcia, s’han trobat en mans de Putin i de Lukaixenko.
Cada transició té la seva memòria, construïda a posteriori segons com han anat els esdeveniments.
Ens explica com sorgeix un enyor renovat pel temps de Stalin, i com es recupera, i s’idealitza, la memòria del temps del comunisme. Ens els últims anys, diu, s’han obert a Rússia trenta museus dedicats a la memòria de Stalin.
Dos dels seus llibres, Temps de segona mà. La fi de l’home roig i La pregària de Txernòbil, els vaig ressenyar no fa gaire, també a L’Avenç [“Les emocions del poble menut“, L’Avenç, 422, abril de 2016, p.60-63]:
Desesperança. Aquesta és el sentiment que presideix de la primera a la darrera pàgina Temps de segona mà. La fi de l’home raig, de Svetlana Aleksiévitx, i que acaba de publicar en català Raig Verd (editorial que prepara l’edició de la resta de la seva obra, en la qual cal destacar les seves terribles pàgines sobre Txernòbil). Desesperança pels efectes del comunisme sobre els habitants de la Unió Soviètica: “al laboratori del marxisme-leninisme, van crear una mena d’home particular: l’Homo sovieticus (…) Em sembla que conec bé aquest home (…) Ell sóc jo. Són els meus coneguts, amics, pares” (p.23). I desesperança per la crisi de la Perestroika i pel capitalisme de la nova Rússia. “En aquell temps vivia malament. Ara la vida és terrible” (p.401), diu una de les protagonistes del llibre. Però ni s’hi pot fer res ni a ningú no li interessa: “Molt bé -li diuen a l’autora-, escrigui… Publiqui… Les bones persones ho llegiran i es posaran a plorar, mentre que les dolentes… Les qui més importen… Ni tan sols no ho llegiran. I perquè ho haurien de fer?” (p.467).
J.M.Muñoz també entrevista Adam Michnik, historiador, assagista i periodista polonès, director de la Gazeta Wyborcza (un dels diaris polonesos més influents), conseller de Solidarnosc, opositor al règim comunista, empresonat diverses vegades, ha citat diverses vegades El País com a diari de referència, critica el règim polonès actual i lloa la transició política espanyola. En les seves paraules:
El govern polonès actual no crec que sigui antisemita, però sí que és antieuropeu, sí que és xenòfob i sí que té una mentalitat molt provinciana. (…) Jaroslaw Kaczynski [president del partit Llei i Justícia] està construint un país basant-se en l’exemple de Putin, un model de país en què les institucions democràtiques serveixen només de decorat. (…)
Pel que fa a la memòria històrica, a mi sempre m’han agradat molt les solucions espanyoles: la transició espanyola, i la filosofia d’aquesta transició pacífica, va portar a una Espanya per a tothom (…) I opino que Zapatero no va portar bé aquest tema. Tal com va dir Felipe González, el problema és que Zapatero va voler guanyar la guerra civil 70 anys després.
Michnik idealitza la transició espanyola, de la qual he parlat força a L’Avenç. El maig de 2015, en la ressenya de Carme Molinero / Pere Ysàs, La cuestión catalana. Cataluña en la transición española, Barcelona, Crítica, 2014 [“Una efectiva correlació de forces“, n.412, p.52-54], discutia que la Constitució espanyola es pogués interpretar simplement com un consens entre diverses formes d’entendre Espanya:
Sobta l’escassa atenció que Molinero i Ysàs concedeixen al “papel escrito a mano” [que resumia el “compromiso” a què havien arribat la UCD i els “sectores consultados” -és a dir l’exèrcit-], de la mateixa manera que sobta que no es faci referència a l’article complementari que és el n. 8: “las Fuerzas Armadas (…) tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional -un article que com reconeixeria Miguel Herrero de Miñón anys més tard va ser imposat també per l’exèrcit (vegeu “Més enllà del consens”, 30 minuts, TV3, 7/12/2003). Fa la sensació que els historiadors fan al seu llibre el que van fer els ponents constitucionals i la majoria dels diputats al seu moment: insistir en les pròpies interpretacions d’aquell redactat sense tenir en compte que la literalitat de l’escrit s’havia mogut dràsticament cap a una banda. Així Miguel Herrero de Miñón faria seu Renan assenyalant que una nació era la “voluntad de vivir juntos” (p.235) -quelcom que ni per casualitat apareix a l’article 2n ni a cap altre- i Solé Tura diria que la Constitució era un “empate entre concepciones diferentes de la nación española” (p.249). Prou més raó tenia el mateix diputat quan afirmava que en l’article en qüestió “se muestra con claridad cuál fue la correlación efectiva de las fuerzas en presencia” (p.249).
El febrer de 2016, L’Avenç publicava la meva ressenya de Michael Richards, Historia para después de una guerra. Memoria, política y cambio social en España desde 1936, Barcelona, Pasado & Presente, 2014 [“Fent memòria de la guerra“, L’Avenç, 420]:
La tercera part del llibre analitza el període 1975-2007 i s’inicia amb un advertiment molt encertat de l’autor: no es pot parlar d’oblit generalitzat del passat en el moment de la Transició, sinó que cal estar amatent a la cronologia i a la diversitat d’opcions polítiques i socials. Així, la mort de Franco va obrir la possibilitat que s’expressessin aquells que havien estat obligats a callar durant 40 anys. Sense recolzament polític i sense estructures legals per a una recerca de la veritat, indicis com alguns intents d’excavar les fosses comunes dels executats pel franquisme mostren que “a la societat rural, el silenci no havia suposat oblit” (p.297). Ara bé, aquests primers intents de parlar van ser rebuts amb actituds ben diverses: des de l’oberta hostilitat que volia, des de dins del règim, “mantenir la cultura de silenci de la postguerra”, fins al que creien que calia “apel·lar al passat, i fer que fos reconegut i validat” (p.308). En definitiva, en aquells moments inicials de la Transició, la voluntat d’oblidar el passat “entrava en conflicte amb la memòria social de la violència de la guerra, una memòria que havia començat a unir-se, expressar-se i transmetre’s a mesura que s’acostava la fi de l’era de Franco” (p.307). L’any 1983 el PSOE arribava al poder, però la incipient recuperació de la “memòria” es va aturar, tant pels efectes paralitzadors del 23F com per l’opció ideològica del PSOE en favor de la “modernització”: “no hi hauria un alleujament oficial de la càrrega del passat, ni, per descomptat, un retorn a la República.
Finalment a L’Avenç d’aquest mes he fet la ressenya de Xavier Casals, La Transición española. El voto ignorado de las armas, Barcelona, Pasado & Presente, 2016:
Ara Xavier Casals, ben conegut pels seus estudis sobre l’extrema dreta espanyola, s’afegeix als estudis sobre la violència política durant la transició amb un altre gruixut volum, de 800 pàgines, amb el suggerent subtítol de El voto ignorado de las armas, i una provocativa presentació per part de l’editorial, Pasado&Presente, com “lo que el Estado nunca querrá que sepas” (paràfrasi de l’italià Il libro che lo stato italiano non ti farebbe mai leggere, de Gianni Flamini, publicat el 2008). El llibre de Casals és, segons com, un híbrid dels de Sánchez i Baby, ja que narra els principals casos de violència política com el primer, però té l’ambició teòrica de la segona. Considerant aclarit l’aspecte quantitatiu, s’esforça per explicar els diferents tipus de violència, els seus orígens i la seva ideologia i ho fa, de manera semblant a Baby, mirant tant cap a l’estat com als moviments contestataris. En relació a aquests dos autors, però, el lector hi trobarà tres grans aportacions: un inici del relat en 1973, fet que permet detallar l’assassinat de Carrero Blanco i contextualitzar millor l’actitud d’algunes institucions de l’estat en tot el període estudiat; un estudi del 23-F que pot aprofitar tota la bibliografia produïa en els darrers anys, i una interpretació original basada en el concepte de gaullisme; i, finalment, una reinterpretació de tota la violència política de la transició a la llum de les conclusions parcials de cada apartat.
La “transició pacífica” que esmenta Michnik és un mite.
La meva ressenya: Genís Barnosell, “Més claus sobre el mite de la transició pacífica”, L’Avenç, 425, p.52-555
Història! Bloc de Genís Barnosell 