El MNAC i la seva col·lecció d’art romànic

Al MNAC hi ha més de 300 metres quadrats de pintures murals romàniques que constitueixen una col·lecció única al món. Heus aquí la seva història.

Amb els antecedents del Museo Provincial de Antigüedades (1880) i del Museu Martorell (1882) (i deixant de banda ara els precedents vuit-centistes anteriors), va créixer a finals del segle XIX la voluntat de crear a Barcelona un museu d’art. El 1890 es va crear la  Junta de Museos de Bellas Artes, Industrias Artísticas y Reproducciones de Barcelona, i l’any següent s’inaugurava un primer museu municipal de belles arts. En els anys següents les col·leccions creixerien i a inicis del nou segle va sorgir la idea d’un museu d’art català, testimoni de la creació artística del país. El 1902 es va crear la Junta Municipal de Museus i Belles Arts, que assumiria les funcions de les comissions municipals anteriors i convertint l’Arsenal de la Ciutadella en seu dels museus municipals. L’elecció com a diputat de Prat de la Riba el 1905 va portar a plantejar la coordinació entre les tasques de l’Ajuntament i de la Diputació de Barcelona, i el fruit en va ser la creació el 1907 de la Junta de Museus de Barcelona o Junta Mixta, amb autonomia de funcionament. La creació de la Mancomunitat el 1914 vincularia la Junta a aquest projecte cultural per la via de la participació a la Junta de la Diputació de Barcelona.

L’art romànic ja havia despertat un cert interès al XIX, però aquest va créixer amb el tombant de segle. En l’estudi d’aquest art s’hi reunia tant una perspectiva patrimonial com l’interès per l’estudi del que se suposava que eren les característiques del poble català, un caràcter que s’imaginava robust, sobri, pràctic. El 1907 la Junta aprovava l’estudi de les pintures murals del romànic català, estudi que compartiria amb l’acabat de crear Institut d’Estudis Catalans. L’IEC enviaria una missió científica al Pirineu el mateix estiu de 1907, que “descobriria” els conjunts de la vall de Boí. Tot seguit s’inicià una certa adquisició de peces.

Tot va canviar l’estiu de 1919, quan la Mancomunitat s’assabentà que s’estaven arrencant les pintures mural de l’església de Santa Maria de Mur, per part d’uns tècnics italians i a compte d’un col·leccionista privat, I.Pollack, qui les vendria al col·lleccionista Lluís Plandiura, el qual, al seu torn, els acabaria venent als Estats Units, al Museum of Fine Arts de Boston. Via Junta de Museus la Mancomunitat intentà evitar l’arrencament i posterior venda de les pintures però no reixí en aquest intent, malgrat les seves gestions davant la jerarquia eclesiàstica. Tampoc hi havia lleis que protegissin aquest patrimoni, el ministeri del ram no hi prestà cap atenció, i la Junta de Museus arribà a la conclusió que l’única manera de salvar el conjunt de pintures murals que encara restaven al Pirineu era procedir com ho havia fet aquell col·leccionista privat: adquirir les pintures, arrencar-les i traslladar-les a Barcelona. El projecte el dirigí Folch i Torres i fou encomanat al mateix tècnic italià (Franco Steffanoni) que tanta perícia havia demostrat a Santa Maria de Mur, a través d’un contracte amb I.Pollack. Entre desembre de 1919 i setembre de 1920 es féu un itinerari de reconeixement i l’1 de gener de 1921 van començar els arrencaments, que no es lliurarien de dificultats a importants: a Taüll hi hagué incidents i protestes del rector i dels veïns; a Escaló el rector digué que les havia venut a Plandiura, i, en general, calgué superar l’actitud obstaculitzadora de Plandiura, qui va fer tot el que va poder per evitar la tasca de la Junta i fins aconseguí que Pollack renunciés al contracte a favor seu

En tot cas, la tasca es pogué dur a terme, i els arrencaments es van perllongar fins el novembre de 1923 -sota la presidència a la Mancomunitat de Puig i Cadafalch que no va ésser substituït per ordre de Primo de Rivera fins el gener de 1924.

La dictadura acabaria estroncant del tot la política iniciada per la Mancomunitat. Amb Puig i Cadafalch exiliat i Folch i Torres destituït de qualsevol càrrec l’octubre de 1926

es va interrompre la campanya d’adquisicions d’obres romàniques per al museu (…) Com després es repetirà durant el franquisme, amb la destitució de Folch i Torres s’iniciava una època daurada per a alguns col·leccionistes i comerciants d’antiguitats que traficaven amb aquest patrimoni mural, molt valorat aleshores a nivell internacional (Pagès:2012, p.301).

La col·lecció d’obres salvades, però, seria exposada a la Ciutadella, es va ampliar el 1932 amb la compra de la col·lecció Plandiura, i es va traslladar tot plegat al Palau Nacional el 1934, que havia estat construït sota la dictadura arran de l’Exposició Universal de 1929 i que va necessitar una remodelació a fons. La col·lecció es va ampliar amb diverses compres al llarg de la dècada de 1950.

La col·lecció actual del MNAC, encara al Palau Nacional, constitueix a hores d’ara una col·lecció de referència sobre art romànic a nivell mundial. Entre els conjunts més destacables hi ha el de Sant Quirze de Pedret, part del qual és a Solsona (s.XI), Santa Maria d’Àger (finals del s.XI o inicis del XII) i Sant Climent i Santa Maria de Taüll (primera meitat del s.XII).

 

Bibliografia:

• Rosa Alcoy, ed. Art fugitiu, Barcelona, UB, 2012, i especialment l’article inclòs en aquest llibre, Montserrat Pagès, “Murals fugitius: la pintura romànica catalana i la seva història”, p.285-316
• Cristina Gianninni, “‘Dalt d’una mula’. Franco Steffanoni, restaurador a Catalunya”, Butlletí MNAC, 10 (2009)
• Montserrat Pagès, “La pintura mural romànica de Catalunya, avui”, Catalan Historical Review, 6 (2013)