Un nou llibre de Josep Fontana: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya

Eumo acaba de publicar un nou llibre de Josep Fontana: La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), un llibre en el qual, segons l’editorial, l’autor es pregunta “Per què els catalans som avui un poble amb un fort sentit d’identitat? D’on surt aquest sentiment de pertinença a un col·lectiu que comparteix llengua, cultura i unes formes d’entendre la societat i el món? Josep Fontana, una de les veus més autoritzades en l’àmbit del pensament, intenta seguir al llarg del temps, des del segle VIII fins a l’actualitat, el procés que ha acabat conformant aquesta identitat. Fontana formula al passat aquelles preguntes que importen a la societat i al temps en què viu i ens en dóna les claus en un llibre senzill i entenedor”.

L’he ressenyat a L’Avenç: Genís Barnosell, “Adreçat només a catalans?”, L’Avenç, n.409, febrer 2015 [compra l’article aquí per 1€]. Vegeu tot seguit un  fragment de la ressenya i un recull del que s’ha dit sobre el llibre als mitjans de comunicació.

El nou llibre de Josep Fontana aporta una narració de les característiques essencials de la història de Catalunya, de l’edat mitjana fins a l’actualitat, alhora vol resoldre un problema històric: l’existència d’un fort sentiment d’identitat, fruit d’una existència compartida.

(…) No em sembla que Fontana faci, en aquesta llibre, res d’essencialment distint del que ha fet en la major part de la seva obra. Fontana ens diu en aquest llibre que el seu punt de partida ha estat “la situació actual de Catalunya, amb els seus greuges i les seves reivindicacions” perquè el que fa l’historiador “és cercar camins en aquesta selva espessa i desigual [de fets] en funció de les preguntes que fa al passat, d’acord amb les qüestions que més li importen, que solen ser -o haurien de ser- les que importen a la societat i al temps en què viu”. A La història dels homes (Crítica, 2000) ens deia que la funció social de la història havia de ser un esforç per “a recuperar uns fonaments teòrics i metodològics sòlids, que facin possible que el nostre treball pugui tornar-nos a posar en contacte amb els problemes reals dels homes i de les dones del nostre món. I ens ha de dur, de passada, a reprendre el projecte, fins ara no realitzat, de construir una història de tots, capaç de combatre amb les armes de la raó els prejudicis i la irracionalitat que dominen a les nostres societats. Una història que ens retorni la voluntat de planejar i construir el futur, ara que sabem que cal participar-hi activament, perquè no està determinat i depèn de nosaltres”. Comprendre el present i ajudar a transformar-lo, heus aquí, doncs, l’esperit que anima aquest llibre de Fontana, com n’ha animat tants altres. I així, aporta una novetat fonamental a l’escepticisme de Hobsbawm. Perquè Fontana creu -a diferència de Hobsbawm, o, en tot cas, amb molta més convicció que aquest- que la història científica, la història feta pels historiadors, també pot formar part del bagatge cultural d’una majoria de la gent. Fontana no vol contraposar la seva història científica als “caos d’emocions” sinó contribuir a construir una imatge del passat i de la pròpia col·lectivitat que, essent accessible als no especialistes, sigui al mateix temps rigorós, compatible amb l’estat actual dels coneixements històrics (de la meva ressenya a L’Avenç)

I més sobre aquest llibre:

El debat al CCCB amb l’autor, Josep M. Muñoz, Joaquim Albareda, Borja de Riquer, Josep M. Salrach i Eva Serra i ressenya d’aquest acte per Ignasi Aragay a l’Ara: “Josep Fontana i la identitat no essencialista de Catalunya”:

La veritat és que els presentadors, coralment, van fer obrir boca a un públic famolenc, assedegat. “La seva és una síntesi només a l’abast dels grans autors”, va engegar Muñoz, biògraf de Vicens Vives. “Li hem d’agrair la seva lliçó magistral”, va seguir el medievalista Salrach. Eva Serra, a qui Fontana va agrair haver-lo empès a acabar l’obra després de llegir-ne els primers dubitatius capítols, va remarcar la importància de donar sempre perspectiva europea i internacional al relat català i de no caure “en el parany del mite de la monarquia absoluta” suposadament modernitzadora. Joaquim Albareda, el gran expert del 1714, també va donar les gràcies per la rèplica a un altre mite directament emparentat amb el primer: “El del despotisme borbònic, que encara perdura en la historiografia espanyola; a tots els que som aquí ens veuen com a incorregibles filoaustriacistes”.

Declaracions de Josep Fontana recollides a U-Divulga (Universitat de Vic)

He volgut fer una síntesi de la història de Catalunya per combatre els mites que encara són presents en la cultura quotidiana com el que les Constitucions catalanes eren un codi de privilegis feudals o que el desenvolupament econòmic català del segle XVIII va ser fruit del despotisme il·lustrat dels Borbó

Fragment del capítol 11 (“Un autogovern limitat”), recollit a Núvol (en recullo un fragment del fragment:)

Fer aquesta mena de previsions no és la feina que li correspon a un historiador, sinó la d’analitzar els moviments de llarga durada i explorar les dimensions més profundes de la vida social. Per sota dels esdeveniments quotidians i dels actes d’uns polítics que creuen, erradament, que són ells els que marquen els rumbs col·lectius d’un poble, circula un corrent poderós i profund de consciència col·lectiva que és el que ens ha permès preservar la nostra identitat contra tots els intents de negar-la. Un corrent que de vegades pot semblar ocult, però que surt a la llum cada cop que cal enfrontar-se a un obstacle.

El que he volgut explorar en aquestes pàgines és la naturalesa d’aquest corrent, seguint-lo a través del llarg procés de formació de la identitat dels catalans: d’un sentiment que ha perdurat en el temps i que ha arribat en plena vigència al present, havent resistit cinc-cents anys d’esforços d’assimilació, amb tres guerres perdudes –el 1652, el 1714 i el 1939–, sotmès a unes llargues campanyes de repressió social i cultural, que encara duren avui. Una trajectòria que permet mantenir l’esperança que, passi el que passi, aquesta voluntat de seguir essent nosaltres mateixos, contra totes les negacions i contra tots els desafiaments, seguirà persistint en el futur.

Entrevista a l’autor a El Periódico: “Mil años nos han ido haciendo diferentes”

-¿Cómo definiría el régimen que se suprime en 1714?

-Es un sistema con unos juegos de garantías legales, si no constitucional, sí preconstitucional. Y en un momento en que esta sociedad está en pleno progreso, de empuje económico considerable, que le hace reivindicar no ser coartada.

-Ese es el consenso actual entre los historiadores catalanes. Pero al otro lado se sigue hablando de la modernidad y el progreso traído por los borbones tras suprimir unas obsoletas rémoras medievales.

-Es que no lo eran. Esta sociedad se estaba transformando. Funcionaba, y por eso la gente mantiene su adhesión durante todo el siglo XVIII. El mito del progreso borbónico es una tontería. Los borbones hacen que España, que aún era una gran potencia, pase a ser una ruina en 1808. Y aquello de que en Barcelona se luchaba por la libertad de toda España… lo que sucede es que son conscientes de que la libertad de aquí depende de que allí también exista. De aquí sale, en la burguesía, la idea de hacer una nación española en que las libertades sean equivalentes.

-Y aquí vienen los siguientes capítulos. El fracaso de los proyectos ilustrado y liberal.

-El proyecto de hacer una nación española rechaza la idea de que lo que se necesita es sujetar a la gente de aquí a las leyes de Castilla. Esta burguesía en el XIX renuncia a la lengua y tiene ese entusiasmo porque quieren construir una cosa nueva.

-Afirma que ese fracaso del proyecto liberal era inevitable porque no se podían fusionar dos sociedades distintas con mentalidades distintas.

-Vilar explica que el gran drama es que se crean dos sociedades que funcionan a velocidades diferentes, que son diferentes, una agraria y otra industrial en la que se desarrollan por ejemplo los primeros sindicatos en los años 40 del siglo XIX.

Entrevista a vilaweb: “Aquest país, si s’ha de salvar, el salvarà la gent”

—M’ha xocat una cosa que dieu en algunes altres entrevistes: la paraula ‘raça’ és un invent espanyol.
—Això ho va explicar un historiador anglès sobre morescos. Diu que ‘raza’ és una paraula castellana que vol dir ‘defecte en un teixit’. ‘Un teixit que té raça.’ Després la paraula passarà a les altres llengües, perquè efectivament a Castella és una paraula que passa a aplicar-se a ‘la raça de moros i raça de jueus’. Com un defecte. A Castella hi ha un refús a la diferència cultural. Refús més cultural que no pas religiós, perquè quan es converteixen es manté. No hi ha hagut manera que Castella entengués l’associació amb ells de cap més manera que no sigui l’absorció. No toleren la diferència cultural. Castella no ho pot suportar. I aleshores… raça. L’exigència d’un certificat de netedat de sang es manté encara al segle XIX. El 1824, al reglament de mestres de primeres lletres s’exigeix la presentació d’un certificat de netedat de sang. Jo en guardo algun, d’aquests.

Ressenya més escèptica sense entrar a rebatre cap afirmació de l’autor, de Marc Andreu a Elpais.cat: “Historiar en defensa de la terra”

Segons Fontana, només a l’Espanya dels inicis de la industrialització “va semblar que la nova imatge del català treballador redimia la del rebel, malgrat que la malfiança persistís”. També envers la burgesia catalana, a qui els liberals espanyols del XIX només van oferir “un programa d’absorció” que la dreta reaccionària enduriria el 1939, tot i que Ferran Valls-Taberner i Carles Sentís van abjurar de “la falsa ruta” del nacionalisme català i van decretar el Finis Cataloniae. Però aquestes manifestacions d’“adhesión inquebrantable” al feixisme són excepcions per a qui conclou: “En tota la història de Catalunya mai no han sortit multituds al carrer per manifestar-se contra la democràcia, la defensa de la qual és un element constitutiu de la nostra identitat”

Entrevista recent a eldiario.es: “Cuando  las capas superiores consiguen movilizar, pactan y lo dejan todo colgado”

¿Qué sucede hace tres años en Catalunya? Tuve la oportunidad de ver la manifestación del 11 de septiembre de 2012 de manera privilegiada. Estuve como invitado en el stand de Catalunya Radio, con acceso a los monitores de televisión y a toda la información de lo que sucedía en la calle. Fue una experiencia que había vivido pocas veces. La anterior en la manifestación contra la guerra de Irak. Son movimientos populares y espontáneos. Esta vez estaba fuera de la manifestación, pero en las otras veces he estado dentro. Ves que las personas que están son de tu barrio, familias que conoces: el marido, la mujer, los niños. No fueron movilizados por los partidos ni por nadie. Los partidos tienen una capacidad de movilización escasa. Acuden a la manifestación porque responden a un malestar, y ese malestar, y es lo que muchas veces no se ha entendido, se suma a la idea de que están sufriendo una serie de agresiones. Es un malestar contra la situación social de aquellos momentos (…)

En las politizaciones de la realidad y la Historia, ¿dónde está el historiador?

Como cualquier rama del conocimiento, la Historia es una herramienta, una herramienta se puede usar para construir o para destruir. Un martillo es espléndido para la construcción y un arma para destruir. La Historia puede servir para cualquiera de las dos cosas, depende de cómo se quiera usar. La Historia juega además -porque la educación ha favorecido que sea así- en el terreno de los prejuicios y los sentimientos, que es un terreno terrible. Eso lo ha analizado muy bien Kanheman y George Lakoff, mostrando que una gran parte de nuestro pensamiento habitual es pensamiento no razonado, es un pensamiento que procede de convicciones y prejuicios, de aquello que creemos que está bien o está mal, y que alimentamos durante toda la vida. La gente busca el periódico, la emisora de radio o de televisión que responde a sus convicciones, que las refuerza y fortifica. Conseguir que se razone en el terreno de la historia y de la política es difícil, porque son territorios minados por una serie de elementos irracionales.

Pertenezco, digámoslo así, a una escuela en la que mis maestros me enseñaron que lo importante es que un historiador enseñe a la gente a pensar por su cuenta, no a contarle la verdad, sino hacerle desconfiar de todas las verdades adquiridas, estimularle a que piense por su cuenta. Esa es una forma de utilizarla. Evidentemente la historia ha sido utilizada con mucha frecuencia para encender los enfrentamientos.

Exercici de retòrica de Félix Ovejero a El país (“La historia contra la termodinámica“) que, per estalviar-se d’enfrontar-se al llibre, s’agafa a unes declaracions de Fontana que deia (crec que equivocant-se del tot) que no volia traduir el llibre al castellà perquè no s’entendria. Ovejero en conclou que

No es una rareza la vocación nacionalista de los historiadores, calificados con frecuencia como nation-builders. Está bien documentada la versión turbulenta de ese vínculo, una común genealogía entre romanticismo, nacionalismo étnico-cultural e historicismo. Es seguramente la veta más honda del pensamiento reaccionario, en sentido literal, el que reacciona contra la Ilustración y, al servicio de esa operación, invoca la existencia de un particular espíritu de cada pueblo (Volksgeist), a medio camino entre la biología (la raza) y la cultura (la lengua), como fuente de legitimidad de las comunidades políticas contrapuesta a los principios universales y emancipadores de las revoluciones democráticas

i demostra que no s’ha llegit el llibre quan remata

En ese relato el marco conceptual no es un entramado de clases, relaciones económicas o luchas de poder, sino un conflicto entre entes esenciales (España y Cataluña) a los que se atribuyen intenciones, aspiraciones, voluntad y, sobre todo, identidad colectiva.

I, finalment,  nota sobre l’èxit del  llibre (a 29/1/2015):

Aquesta setmana La Vanguardia i El Periódico de Catalunya es feien ressò de l’èxit de vendes del llibre La formació d’una identitat, de Josep Fontana, publicat per Eumo Editorial, que ocupa el primer lloc del rànquing de llibres més venuts de no ficció en llengua catalana.

Amb prop de 9.000 exemplars venuts fins al moment, no ha sortit mai dels 10 llibres més venuts des que es va començar a comercialitzar el passat 23 d’octubre, i ja es troba a punt de vendre la 7a edició. A aquests èxits cal afegir-hi l’èxit de vendres en format electrònic (EPUB), que ja compta amb 191 descàrregues.