Ressenyes a L’Avenç: Albert Garcia Espuche

Al mes de desembre vaig ressenyar a L’Avenç obres d’Albert Garcia Espuche.

Les obres d’Albert Garcia Espuche que vaig ressenyar al desembre són:

• Albert Garcia Espuche, Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, Barcelona, Editorial Empúries, 2014

• Albert Garcia Espuche et. al., Política, economia i guerra. Barcelona 1700, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2012

• Albert Garcia Espuche et. al., Interiors domèstics. Barcelona 1700, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2012

A Una societat assetjada Garcia Espuche demostra, una vegada més, dues de les seves grans qualitats com a historiador: el seu gran coneixement dels fons documentals de l’època i la seva enorme capacitat de convertir els documents en coneixement històric. L’obra presenta quatre Barcelones. La de 1700, «una ciutat dinàmica que gaudia d’una economia puixant i d’una vida social, cultural i quotidiana intensa», en la qual el nivell de vida augmentava, que «gaudia d’uns graus de participació ciutadana superiors als de la majoria de poblacions europees» i que «tenia un futur tant o més prometedor que el d’altres ciutats de mida similar en el seu context geogràfic». La segona és la cort de Carles III, una ciutat en guerra on es «van accentuar les diferències econòmiques entre els rics i els pobres i força persones van engruixir els extrems oposats: els privilegiats, l’un, els damnificats de la guerra, l’altre». La tercera Barcelona és la ciutat assetjada, «reclosa en el seu espai emmurallat, amb contactes cada vegada més difícils amb l’exterior» i sobre la qual es va abatre la mort, la fam i la por mentre hi brollava una «religiositat extrema» que presentava les desgràcies del present com un càstig diví per les culpes del passat. La Barcelona vençuda és la quarta i darrera ciutat que, lluny de la «recreació voluntariosa de la realitat» que veu els barcelonins de l’endemà posant-se a treballar com si res, va viure una realitat molt més crua: “multitud de cases malmeses o destruïdes, una pobresa generalitzada agreujada pel trasllat forçós dels habitants de la Ribera per construir-hi la Ciutadella, les execucions i empresonaments, el cadastre, i «un model absolutista» que incrementà enormement el control estatal sobre la vida quotidiana. Com va escriure Josep Maria Torras Ribé, Barcelona (com el conjunt de Catalunya) va patir «una repressió acarnissada» i «unes represàlies fiscals, econòmiques i polítiques sense precedents», de manera que malament es pot atribuir el creixement del XVIII als «suposats beneficis derivats de la imposició del règim borbònic». Al contrari, aquest va ser un duríssim entrebanc en la recuperació de la trajectòria expansiva que s’havia iniciat al Principat a la segona meitat del segle XVI. Si Barcelona «va tenir forces per resistir i capacitat per refer-se relativament ràpid després dels fets bèl·lics, va ser precisament pels fonaments posats anteriorment. Per descomptat, aquella societat no necessitava, per seguir avançant, que una suposada racionalització exterior vingués a obrir-li els ulls i a marcar-li, per la força de les armes, la direcció d’un futur millor» (p.619-645).