Els setges gironins de la guerra de Successió

Girona era, òbviament, una plaça clau en el front nord del Principat.

A finals de novembre de 1710 el duc de Noailles hi va penetrar amb reforços que el 4 de desembre havien assolit la xifra de 5.000 cavalls i 15.000 infants, i van començar el seu avanç cap a Girona, defensada per tropes austriacistes de l’exèrcit regular (del Palatinat i espanyoles), el regiment de la ciutat de Barcelona reforçat per 500 homes de la Coronela barcelonina, 600 de la Coronela de Girona, vuit companyies de les milícies del país i 500 miquelets (segons assenyala Antoni Espino al seu llibre Pàtria i llibertat. La Guerra de Successió a Catalunya, 1704-1714, que aquest mes ressenyo a L’Avenç).

L’atac de Noailles contra Girona es va produir pel castell de Montjuïc, en la seva vessant més allunyada de la ciutat i situat sobre el camí de Campdorà.

El dia de Nadal (o el 26 de martinada) va iniciar el bombardeig amb tres o quatre morters i immediatament es va ampliar amb una bateria de set canons. De fet l’operació s’havia endarrerit per la lentitud amb què l’artilleria de setge podia ser transportada fins a Girona, i així una crònica borbònica de l’època explicava que

El día 19 por la mañana impaciente su Excelencia que su gruesa artillería no hubiese llegado sino hasta Verges, despachó el Señor de Monzells, Mariscal de logis de la caballería, para acelerar la marcha de 12 piezas de 24 que le piden los señores Ingenieros para empezar a abrir el ataque a Monju’ic, que no habiendo en aquel fuerte más que nueve piezas y según las balas que se han hallado en otro campo, la mayor es de 16 (…)

El día 21 hizo Su Excelencia pasar a vado delante de Verges el Río Ter, 15 piezas de cañón de 24; 6 morteros y les hizo tomar la marcha derecho las costas de Ferreras,27 las cuales llegaron al anochecer en el lugar de Bordils.

Tanmateix, disponible l’artilleria, els avanços van ser molt ràpids, perquè després de continuar el bombardeig, el dia 29 Montjuïc va capitular. Tot seguit, els treballs es van dedicar a bombardejar i aproximar-se contra la ciutat, en les seves muralles més properes a Montjuïc, o sigui, la cortina de Santa Llúcia, el baluard de Sant Pere i la seva muralla annexa. Una vegada més, l’operació es va endarrerir, però no pas per la pressió austriacista sinó per la inundació que va tenir lloc entre el 9 i el 12 de gener. Tanmateix, el dia 14 de gener de 1711 va començar el bombardeig contra la ciutat, el 19 va fracassar un primer assalt, però el 23 la cortina de santa Llúcia va ser volada per una mina i els defensors no van poder contenir l’assalt. El 25 s’acordava que la ciutat es rendia amb  honor, i que si no es rebien reforços el 31 les tropes en sortirien, fet que així s’esdevingué.

La dura d’aquest primer setge se situa, doncs, aproximadament en un mes; durada prou habitual però en la qual sembla que el que va retardar les operacions borbòniques foren fets aliens a la pròpia resistència austriacista, que sembla dèbil i amb poca capacitat de combat.

Al segon setge de Girona les tornes van canviar. Els defensors eren borbònics -els quals van expulsar de la ciutat a tota la població que no els va semblar fidel- i els atacants, austriacistes. Més que un setge estricte va ser un bloqueig, iniciat a finals de maig de 1712 i que es va perllongar fins a inicis de gener de 1713, i que va culminar amb el fracàs austriacista. Aquest bloqueig es produïa en un context internacional força diferent del setge anterior. A l’octubre de 1711 la Gran Bretanya i França havien signat la pau, i al setembre-octubre de l’any següent les tropes angleses, portugueses i holandeses abandonaven el territori.

L’entorn de Girona estava esgotat per la llarga guerra, i els austriacistes no sembla que disposessin de prou tropes i recursos per prendre la ciutat i es van limitar en gran mesura a saquejar la zona per evitar que els borbònics poguessin sobreviure. El 9 d’octubre un assalt va fracassar i el novembre semblava que havia d’arribar l’ocasió, i, així, els austriacistes augmentaren les seves tropes, i forces de miquelets i voluntaris es concentraren al voltant de Girona. Tanmateix, el context internacional impedí que els austriacistes acumulessin prou forces i l’arribada del duc de Berwick amb reforços va obligar els austriacistes a aixecar el bloqueig. Quan el dos de gener Berwick arribava a Verges, les tropes austriacistes van decidir retrocedir fins a Riudarenes per protegir Hostalric (no ha d’estranyar, doncs, que el comandament austriacista -Guido Starhemberg- fos criticat per oferir poca resistència, però és que la retirada de Carles III ja era molt propera).

En definitiva, sembla que algunes conclusions es poden extreure d’aquests dos setges:

• En primer lloc, que les tropes austriacistes no foren mai prou nombroses com per a decantar la dinàmica dels aconteixements a favor seu. No sembla, a més, que els regiments i comandaments professionals no catalans que hi havia al seu davant demostressin una especial capacitat i voluntat de combat.
• En segon lloc, i per torna, els borbònics acumularen tropes en gran nombre en el moments decisius i demostraren molta més capacitat de combat, recorrent, a mé, a procediments de tota mena per a assolir els seus objectius, com l’expulsió de la població gironina que cregueren no prou fidel.
• En tercer lloc, aquest mateix fet indica que una part de la població gironina sí que els era fidel, i és una mostra més del caràcter de guerra civil que també tingué aquest conflicte, per més que l’austriacisme fos majoritari.
• Finalment, que, malgrat la presència d’aquests catalans filipistes, la seva opinió -majoritàriament a favor de mantenir les institucions pròpies- no fou tinguda en compte per Felip Vè, i fou el conjunt del país el que fou castigat amb la destrucció d’unes institucions més avançades que les que Felip Vè imposà, i amb un càstig fiscal com el cadastre. Qui en sortí beneficiada fou l’aristocràcia catalana fidel a Felip Vè, que ocupà des d’aleshores les institucions municipals en exclusiva (fet que abans no s’esdevenia) i que veié respectat el sistema feudal.