Sobre la fam
Des de mitjans segle XIX a mitjans segle XX aproximadament, la noció de la fam com a part, funesta encara que inevitable, dels plans divins, o com a senyal necessària del fracàs moral de l’individu d’aprendre les virtuts del treball, fou desplaçada mica en mica, encara que no totalment desterrada, pel descobriment que la fam era un problema col·lectiu. Per fi, es reconeixia que la fam no era culpa dels famolencs (…) El resultat fou un estat que afirmà que el benestar de la societat (…) era el seu objectiu primordial (James Vernon, Hunger. A modern history, 2007)
Sobre la pobresa i la desigualtat
[Sovint per explicar la desigualtat es posa] èmfasi en les abstractes forces del mercat (…) [Però si bé] les forces del mercat són reals, estan condicionades pels processos polítics. Els mercats estan condicionats per les lleis, les normatives i les institucions. Cada llei, cada normativa, cada ordenament institucional té unes conseqüències distributives (Joseph E. Stiglitz, The Price of Inequality, 2012)
I encara
El govern (…) condiciona les forces del mercat. Però també ho fan les normes socials i les institucions socials. De fet, la política, en gran mesura, reflexa i amplifica les normes socials (…). Però aquestes normes i institucions socials, com els mercats, no existeixen en el buit: també les determina, en part, l’1% (Stiglitz)
És clar, en tot això, que l’estat és fonamental per lluitar contra la pobresa. Avui veurem al Parlament com tothom reclamarà a la Generalitat que actuï com un estat. També aquells que no volen que ho sigui.
Història! Bloc de Genís Barnosell 