Arreu d’Europa el segle XVII va ser un segle d’inflació miraclera. Eclesiàstics, públic i autors de tota mena s’esforçaren a l’Europa catòlica per adornar les vides de sants i santes amb el major nombre de miracles possible, i aquesta pràctica va continuar durant moltes dècades del segle XVIII.
Ramon de Ponsich en una obra que porta per títol Vida, martyrios y grandezas de Santa Eulalia, publicada a la segona meitat del segle XVIII reconeixia l’escassetat de noticies exactes, però apel·lava a la tradició com a “prova segura” de les seves explicacions, que li permetien assegurar que la santa Eulàlia de Barcelona no era la de Mèrica i que a Barcelonan hi havia sepultat el cos de la santa, morta després d’haver patit martiri. Davant d’una persecució dels cristians, Eulàlia, que no tenia ni 14 anys, hauria marxat de casa seva a la nit -una granja a les afores de Barcelona-, s’hauria presentat a la ciutat davant del tribunal perseguidor, i en un llarg discurs hauria defensat el cristianisme i recriminat la persecució. La noia seria assotada, torturada i finalment assassinada, potser degollada.
Aquesta perspectiva no va ser posada en dubte sinó cap a finals del segle XVIII i una figura fonamental fou Jaume Caresmar, cosa que li valgué l’enfrontament amb el Capítol Catedralici de Barcelona i, es diu, que l’insultessin i l’apedreguessin pel carrer -per això el seu llibre Censura sobre algunos hechos del martirio de Santa Eulalia barcelonesa (1782) es va publicar sota el nom de fra Agustí Sala. No és que Caresmar negués ni l’existència de Santa Eulàlia de Barcelona ni alguns dels seus miracles, sinó que amb la seva anàlisi filològica demostrava que alguns dels relats sobre la seva vida eren de fet molt recents i no es podien tenir per veritables. El que es tractava, des del seu punt de vista, era depurar les narracions sobre la santa que no tenien credibilitat per defensar millor, precisament, aquelles que creia que sí en tenien:
Que los autores inventores de falsos milagros y romances devotos , han hecho en la Iglesia gravísimos daños, abusando con ellos de la simplicidad y pía credulidad de los fieles; y lo que es peor, han dado con esas fábulas y romances motivo , y armas para que los Hereges de los últimos siglos negasen los hechos y milagros verdaderos.
Que hi havia dues santes Eulàlia, la de Mèrida i la de Barcelona, i que aquesta va patir torment, eren, per Caresmar, fets veritables; que morís degollada, en canvi, no es podia demostrar.
La seva gran aportació fou “l’escrupulós establiment de l’autonomia del coneixement històric adquirit d’acord amb les regles de la crítica respecte a l’autoritat de les institucions”, encara que això no fos equivalent “a la crítica racional pròpia dels il·lustrats” (Ramon Grau / Marina López, “Sobre les proves documentals”, 147, abril 1991, L’Avenç, p.60-65)
Història! Bloc de Genís Barnosell 