Amb aquest títol es va publicar a L’Avenç del mes de juny una ressenya que tenia com a eix fonamental el llibre de Dieter Langewiesche, La época del estado-nación en Europa, Publicacions de la Universitat de València, València, 2012.
Aquí us en deixo un parell de fragments de la ressenya:
Com és habitual en els autors més seriosos, l’opinió de l’autor sobre el procés de construcció dels estats actuals no és gaire benèvola i la violència hi ocupa un paper clau, tant si corresponen, com Itàlia i Alemanya, a processos d’unificació-secessió, com si corresponen a processos de “transformació”. En aquest darrer cas (com s’ha esdevingut a França, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Suècia o Espanya), “se refiere a Estados que a lo largo de siglos incorporaron centros competidores de poder político y que, solo tras este violento proceso de integración, se convirtieron en Estados modernos, cuya legitimidad está arraigada en la idea de la nación soberana” (p.27), o sigui, en la idea que les fronteres de l’estat defineixen al mateix temps una sola nació (és el que vol dir el concepte estat-nació) malgrat ser en realitat un “estat de nacionalitats”. D’una manera o d’una altra, les relacions del procés de construcció estatal amb aspectes ben diversos com la monarquia, el liberalisme o la història, són complexes i han de ser estudiades amb cura, lluny de les visions teleològiques que veuen cadascun dels estats actuals com la feliç i necessària conclusió dels esdeveniments del passat. Al contrari, ens diu Langewiesche, els estats-nació es revesteixen amb els seus mites fundacionals d’una tradició històrica que identifica allò nou amb un retorn o culminació d’allò antic. En el cas alemany (no pas únic ni molt menys, afegiríem!), abans de la unificació hi havia una gran diversitat estatal que la nova nació federal només va reconèixer en part, es va reduir territorialment en perdre Àustria, el nou estat va esdevenir més protestant i en el procés es van extingir estats que comptaven amb una rica tradició. “Inventar la tradició”, per tant, no és una competició d’idees sinó una lluita pel poder que tracta de decidir el futur tot imposant imatges del passat que tendeixen a homogeneitzar allò que en realitat és divers (…).
Escriu Ulrich Bech, citat al començament [ “L’estat (nacional) no només està antiquat sinó que és irrenunciable”] , que entre altres raons l’estat continua essent irrenunciable perquè és una eina per a garantir els drets polítics fonamentals. Avui que en alguns sectors polítics està de moda oposar drets individuals i drets territorials cal llegir Langewiesche per recordar que els drets individuals es van fer efectius perquè van esdevenir drets territorials, perquè un estat nacional els va fer possibles -i aquest continua essent el drama dels drets humans al món quan no hi ha un estat que compleixi aquesta funció. Massa sovint, tanmateix, ens diu Langewiesche, les minories nacionals es van haver d’assimilar culturalment “como precio de poder vivir como ciudadanos equiparados en derechos, dentro de una sociedad mayoritariamente de otra nacionalidad”, en una opció contradictòria del tot amb el “credo del liberalismo histórico” malgrat que aquest sovint ho va donar per bo
També hi ressenyava M.Burguera, Las damas del liberalismo respetable, Madrid, Cátedra / Universitat de València, 2012 i X.Torres, ed. Les altres guerres de religió. Catalunya, Espanya, Europa (segles XVI-XIX), Girona, Documenta Universitaria, 2012.
Genís Barnosell, “L’estat, antiquat i irrenunciable”, L’Avenç, 391, juny 2013, p.58-60
Història! Bloc de Genís Barnosell 