Les memòries històriques d’Espanya

A L’Avenç he comentat el llibre de Ricardo García Cárcel, La herencia del pasado. Las memorias históricas de España, Barcelona, Galaxia Gutemberg, 2011

Seguint al Juan Sisinio Pérez que afirma que la història s’aferma al segle XIX amb la missió “de acercar el pasado a los ciudadanos para mostrarlo como una prolongación de las aspiraciones del presente” i que “en tal paradigma sigue hoy inscrita la producción más significativa de nuestra historiografía”, de manera que es presenta Espanya com una “entidad compacta, con plurales y muy diversos ingredientes, pero siempre conectados de modo teleológico para llegar a nuestro presente”, ens podríem preguntar si el primer mite de la història d’Espanya no és precisament el de la seva inevitabilitat històrica. Crec que García Cárcel respon implícitament a aquesta qüestió insistint en el caràcter creatiu de la història: si cada territori té la seva història i això li genera “derechos y privilegios”, també hi ha “una historia común larga y una memoria histórica global que tiene derecho a invocar sus derechos” (p.176). Més: aquesta història comuna i llarga és, de fet, l’única que s’ha esdevingut efectivament: citant altra cop a Ferrater Mora, assenyala, així, que “la historia no es simplemente la realización de ciertas posibilidades, o el truncamiento de otras, sino que es la realidad misma (…). Por lo tanto, ningún gimoteo, por justificado que filosóficamente parezca , podrá cambiar el curso de los que haya pasado. Creer lo contrario, o hacer como quien lo cree, puede engendrar un morbo enfadoso: el morbo del pasado. Para sanarlo, no hay nada mejor que reconocer esa verdad tan simple: ciertas cosas habrían podido pasar, pero no pasaron. Nada más” (p.650), malgrat que no s’està d’assenyalar que “la conformación de las autonomías ha sido la que ha sido, pero podría haber sido otra. La lógica histórica ha pasado por muchos meandros, con criterios aleatorios y fluctuante” (p.173). García Cárcel és massa bon historiador per deixar d’assenyalar que la pròpia història d’Espanya té també els seus “meandros” o, per posar una paraula que crec que ell no usa, la seva dosi de contingència. Per posar només un exemple, quan es va trencar la unió personal entre els Reis Catòlics, “los nexos unitarios eran muy frágiles, y todo el andamiaje político de la monarquía común, la monarquía de España, estuvo a punto de ir a la quiebra” (p.513). Si en el llarg temini es produeixen “procesos constructivos -y deconstructivos de las identidades colectivas (nacionales o no)”, és la visible preocupació pel futur polític del seu objecte d’estudi el que impedeix que l’obra aprofundeixi en l’estudi d’aquesta contingència. Les més diverses possibilitats són analitzades amb ben poques manies, sempre, però, en el marc d’unes fronteres pre-definides -d’aquí la poca atenció a Portugal, als comtats de Rosselló i Cerdanya, a Nàpols, una certa acceptació de l’imperi com a “sobrevingut” o la consideració de la Constitució de 1812 sense la seva fonamental vessant imperial. L’estat nacional del segle XIX acaba, així, erigint-se en el límit de la tasca historiogràfica d’anàlisi dels mites. Per això l’autor conclou amb una frase no menys essencialista que moltes de les que són analitzades al llarg del llibre: “las muchas memorias construidas de la historia de España, con sus correspondientes relatos, parten de la misma búsqueda de la identidad oscura o perdida, de la necesidad ansiosa de autoestima nacional” Que ningú, tanmateix, s’agafi aquestes ratlles com una excusa per obviar aquest llibre. Aquest llibre, senzillament, és dels que s’ha de llegir.

Genís Barnosell, “Les memòries històriques d’Espanya”, L’Avenç, 389, abril 2013, p.54-57.

Es pot llegir tot l’article aquí.