Crisi, cultura i història

Ahir diumenge vam presentar a Banyoles el n. 31 dels Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, en un acte que va ser també un homenatge a Joan Vilardell, activista cultural i membre del CECB, un escrit del qual figura en el Quadern presentat. Aquí us deixo el meu parlament, que resumia el contingut del Quadern i feia unes reflexions sobre crisi, cultura i història. Geroni Moner, del CECB, va ser l’encarregat de fer la semblança de Joan Vilardell.

Crec que ens podem felicitar d’estar avui aquí presentant un nou número dels Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, una entitat que aquest any complexi precisament el 70è aniversari. Presentem avui el número 31 d’aquests quaderns, fruit de la realització d’una iniciativa, els Col·loquis de Tardor, que es realitzen en col·laboració amb la Universitat de Girona. Quan els actes i les institucions estan consolidades, com ho està el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, els seus Col·loquis i aquests Quaderns, pot semblar sobrer recordar aquestes efemèrides, però en un moment en què la crisi està posant en serioses dificultats a tantes institucions i a tantes persones, crec que cal continuar defensant el paper cabdal de la xarxa de centres culturals locals i comarcals. Això es veu molt bé en la bibliografia anglesa, en què els grans debats teòrics es fonamenten sobre una recerca de base local i regional impressionant. Aquí crec que això també ho hem entès i el que es tracta és de ser capaços de mantenir i de potenciar, malgrat la conjuntura adversa, aquelles institucions que són fonamentals per a la cultura sencera d’un país.

Aquest quadern n. 31 prové del Col·loqui de Tardor de l’any 2010 que va ser dedicat a la Guerra del Francès al Pla de l’Estany i que vam coordinar en Jordi Galofré i jo mateix. Hi trobareu les ponències que s’hi van presentar, el resum del recorregut a escenaris de la guerra que es va fer i el fulletó que es va imprimir per presentar l’estada a Banyoles de l’exposició itinerant sobre “La guerra del francès a les comarques gironines” que, organitzada pel Patronat Eiximenis, vaig comissariar jo mateix.

Crec que el millor per fer-nos una idea del que trobareu en aquest volum és escoltar, breument, els autors. Anna M. Garcia UdG) i Josep M. Fradera (UPF) ens van parlar dels dos escenaris en què necessàriament hem de contextualitzar el conflicte que estudiem. Per una banda, Europa, en la mesura que era l’escenari sencer d’una guerra que va qüestionar arreu l’ordre establert, tant per part dels invasors francesos com per part de molts dels que s’hi van oposar. Però això es produïa, com escriu Anna M. Garcia,

sense que ningú tingués ben dissenyat el projecte destinat a triomfar. Contràriament, les receptes eren moltes, els tempteigs també, les revisions i correccions, en funció dels esdeveniments i de la lectura que se’n feia [i] el mateix Napoleó tenia la suficient ambició, el talent militar i la capacitat de tirar endavant projectes de gran abast, però no tenia un disseny clar del que pretenia portar a terme, i molt menys del que podria realitzar” (p.26).

L’altre gran escenari era el conjunt dels imperis. Perquè la guerra va ser una guerra imperial, i això és fonamental, per exemple, tant per a França com per al conjunt de la monarquia hispànica (allò que hom anomenava “Espanya i Índies”). Perdre de vista aquesta fonamental vessant imperial provoca que molts dels projectes i dels mots usats arreu -com el mateix de nació- s’usin amb unes dosis de presentisme que fan de mal comprendre l’època. En aquest context Josep M. Fradera analitza les que ell anomena les constitucions imperials, entre elles l’espanyola de 1812, que van intentar donar un conjunt de llibertats a tots els individus no pas només dels territoris metropolitans sinó també dels imperis, alhora, tanmateix, que n’excloïen dramàticament a altres, entre elles les dones, però no només:

A l’imperi espanyol, la decisió de reconèixer el sufragi universal indirecte –la manera de promoure, altre cop, l’adhesió de la gent a la causa anti-napoleònica- abocà als indis americans a participar en els processos electorals. Avui sabem que varen entrar de manera activa en el joc. Un d’ells, Inca Yupanqui, membre de l’aristocràcia inca, participà i parlà en nom de la seva nació (històrica) a les Corts gaditanes. Va ser la sorprenent exclusió dels descendents d’africans, les anomenades “castas pardas” -la forma com Argüelles i els liberals peninsulars volien assegurar una majoria pròpia a les Corts-, allò que desembocà en un conflicte de grans dimensions amb els americans i precipità el fracàs del primer projecte liberal. I amb ell, el de la constitució imperial de 1812” (p.40).

Centrant-nos en els articles dedicats al Pla de l’Estany, tres d’ells analitzen el protagonisme fonamental del clergat en la lluita. Ho fan Jordi Bohigas, Pablo de la Fuente, Lluís Serrano i Albert Pons, pel que fa a Francesc Rovira, un clergue -un beneficiat del monestir de Sant Esteve de Banyoles- nascut a Sant Miquel de Campmajor i que va arribar a ser brigadier de l’exèrcit. Bohigas i de la Fuente n’assenyalen les raons fonamentals d’aquesta carrera militar:

Els Rovira tenien vincles sòlids amb algunes de les principals pairalies de la comarca banyolina i part de l’Empordà (…) Les famílies benestants fundaven beneficis eclesiàstics per estalviar llegítimes, i situar els fadristerns al clergat de manera estable, i el benefici es revertia a la família. Rovira, doncs, seguí els estudis de teologia, primer al seminari de Girona i posteriorment a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1792. Només després prengué els ordes sagrats, quan s’assegurà un benefici familiar a l’església de Sant Martí de Campmajor, per promocionar-se més tard a un benefici secular del monestir benedictí de Sant Esteve de Banyoles. Fins el 1797 no rebé el presbiterat. No es pot dir que Rovira seguís la carrera parroquial, que en certa manera era la més útil a les necessitats de l’església i la més valorada per la monarquia il·lustrada. La majoria de beneficis tenien finalitat cultual, i el treball dels beneficiats es limitava amb freqüència a complir amb unes escasses obligacions. De fet, encara al segle XVIII només una minoria dels eclesiàstics es dedicaven a funcions estrictament pastorals (…) Malgrat la seva inexperiència, el capellà es convertí en un líder entre els combatents de diferents oficis i professions. El prestigi social de Rovira va ser la clau del seu lideratge” (p.48)

I Serrano i Pons expressen molt bé com la premsa va ser un altre element fonamental del seu prestigi:

Sovint les seves aparicions en la premsa desprenen imatges de gran significat, a fi d’exaltar la seva figura i, per extensió, el sentit èpic de la lluita patriòtica [com mostra el fragment següent:]
              “No hay senda, cerro, ó revuelta por donde transita el enemigo que nos cerca, en que no esté expuesto á las continuas embestidas, y descalabros con que le fatiga el incansable Don Francisco Rovira. En todas partes se le prepara, y halla su exterminio el feroz enemigo; ya vaya, y vuelva, con los medios necesarios para aniquilarlos, ya que se acantone en los puestos oportunos para salvar sus comboyes, ya proteja éstos con fuertes escoltas, á todas horas les molesta y acomete el Señor Rovira. Es mucho lo que debia Gerona de antemano al celo de este patricio y al valor de su gente” (DdG, 13/6/1809, núm. 164, p.678)” (p.62).

Un altre clergue va ser Mossèn Arnautò, estudiat per Joan Vilardell, si bé aquest no sembla que combatés directament com sí que ho feia Rovira:

Des del primer moment Mn. Arnautó es va instal·lar al Collell, santuari que havia quedat molt afectat per la desamortització decretada per Godoy pocs mesos abans de la invasió, però que per la feina d’organització de la Junta Auxiliar de Banyoles era un lloc ideal a recés i fora del camí de les tropes franceses fins aquell moment (…) La missió de Mn. Arnautó era organitzar la reraguarda de les tropes, el cobriment de les baixes, el proveïment de queviures, municionament i la atenció hospitalària dels ferits” (p.70)

Molts anys després de tots aquests fets es va produir la commemoració del centenari de la guerra. Banyoles no va faltar a la cita com explica Josep Grabuleda:

El cap de l’organització va ser el caporal del sometent banyolí, el republicà federal Amadeu Esparch Saus, hi havia l’alcalde, el liberal Narcís Franch Tort, i alguns regidors (el regionalista Joan Malagelada Bramon, els conservadors Josep Alsius Ricard i Vicenç Laqué Carbonell i Joaquim Hostench Torrent), els diferents representants d’entitats amb els carlins Miquel Gussinyer Heras i Jeroni Figa Sala, els representants de les associacions obreres (el paperer catòlic Amadeu Trullàs Domènech i el paperer republicà Isidre Arboix Canals), els republicans Agustí Faig Surroca i Pere Bartra Comas i el lerrouxista Jaume Massanella Dalmau. En definitiva, s’hi troba una representació dels diferents sectors polítics i socials de la població” (p.85).

Em fa l’efecte que aleshores ja s’havia perdut del tot el sentit amb què els seus protagonistes van viure la guerra i el que es tractava, només, era d’intentar apropiar-se-la per a treure’n rendiments polítics. Per això, cal recuperar la lògica dels esdeveniments vistos pels seus contemporanis. Ho he intentat en el cas de la religió. Per a molts dels protagonistes, i no només eclesiàstics, la guera era una lluita contra el Mal:

Era una lluita entre el Bé i el Mal. Una lluita que “no refieren las historias un suceso que se le iguale”: “ Las sectas mas escandalosas, las heregias más perversas, y los mas crasos errores pueden mirarse como unas pequeñas sabandijas, si con estas fieras se comparan”. No és simple exageració o retòrica buida. El que s’està plantejant aquí i que només acaba explicitant-se de manera ambigua (a causa del refús de l’església oficial al milenarisme estricte) és que si les circumstàncies no són les de la fi del temps -és a dir, les de la lluita final entre el Bé i el Mal-, són en la història humana de les que més s’hi assemblen. Per això, al final s’acaba fent referència al llibre de Sant Daniel, un dels textos fonamentals junt amb l’Apocalipsi per referir-se a la fi del temps: “La malicia, el desorden, y la generalidad de sus desatinadas leyes y preceptos incomparablemente á todas las excede; no de otra suerte que aquella cuarta bestia, que se manifestó en vision al Santo Daniel, que excedia en crueldad, en fuerza y en poder á las otras tres, que antecedentemente se le habian manifestado”. És comprensible, per tant, que davant d’aquest enfrontament el deure de tot catòlic sigui l’enfrontament amb el Mal i un enfrontament a mort (p.16-17).

Fer història, de fet, és fer això: restablir les característiques pròpies d’una època, que, amb tota probabilitat, seran molt diferents de les nostres. El que fem és semblant a restaurar uns camins que els humans hem fressat en altres moments i que ara hem oblidat. I això ho fem per diverses raons. Dues d’importants: la primera, perquè la nostra curiositat, en tant que humans, és infinita. La segona: ens ajuda a comprendre com és la vida en societat i ens ensenya, sobretot, que en cada moment històric, els camins que s’obren davant nostre són diversos, i depèn de nosaltres quins acabarem prenent i quins no.