El pas del NO, una ruta marítima que hauria de permetre circunnavegar el continent americà pel Nord, passant entre el Nord de l’actual Canadà i els gels estrictes del Pol Nord va ser un dels elements mítics dels navegants del segle XVIII. James Cook, per exemple, en el seu tercer viatge, de 1776 a 1780, va enfilar la costa americana del Pacífic a l’alçada de l’actual frontera entre els EUA i el Canadà dirigint-se cap al nord i va atravessar l’estret de Bèring amb l’objectiu confessat de veure què hi havia més enllà. El 18 d’agost de 1778 assolia el seu punt més al nord. Amb una visibilitat pèssima va escrutar l’horitzó però l’únic que va aconseguir veure en un moment de clariana va ser un brillant resplandor “semblant al que produeix el gel”. Al migdia, el seu vaixell es trobava rodejat per gels flotants i cap al nord només s’albirava una alta muralla de gel. Si existia algun pas, era infranquejable i el vaixell va fer via altra cop cap al sud.
El pas del NO no va ser transitat fins 103-1906. Ho va fer l’explorador noruec Admunsen, el mateix que poc després assoliria el Pol Nord. A la segona meitat del segle XX ho farien altres navegants, però sempre amb vaixells més aviat petits. Com a ruta comercial ha estat impracticable.
Però el canvi climàtic pot estar canviant les coses molt ràpidament. En els darrers 4 anys el pas sembla obrir-se més i més i la disputa pel seu caràcter d’aigües territorials del Canadà o aigües internacionals prendrà més virulència a mesura que l’home obre el que es va resistir als exploradors de l’època dels descobriments. A la imatge, la darrera fotografia de la NASA. En groc, la mitja del límit del gel en les tres darreres dècades. En vermell, el famós pas del NO.
Història! Bloc de Genís Barnosell 