Maria Perpinyà i Sais, Antologia de poemes

Terra del bell reposar
i de frisances despertes,
Empordà,
planter d’ànimes obertes! (…)

Aquest fragment del poema “Terra de vent” -avui cantat per diverses corals- va ser publicat originalment el 1936 obrint el recull Terra de vent. Segon llibre de poemes, a les Publicacions de “La Revista”. La seva autora, Maria Perpinyà (1901-1994) va ser poetessa, contista i periodista, i va desenvolupar la seva tasca professional a finals de la dècada de 1920 i primera meitat de la de 1930. Vinculada als medis catòlics i catalanistes de Barcelona va escriure al diari El Matí, on devia conèixer el també periodista Lluís Jordà, amb qui es va acabar casant i de qui va tenir dues filles i un fill. Tanmateix, la Guerra Civil, primer, i, després i sobretot, el franquisme, van estroncar de soca-rel les seves trajectòries professionals i, especialment, la d’ella, que no va tornar a tenir pràcticament activitat pública.

Ara la Diputació de Girona publica una antologia de la seva poesia, especialment la dels anys trenta, a més d’uns quants poemes publicats localment a la dècada de 1970. La tria i l’estudi crític han anat a cura de Jordi Roca i Rovira, a qui devem també, entre altres publicacions, uns quants bons estudis de la Processó de Verges, el poble que va veure néixer la Maria Perpinyà.

Avui dijous ha tingut lloc la roda de premsa de presentació de la publicació. Han intervingut Roger Zamorano (diputat de cultura de la Diputació de Girona), Lluís Muntada (director de la col·lecció Josep Pla), Jordi Roca, i jo mateix. Roger Zamorano ha destacat la tasca cultural de la Diputació i el seu interès per difondre els autors i autores de les comarques gironines. Lluís Muntada ha destacat que la poesia de Maria Perpinyà era una poesia molt viva i també molt bona tècnicament, i ha posat èmfasi en la importància de recuperar els camins debolits de la literatura -com en el cas de Maria Perpinyà, una poetessa que, essent dona, va aconseguir fer-se un lloc en un món cultural de predomini masculí, però a qui la Guerra Civil i el franquisme va estroncar la carrera. Jordi Roca, per la seva banda, ha posat èmfasi en el fet que la poesia de Maria Perpinyà era “molt bona”, “bona en majúscules”, i que no era una poetessa local sinó que s’havia mogut en el “rovell de l’ou de la cultura catalana de la Barcelona de pre-guerra” i havia tractat amb gran qualitat tècnica temes universals. Insistint en el nivell tècnic molt elevat de l’autora ha destacat com era capaç de fer servir tant recursos clàssics com altres de més lliures, i el seu gran domini del ritme intern del poema.

Pel que fa a la meva breu intervenció, aquí la teniu:

Com a nét de l’autora, de la Maria Perpinyà, i en nom de tota la família, volia començar donant les gràcies a tots aquells que d’una manera o altra han fet possible aquesta edició, i, especialment, a Roger Zamorano, diputat de cultura, a Lluís Muntada, director de la col·lecció Josep Pla, i, per descomptat, a Jordi Roca, a qui li he d’agrair tant l’interès per l’obra de la meva àvia com la seva tasca d’editor d’aquesta antologia. Tant la tria com l’organització de l’obra i la seva introducció m’han semblat molt encertades i desitjo que la seva dedicació a l’estudi de l’obra de Maria Perpinyà no s’aturi aquí. És per a mi una emoció rellegir en aquesta edició del 2009 aquells poemes publicats ara fa més de 70 anys -en aquell moment tant brillant de la cultura catalana com va ser la dècada de 1930-, i descobrir-ne d’altres publicats aquí i allà a la dècada de 1970. Des d’aquesta emoció us convido a llegir aquest “Terra de vent” de 1936 que canten les corals d’avui, aquesta “Processó de lluna i vent” dedicat a la Processó de Verges que tant ha estudiat el mateix Jordi Roca, o aquest “Escolto la música de la mar” que em fa recordar l’àvia asseguda a la platja de L’Escala fa ja una colla d’anys.

En segon lloc, volia fer una breu reflexió d’historiador. Aquest llibre, amb l’àmplia mostra de poesia publicada als anys 30 i els pocs exemples dels 70, em sembla un molt bon exemple de la ruptura brutal que per a la cultura catalana va suposar, primer la Guerra Civil i després, i sobretot, el franquisme. El clar component catòlic tant de la Maria com del seu marit, el periodista Lluís Jordà, no va impedir l’anorreament de les trajectòries professionals iniciades als trentes, i , com a conseqüència, la reclusió de la Maria en un exili interior del qual mai més no en va sortir. I és que, com ha repetit sovint la historiografia, el franquisme va portar a terme tot un projecte de destrucció de la cultura catalana que després podem documentar en trajectòries vitals particulars.

Contribuir a enllaçar amb la diversitat i riquesa de la cultura catalana dels 30, com ho fa aquest llibre, és sens dubte un dels millors objectius que ens podem proposar en aquests moments de recuperació d’això que anomenem “memòria històrica”. A tots, per tant, moltes gràcies.

Sobre la literatura femenina de pre-guerra cal consultar Neus Real, Dona i literatura a la Catalunya de preguerra, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. Podeu veure tot el llistat de les obres de Maria Perpinyà, a càrrec de la mateixa Neus Real, a la web Escriptores republicanes del GELCC.