Notes sobre la crisi (3): Krugman, Espanya i els altres

A l’hora de parlar sobre la crisi, potser podríem dir que hi ha els optimistes i els pessimistes. Els optimistes són aquells que pensen que, malgrat que la crisi pugui ser molt dura en el curt termini, aviat es veuran símptomes de recuperació. Fa uns dies, l’optimista era Barack Obama en afirmar que ja veia els “primers raigs d’esperança”. Era també una interpretació optimista la del FMI, malgrat les aparences, en la mesura que aquesta institució afirmava que el 2009 seria “horrible” però que la recuperació podria arribar a inicis del 2010 (sempre, és clar, que les institucions públiques prenguessin les mesures adequades).

Els pessimistes, en canvi, ens avisen no només del fet que la crisi pot ser llarga, sinó que implicarà tot un canvi de model econòmic. Entre aquests pessimistes hi ha, per exemple, Paul Krugman, el premi nobel que opinava fa no gaire que a Espanya la crisi seria especialment dura. Al seu bloc, que penja del New York Times, hi ha diversos textos comparant la crisi actual amb el crack del 1929 i la Gran Depressió i, en el cas espanyol, assegura que la situació és especialment difícil. Espanya, explica Krugman, és com Florida però sense els EUA al darrera. La crisi provocada per l’esclat de la bombolla immobiliària repercutirà directament sobre les finances del propi estat -a diferència de Florida, que va comptar amb el recolzament de l’estat federal-, i a més a més Europa no té un mercat laboral integrat que ofereixi més oportunitats de treball.

De fet, l’entorn del New York Times sembla tenir una opinió especialment pessimista sobre Espanya. Fa pocs dies un altre article opinava que

With the combination of rising unemployment and falling prices, economists fear Spain may be in the early grip of deflation, a hallmark of both the Great Depression and Japan’s lost decade of the 1990s, and a major concern since the financial crisis went global last year.

Deflation can result in a downward spiral that can be difficult to reverse. As unemployment rises sharply and consumers cut spending, companies cut prices. But if sales do not pick up, then revenue can decline further, forcing more cuts in workers or wages (…) Nowhere is this cycle more evident than in Spain. (NYT, 20/4/2009)

Però no són els únics. S’ha parlat amb una certa insistència d’una “crisi sistèmica” -és a dir, d’una crisi que afecta el mateix funcionament del sistema econòmic i que, per tant, exigeix canvis prou profunds en aquest sistema. I s’ha alertat que Espanya corre el risc d’entrar en una crisi en forma de L, és a dir, en una recessió profunda i persistent.

En fi, les cites es podrien multiplicar. Moltes, per altra banda, tenen les seves intencions diguem-ne polítiques. En moments com aquests, el deure de les autoritats és mostrar-se optimista -perquè el pessimisme porta a més pessimisme i limita la inversió i el consum. Però altres poden mostrar-se molt pessimistes per defensar millor les reformes que defensen. I tots sabem que la capacitat de predicció de la “ciència econòmica” és limitada. Però en aquest cas, és clara una de les característiques bàsiques de les ciències socials en comparació a les naturals: la reflexivitat. L’anàlisi i la inerpretació generen canvis en el comportament dels agents analitzats. L’anàlisi que fem de la crisi condicionarà, per tant, l’actuació dels agents econòmics.