La política liberal en un poble petit: Llagostera, 1840-43

Una publicació sobre la política liberal en un entorn rural: Llagostera, 1840-43:

Genís Barnosell, “Radicals a l’ajuntament de Llagostera. Les lluites polítiques i l’aparició del radicalisme en comarques rurals de Catalunya”, dins Marta Albà i Elvis Mallorquí, coord. Història de Llagostera. Les claus del passat, Ajuntament de Llagostera, 2010, pp.263-275.

Un resum al meu blog Cròniques contemporànies.

“Models organitzatius i models sindicals. S. XIX”

Conferència dintre del cicle “Moviment obrer: història i cultura”

Bibliografia

• Genís Barnosell, Orígens del sindicalisme català, Vic, Eumo, 1999
• Genís Barnosell, “¿Un reformismo imposible? Organización obrera y política interclasista (Cataluña, 1820-1856)”, en Calatayud / Millán / Romeo, eds. Estado y periferias en la España del siglo XIX, Valencia, PUV, 2009, pp.217-262

SOCIETATS DE RESISTÈNCIA I SOCIETATS DE SOCORS MUTUS, ESTRUCTURA I FUNCIONAMENT

• Estructura i públic

Societats de resistència i Societats de Socors Mutus tenien estructures diferents que responien a finalitats diferents. Els reglaments de les Societats de Socors Mutus responien a la problemàtica dels socors per malaltia, mort o impossibilitat, i, per això, detallaven les malalties o accidents que serien socorreguts, els mals que serien exclosos, i els requisits basats en l´edat, la salut i l´ofici (exclusió dels oficis massa perillosos) que havien de reunir els aspirants a socis. Alhora, establien l´existència d´infermers per visitar els malalts i alguns tenien serveis de metge o farmàcia. Les societats de resistència, en canvi, declaraven objectius ben diferents: el socors en cas de vaga o de ser despatxat del treball, borsa de treball, i, en algun cas, la fabricació. Per això intentaven agrupar el conjunt de l´ofici (o de l´ofici qualificat) i no hi trobem mai cap exclusió per motius d´edat o salut, ni socors en cas de malaltia ni funcionaris amb aquesta finalitat. En canvi, hi havia comissionats de fàbrica o de “barri industrial” que no trobem a les Societats de Socors Mutus. Finalment, a diferència d´aquestes, on la junta particular era l´única “comissió permanent”, les societats de resistència organitzaren una junta directiva i una altra de consultiva, per garantir un control afegit als dirigents (…) Es pot sostenir, per tant, que Societats de Socors Mutus i societats de resistència responien a dues demandes reals diferents, i que la majoria de les primeres no foren simples pantalles per a altres fins. Societats de Socors Mutus i societats de resistència desenvoluparen, per això, estructures diferents que responien, en cada cas, als objectius que es proposaven (Orígens… p.44-45 i 47)

Tot plegat fa que el reclutament de les societats de resistència fos notablement diferent de les Societats de Socors Mutus interprofessionals tradicionals, almenys pel que fa a les societats nombroses, com les de teixidors (…) No hi ha dubte que un cert nombre de treballadors havia estat membre de Societats de Socors Mutus i que això havia proporcionat una certa experiència en la gestió dels propis recursos, i que aquestes oferiren un model per als sindicats. Aquest model, però, fou readaptat a necessitats molt diferents i sofrí innovacions importants. Per això, l´organització de l´associació de teixidors de Vic anà precedida d´un viatge a Barcelona, presumiblement per recollir reglaments i rebre assessorament. Amb l´experiència de les Societats de Socors Mutus tradicionals no n´hi havia prou (Orígens…, p.49-50)

• Socors locals i socors regionals

El funcionamiento todo de cualquier asociación de socorros mutuos se basaba en gran medida en relaciones de carácter personal y en el conocimiento, también personal, existente entre los socios y entre los socios y los oficiales (…) [En ellas] los socios mantenían su derecho a los socorros de la asociación fuera de su localidad, pero no parece que las sociedades desarrollaran ningún tipo de colaboración entre ellas para garantizar este derecho. Las asociaciones de socorros mutuos barcelonesas prestaban este servicio a sus socios a través de la extensión de los mecanismos que funcionaban a nivel local: el conocimiento, las relaciones y la confianza de base personal o, en su caso, de personas a quienes se reconocía honradez y buena reputación.

Bien distinta era la respuesta de las asociaciones sindicales, ya que las sociedades de tejedores de algodón del período 1840-43 desarrollaron una estrecha red de contactos entre ellas, por la que circulaban bienes tanto materiales como inmateriales, aprovechando los mismos viajes de los socios, de personas de confianza, de comisiones nombradas al efecto, o a través del correo ordinario. Para hacer frente a los viajes de sus socios a la búsqueda de trabajo, la asociación de la población a donde llegaba le acogía y procuraba encontrarle un puesto donde trabajar. El tejedor acostumbraba a marcharse de su población con una cierta cantidad de dinero para vivir durante los días que buscaba trabajo. (…) Si el tejedor no encontraba trabajo, tanto si permanecía en la nueva población como si partía hacia otra, y ya no le quedaba nada de los recursos proporcionados por su sociedad, entonces la sociedad de la población donde se encontraba le pagaba los socorros a los que era acreedor. Estas cantidades eran reembolsadas posteriormente por la sociedad de la población de origen o compensadas con socorros a individuos de la sociedad acreedora. (…) De forma parecida, en caso de necesidad una asociación podía hacer un préstamo a otra y las asociaciones ya existentes ayudaban a organizarse a los tejedores de las poblaciones donde aún no existía organización formal y les daban apoyo en momentos difíciles. (…) Además las distintas asociaciones se mantenían en estrecho contacto entre ellas a través de la correspondencia, manteniendo un flujo constante de información. La solidaridad del oficio substituyó en el caso de los tejedores a los contactos exclusivamente personales. (…) El “oficio” significa, especialmente, tres cosas. En primer lugar, existían entre los tejedores un gran número de contactos personales (…) En segundo lugar, el “oficio” significa un conjunto de valores y prácticas que debían haberse desarrollado en los cincuenta años anteriores, y en el que se identificaban todos los tejedores, independientemente de la población en que residieran o trabajaran (…) En tercer lugar, al menos desde los años 30 arreciaron los conflictos entre tejedores y patronos, contribuyendo decisivamente a definir las estrategias de organización y de negociación, orientándolas hacia la construcción de organizaciones autónomas. Siguiendo en esta línea, en los años cuarenta las asociaciones hicieron explícita la necesidad, a su parecer, de formas de organización que puedan enfrentarse a los patronos al nivel catalán. A partir de las redes ya existentes, en los años 1841-43 se hicieron pasos muy consistentes para crear una organización sindical de ámbito catalán (“Salir de esta ciudad…”)

 

EL SORGIMENT DE LES SOCIETATS DE RESISTÈNCIA: INPUTS I DINÀMICA (1820-1843)

• Opció dirigida per treballadors masculins adults i qualificats
• Context de transformació econòmica important i de proletarització (en el sentit de treball depenent de la inversió d’altres, no pas en el sentit de creació d’una força de treball desqualificada i homogènia)
• Colapse definitiu del sistema gremial / experiència de sindicalisme clandestí
• Àmplia difusió del liberalisme; context revolucionari
• Fracàs d’assajos anteriors com les peticions a les autoritats
• Existència de models suficientment desenvolupats que hagueren de ser readaptats per a nous objectius
• Estratègia “reformista”

LES BASES SOCIALS DEL SINDICALISME

• Enorme importància del tèxtil: treball “fabril”, més aviat urbà, i “jornaler”
• La columna vertebral del primer sindicalisme la constitueixen treballadors qualificats del tèxtil (o que així es consideraven) al mateix temps que depenents de la inversió dels fabricants i els seus homòlegs d’alguns oficis barcelonins (oficials). La participació de mestres dels oficis o de petits fabricants és absolutament minoritària.
• Augment, a mitjans de segle, del nombre de dones i peons
• Remuneracions mitges/altes, sobretot
• nucli masculí alfabetitzat / majoria d’homes i quasi totes les dones sense alfabetitzar

PERSPECTIVES IDEOLÒGIQUES (1840-56)

• Una teoria de les classes i de l’explotació de base liberal

En la primera mitad del siglo XIX la cultura de cada oficio, que le daba coherencia y le diferenciaba de los otros, era muy potente, como muestra el amplio uso del término “clase” para definir a cada uno de ellos. Al mismo tiempo, sin embargo, ya en 1840-1843 se hicieron los primeros ensayos de sindicalismo general, que tendrían continuidad en 1854-56 y en el Sexenio y se consolidarían a partir de la Restauración. Fue en el contexto de este sindicalismo general (aunque en estrecha relación con las culturas de oficio preexistentes) y en estrecha relación con el liberalismo donde se teorizó sobre la estructura de clases de la sociedad y donde se elaboraron proyectos coherentes de reformismo social. En este proceso se avanzó hacia la consideración que las distintas “clases” de trabajadores formaban un grupo con unos mismos intereses y que éstos eran opuestos a los de los maestros y fabricantes. Aprovechándose de su preeminencia política, maestros y fabricantes conseguían una distribución desigual de los beneficios de la “industria” hasta el punto de reducir a los trabajadores a ínfimas condiciones de vida. Lo que debía hacerse era restablecer la “armonía” perdida, de forma que la distribución de las ganancias fuera equitativa (puesto que los trabajadores aportaban la “inteligencia” al proceso productivo) y se respetase la dignidad de los trabajadores. El sistema político debía garantizar la existencia de los mecanismos necesarios (sindicatos, comisiones mixtas, derecho de huelga) para que la negociación en el mercado fuera equilibrada. Esta perspectiva se impuso en la Barcelona del Trienio Esparterista gracias a la potente presencia pública de las asociaciones, superando al “liberalismo utópico” que suponía que la sola existencia de la libertad política, garantizada por la Constitución de 1837, permitía a todos los individuos el alcanzar sus objetivos (“¿Un reformismo imposible?…, pp.239-242)

• Dret d’associació i de negociació, remuneracions “justes”, legislació social (innovacions absolutament “revolucionàries” en el context de la primera meitat del segle XIX)
• Relacions sindicals amb progressistes (1840-43) i també republicans (1854-56): model d’integració relativament activa dels sectors populars a la nació
• Punts de tensió amb el progressisme-republicanisme: ordre públic / vagues; mecanització / refús sindical a les seves conseqüències socials, sobretot en la composició de la força de treball; interclassisme progressista i republicà / classisme del sindicalisme general
• La “classe obrera”, una creació del Trienni esparterista reforçada pel sindicalisme en 1854-56

CANVIS I CONTINUÏTATS A LA SEGONA MEITAT DE SEGLE

• Continuïtat en l’organització a través de la societat d’ofici si bé es faran passes cap al sindicat d’indústria
• Aparició del llenguatge de guerra a mort entre capital i treball
• Aparició de la contradicció sindicalisme / cooperativisme
• Crítica del ludisme

Moviment obrer: història i cultura

Divendres 29 d’octubre iniciem un seminari sobre la història i la cultura del moviment obrer. L’objectiu és oferir als estudiants una panoràmica del paper desenvolupat per aquest moviment al llarg de la història contemporània i dels seus projectes transformadors, l’anàlisi dels cicles revolucionaris i de la dinàmica entre feixisme i antifeixisme, l’estudi dels models organitzatius i sindicals als segles XIX i XX, així com l’aportació del moviment obrer a la cultura visual i escrita.
El curs equivaldrà a dos crèdits de lliure elecció per la Universitat de Barcelona, però serà obert als universitaris d’altres centres acadèmics, que obtindrien un certificat d’assistència lliurat pels organitzadors. També restarà obert al públic general, atès que els continguts i les idees desenvolupades són avui de notòria actualitat i es presten a un fòrum de debat.
Organitzen: Associació Catalana d’Investigacions Marxistes (ACIM), Fundació Cipriano García de CCOO de Catalunya, Grup de Recerca d’Estudis d’Història Social i Cultural de la UAB i Departament d’Història de la Filosofia Estètica i Filosofia de la Cultura de la UB.
Lloc: Totes les sessions se celebraran a la seu de Comissions Obreres de Catalunya, Via Laietana 16, Barcelona, sala 01.
Dies: 29 d’octubre, 5, 12 i 19 de novembre i 3 de desembre de 2010.
Matrícula: la inscripció al seminari té un preu de 20 euros, que s’hauran d’ingressar al nº de compte 2100-3000-17-2201752670, fent referència a “Seminari moviment obrer UB”.

PROGRAMA DEL CURS
Període: octubre, novembre i desembre de 2010
Horari: de 15 a 21 hores, excepte el primer bloc (de 12h a 20,30h)
Primer bloc (divendres 29 d’octubre)
Els obrers i els cicles revolucionaris: 12 a 14h Joan Tafalla (UAB)
Moviment obrer dins la història contemporània: 16 a 18h Antoni Lucchetti i Farré
Moviment obrer dins la història d’Espanya: 18 a 20,30h Francesc Bonamusa (UAB)
Segon bloc (divendres 5 de novembre)
De la utopia als projectes transformadors: 15 a 17h Francisco Fernández Buey (UPF)
Moviment obrer, feixisme i antifeixisme: 17 a 19,30h José Luis Martín Ramos (UAB)
Moviment obrer i la lluita per la democràcia : 19 a 21h Joaquín Miras (Espai Marx)
Tercer bloc (divendres 12 de novembre)
Models organitzatius i models sindicals. S. XIX: 15 a 17h Genís Barnosell (UdG)
Models organitzatius i models sindicals S. XX: 17 a 19h Fausto Miguélez (UAB)
Moviment obrer i imperialisme: 19 a 21h Agustín Moreno
Quart bloc (divendres 19 de novembre)
Moviment obrer i cultura: 15 a 17h Pere Gabriel (UAB)
Literatura i moviment obrer: 17 a 19h Higinio Polo
Cine i moviment obrer: 19 a 21h Ramón Alquézar (UAB)
Cinquè bloc (divendres 3 de desembre)
Moviment obrer i gènere 15,30 a 17,30h Cristina Borderías (UB) Taula final: El moviment obrer al segle XXI 17,30 a 21h Daniel Lacalle (FIM) Antoni Domènech (UB) Just Casas (UAB)

Seminari coordinat per José Luis Martín Ramos, Miguel Candel, Giaime Pala, Alejandro Andreassi, Javier Tébar i Mariano Aragón
Per a més informació: Mariano Aragón (ACIM) maragon1@teleline.es; http://www.fcim.cat

El primer sindicalisme a Catalunya (1820-1868)

El 1841, El Corresponsal, diari de l’empresariat tèxtil cotoner català, afirmava que els sindicats recordaven “aquellas épocas de la antigua Roma que fueron tan fecundas en desastres a causa de las insurrecciones de los esclavos”. Com moltes autoritats i bona part de la classe política, refusaven la seva existència i apostaren, una vegada i una altra, per la repressió.

I, tanmateix, trobem a Catalunya una llarga tradició sindical, tant en el tèxtil com en altres oficis, tan diversos com els fusters, els xocolaters, els cistellers o els sabaters. De manera pública en moments concrets com 1840-43, 1854-56 o 1864-66, i clandestina majoritàriament, aquests treballadors (i treballadores, en nombre minoritari, però creixent) organitzaren associacions que volien reunir el conjunt de l’ofici. Alguns, com els fusters, ja tenien el 1840 –l’any que el primer sindicat sortí a la llum– una llarga experiència, tant d’organització (que es remuntava al segle XVI en forma dels gremis de fadrins) com de negociació amb els mestres o petits propietaris dels tallers gremials (ben visible al primer terç del segle XIX). L’activitat del sindicalisme clandestí en oficis com els teixidors és documentable des del 1820.

Abans que la mecanització alterés els ritmes de treball, diferents oficis foren sacsejats, en un context de creixent competència capitalista, per les baixes de sous, la pèrdua d’autonomia dels treballadors en el lloc de treball i el rebentat –contractació a preus més baixos de treballadors sense qualificació–. Els sindicats hi oposaren, per una banda, la reivindicació que els treballadors “no sean en lo sucesivo tenidos hasta aquí [...] a manera de esclavos, y sí como ciudadanos iguales a ellos [a fabricants o mestres]” i la consciència que aquests canvis no eren neutrals ni inevitables, sinó que estaven impulsats per aquells que se’n beneficiaven o creien que se’n beneficiarien, o, simplement, per aquells que lluitaven des d’un petit taller per no caure “en la dura precisión de trabajar para otros en la clase de dependiente o jornalero”. Acceptant la propietat privada, la iniciativa individual i la llibertat d’empresa, la majoria de la societat –inclosos molts empresaris– refusava la sacralització del mercat i de la competitivitat, i entrar a toc de sirena a la feina era comparat, despectivament per un diari, a les campanes “que había en los conventos para llamar a los frailes al refectorio”.

Per altra banda, els sindicats refusaren el ludisme i la violència (tot i episodis com el de les selfactines del 1854), i defensaren la negociació de tarifes de preus (enteses com a “contractes collectius” en contraposició als “contractes individuals” del liberalisme) entre patrons i treballadors. A partir dels anys cinquanta del segle XIX, reclamaren una legislació laboral: màxim de 10 hores diàries de treball per llei, inspecció pública de la salubritat dels llocs de treball, escoles gratuïtes industrials per als obrers, guarderies per als nens i prohibició del seu treball abans dels 10 anys. En definitiva, creien que el treball era una propietat que calia remunerar justament i negaven l’abaratiment dels salaris com a base de la competitivitat o com a solució a les crisis –“El empresario participará de los quebrantos a que nos condenen los sucesos y la fatalidad de las leyes económicas”–, i sobre això afirmaven que “no se apelará a la baja de los salarios sino después de haber apurado cuantos medios existan para abaratar los productos y vencer en las luchas industriales”. La frase és del 1855.

Més informació:

GENÍS BARNOSELL, Orígens del sindicalisme català. Vic: Eumo, 1999.

JOSEP BENET i CASIMIR MARTÍ, Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista, 1854-56.  Barcelona: Curial, 1976, 2 volums.

JOHN RULE, Clase obrera e industrialización. Una historia social de la revolución industrial británica, 1750-1850. Barcelona: Crítica, 1990.

WILLIAM H. SEWELL, Trabajo y revolución en Francia: el lenguaje del movimiento obrero desde el Antiguo Régimen hasta 1848. Madrid: Taurus, 1992.

Article publicat com: Genís Barnosell, “El primer sindicalisme a Catalunya (1820-68)”, Quadern d’Història del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, n.9, 2002 (suplement que era del diari AVUI). Vegeu-ne l’original.

Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931 (2008)

- Genís Barnosell, “Republicanisme i sindicalisme urbà a Catalunya, 1840-1931″, Republicans i republicanisme a les terres de parla catalana. Actes del VI Congrés de la CCEPC. Barcelona, 2, 3 i 4 de novembres de 2006, Publicacions de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, Barcelona, 2008, pp.773-785.

El text s’interroga per les relacions existents entre el republicanisme i el sindicalisme a Catalunya al llarg dels quasi 100 anys que van de 1840 a 1931. Si s’entén el republicanisme com un moviment àmpliament interclassista i no només vagament popular, i si es tenen en compte les freqüents dificultats que va trobar per ampliar la seva base social, aleshores és possible entendre les seves freqüents relacions amb el sindicalisme no només com el desplegament lògic de la seva ideologia sinó com una estratègia més d’ampliació de la seva capacitat de mobilització i de construcció d’una base social àmplia. Ara bé, lluny de constituir aquestes relacions una simple subordinació del sindicalisme al republicanisme, les relacions que s’establiren entre ambdós moviments foren complexes i, encara que canviants al llarg del temps, poden ser resumides en el binomi utilitat versus deferència. És a dir, “utilitat” que el sindicalisme esperava del republicanisme, i “deferència” que el republicanisme esperava del sindicalisme -i no cal insistir en el fet que ni l’un ni l’altre trobaren sempre el que buscaven.
A partir d’aquest plantejament, s’analitzen més concretament les relacions existents a partir de la següent periodització:
- 1840-1868: sindicalisme d’ofici i política de notables
- 1868-1918: sindicalisme d’ofici i inicis de la política de masses
- 1918-1931: sindicalisme d’indústria i política de masses republicana

La “previsió social”. Història i futur

Els dies 3 a 5 de juliol ha tingut lloc a Vitòria – Gasteiz el VI Congrés d’Història Social d’Espanya, amb el tema “la previsió social a la història”. En aquest congrés s’han analitzat les múltiples estratègies que al llarg de la història, però sobretot als segles XVIII-XX, s’han utilitzat per proporcionar seguretat a les persones davant les contingències de la vida. Institucions com l’Església, l’estalvi privat, iniciatives privades col·lectives com el mutualisme, l’entorn familiar me´s o menys extens, algunes empreses per als seus treballadors, i, en temps més recents, l’estat, han sigut els principals actors que al llarg del temps han prestat aquesta ajuda.
Sens dubte, la innovació més revolucionària dels temps recents ha estat la intervenció de l’estat. Recaptant impostos a través d’un sistema fiscal progressiu (és a dir, que fa pagar més a qui més té), ha pogut finançar serveis per a tota la col·lectivitat -en un procés, per tant, de redistribució de riquesa.
Malgrat aquesta intervenció estatal, no deixa de sorprendre la continuada vigència dels altres mecanismes de previsió social, ja siguin aquests el mutualisme o les grans empreses per als seus empleats. Així, la família -i, especialment, les dones- han continuat essent el pal de paller de l’atenció a la gent gran, i això només comença a canviar ara molt lentament, i em temo que amb límits molt clars.
Per altra banda, en alguns països europeus -no pas a Espanya, on les prestacions de l’estat sempre han sigut inferiors- es podia pensar fa uns anys que l’expansió continuada de l’estat acabaria substituint del tot els mecanismes no-estatals de prestació de serveis. Ara, després de la resurrecció del liberalisme i de la forta pressió fiscal que imposa les exigències de l’estat, queda clar que això no es produirà. A mig termini, el món de la “previsió social” continuarà essent complex. Amb l’estat com a subministrador molt important de serveis, però amb moltes altres fórmules que el complementin o, fins i tot, el substitueixin. Cadascuna d’aquestes fórmules té, però, les seves implicacions, que caldrà analitzar amb cura.

Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845 (2008)

Genís Barnosell, “Las sociedades de socorros mutuos en Barcelona, 1810-1845. Una comparación con el sindicalismo”, Santiago Castillo / Rafael Ruzafa, coordinadores, VI Congreso de Historia Social. 14o Simposio del Instituto Valentín de Foronda. La previsión social en la historia. Comunicaciones, Asociación de Historia Social / Valentín de Foronda / UPV-EHU, 2008, comunicación n.3, pp.1-20.En aquest article s’analitzen detalladament les societats de socors mutus (SSM) de Barcelona i es comparen amb el sindicalisme de 1840-43. Per una banda, es detallen les quantitats, en rals, que les SSM donaven com a socors, per quins conceptes i com van evolucionar al llarg dels anys considerats. Per altra banda, s’analitza la gestió d’aquests socors: l’estructura interna de les societats, els directius existents i les seves formes de elecció, i els àmbits territorials en els quals es donaven els ajuts. Finalment, es fa referència a la sociologia d’aquestes associacions. De tot plegat se’n desprèn un tipus de societat que donava socors sobretot per malaltia i mort (mentre que les ajudes per impossibilitat de treballar van anar desapareixent), que van anar perdent la seva significació religiosa, que tenien mecanismes limitats per socórrer els seus associats fora de la població d’origen, amb una democràcia interna limitada, i que atenien una població solvent que podria fer front als pagaments regulars de les quotes.
Davant d’aquest model, els sindicats de 1840-43 eren prou diferents: donaven ajuts per sostenir vagues i per manca de treball (i, a vegades, van organitzar cooperatives de producció), del tot deslligats de les institucions religioses tradicionals, amb una xarxa ben desenvolupada per ajudar els associats arreu de les poblacions industrials del Principat, amb una democràcia interna molt notable, i que procuraven aplegar el conjunt dels treballadors d’un ofici, mancant-hi del tot les exclusions per edat o salut tant característiques de les SSM.
En definitiva, es tractava de tipus d’organització diferents i que aplegaven públics significativament diferents, si bé alguns socis (pocs) podien ser comuns.

Libertad, Igualdad, Humanidad… (2006)

” ‘Libertad, Igualdad, Humanidad’. La construcción de la democracia en Cataluña (1839-1843)”, en Manuel Suárez, ed. La cultura progresista en la España liberal, Santader: Universidad de Cantabria, 2006, pp.145-182.

Aquest text és un desenvolupament per als anys 1839-43 de la Ponència conjunta amb Anna M. Garcia, ” El nacimiento de la democracia en Cataluña”, VI Encuentro de Historia de la Restauración. La cultura progresista en la España liberal, Santander, Universidad de Santander, 2003. El text d’Anna Maria Garcia, “Republicanos en Cataluña. El nacimiento de la democracia (1832-37)”, es publica al mateix volum, pp.116-143.

S’analitza l’aportació de diferents forces polítiques a la construcció de propostes democràtiques a la Catalunya del Trienni Esparterista (1840-43). Una primera part, més àmplia, analitza el “model barceloní”, caracteritzat per la formació d’una àmplia base social interclassista susceptible de ser mobilitzada pel progressisme i el radicalisme. Aquesta base social incloïa des de fabricants, comerciants i professions liberals a mestres de petites unitats productives, oficials i treballadors de la indústria. Malgrat que no es va produir una radicalització massiva dels sectors populars, la presència dels treballadors associats fou un factor fonamental de l’evolució del llenguatge i de la pràctica polítiques. En aquest context, s’analitza la dinàmica política barcelonina, que és imprescindible per a comprendre adequadament la consolidació i evolució d’aquests sectors demòcrates. Més concretament, s’analitzen la pluralitat d’opcions ideològiques (el terradisme o partidaris d’Abdon Terradas, els partidaris de la Constitució de 1812 que evolucionaren vers el republicanisme, i determinats sectors del progressisme), les seves bases socials, i les diverses formes de mobilització i llocs de sociabilitat política, que anaven des de la premsa i les eleccions, a la Milícia Nacional, els cafès i els carrers, i les primeres organitzacions de treballadors. En segon lloc, i de manera més breu, s’analitza com en un context molt diferent -el d’una província de Girona molt més rural- també es desenvolupà el radicalisme polític i com aquest podia estar relacionat amb reivindicacions populars com la defensa dels comunals.

El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular (2006)

Genís Barnosell, “El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular”, ponència presentada a les Jornades de Debat Interuniversitàries (Girona, Tarragona, Bellaterra i Barcelona) PER LA SEVA LLIBERTAT I LA NOSTRA. 75 Aniversari de la Segona República (1931-1939): Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de Girona / Universitat Rovira i Virgili / Museu d’Història de Catalunya, 2006

Publicat sota llicència Creative Commons a la pàgina web http://republica-republicanisme.uab.es sostinguda pel Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya

El text planteja per al període 1840-1931 l’adeqüació del concepte “republicanisme popular” per al republicanisme existent a Catalunya. Es destaca, per una banda, l’evident capacitat de mobilització de les classes populars que va demostrar aquest republicanisme. També es destaca, però, que frecuentment aquest republicanisme podria ésser qualificat de “classes mitges”, ja que sovint aquestes hi són més presents que no les estrictement populars -especialment pel que fa als “partits” republicans. A més, de l’anàlisi de les múltiples formes de mobilització que va desplegar el republicanisme i dels resultats de les elecciones del període (i especialment de les de la Segona República) se’n desprèn que el suport popular al republicanisme va ser sovint dèbil i volàtil, sempre en estreta competència amb altres ideologies. Si el republicanisme volia construir significativament els sectors populars en tant que “poble”, aquest projecte va estar en constant competència amb aquells que els volien construir en tant que “classe” i també amb les opcions conservadores.

Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado… (2005)

Genís Barnosell, ” ‘Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado’. Organizaciones locales y socorros regionales (Barcelona y Cataluña, 1800-1845)”, Actas del X Simposio de Historia Económica. Análisis de Redes en la Historia Económica, Bellaterra, enero 2005; edició en CD

Versió inicial: comunicació presentada al X Simposio de Historia Económica. Análisis de redes en la historia económica, organitzat per UAB/UB/UPF, UAB, Barcelona, 2005

A la Barcelona de la primera meitat del segle XIX es crearen un gran nombre de Societats de Socors Mutus que proporcionaven als seus socis “socors ampliats” (malaltia i mort). Alhora, en 1840-43 aparegueren les primeres organitzacions clarament sindical o societats de resistència (encara que elles mateixes s’anomenessin també associacions de socors mutus). En ambdós casos la gestió d’aquestes organitzacions estava pensada per operar prioritàriament en l’àmbit local i es fonamentava en gran mesura en relacions de caràcter personal. Al mateix temps, però, hagueren de fer front a una notable mobilitat dels seus socis, que viatjaven sovint a fora de la seva localitat. Associacions de socors mutus tradicionals i organitzacions sindicals, tanmateix, s’enfrontaren a aquesta mobilitat amb respostes força diferents. Mentre que les primeres prestaven els seus serveis en l’àmbit català a través de l’extensió dels mecanismes que funcionaven a nivell local, sense desenvolupar cap mena de col·laboració entre elles, les segones establiren veritables xarxes d’intercanvi d’informació i de socors, a partir de les quals intentaren construir després una veritable organització d’àmbit català.