En el darrer post parlava de la memòria de les fosses comunes i de la simbologia franquista. En aquest bloc ja s’ha parlat altres vegades de temes semblants. A la violència a la reraguarda catalana vaig dedicar-hi la primera ressenya que vaig fer per a L’Avenç. Nombrosos dietaris ens parlen d’aquelles dates però cal editar-los i llegir-los amb ulls crítics.
La situació, doncs, anà empitjorant de dia en dia i esdevení caòtica, i [Casanovas] no prengué cap mesura contra els incontrolats, malgrat ser prou conegudes la seva filiació tant política com sindical, sobretot, de comunistes i faistes; sense oblidar tampoc algun incontrolat del meu propi partit [ERC] (Joan Pons, Un republicà enmig de faistes, Ed.62, 2008, p.68)
L’antologia de poemes de Maria Perpinyà va donar per parlar sobre la repressió franquista sobre la cultura catalana i el catalanisme catòlic.
I en segon lloc és important perquè la ruptura de la intensa producció literària de la Maria Perpinyà és un altre exemple de la ruptura brutal que va suposar la guerra civil i el franquisme en la literatura i en la cultura catalana, fins i tot per als sectors catòlics. És un altre exemple del projecte de destrucció de tota una cultura, la catalana, que va dur a terme el franquisme. Per això en aquests moments de recuperació de la “memòria històrica” és important posar a l’abast de tothom textos com aquests que ens permeten enllaçar amb la riquesa i la diversitat de la cultura catalana de la dècada de 1930. La publicació de textos d’aquella època és una passa indispensable en la construcció d’una cultura catalana actual sòlida i dinàmica.
Entre la repressió franquista, també he parlat dels afusellaments de Lluís Companys i de Carles Rahola.
Companys havia assumit la presidència de la Generalitat el gener de 1934, després de la mort del primer president de la Generalitat restaurada, Francesc Macià (mort el 25 de desembre de 1933). Amb el triomf de les tropes franquistes, Companys es va exiliar a França, però allà el va sorprendre la invasió nazi de França i, detingut, va ser traslladat a Espanya on va ser jutjat, condemnat a mort, i ràpidament afusellat el 15 d’octubre de 1940.
Finalment, he parlat de tot el procés de construcció d’una simbologia franquista per a Girona, amb múltiples referències religioses, després de la destrucció dels edificis religiosos que havia tingut lloc el 1936.
En el llibre Girona 1939-53. Exilis, repressions, complicitats s’hi ha publicat el text de la meva conferència, que després de destacar breument les característiques demogràfiques de la Girona de la post-guerra i les seves condicions de vida, tractà especialment de la reconstrucció simbòlica de la ciutat, de com el nou poder ordenà la ciutat per ajustar-la a la seva visió del món. Elements essencials d’aquesta tasca foren el canvi de noms de determinats carrers, la construcció de monuments i, en general, la difusió de la iconografia i el simbolisme del règim. Efectivament, l’espai urbà, el carrer, no és un àmbit neutre, sinó que històricament qui ha tingut capacitat de fer-ho ha modelat l’espai a la seva conveniència, imposant punts de referència que esdevinguin identificadors, dotant-los de força simbòlica, de capacitat salvífica o de recordatori de fets rellevants. En aquests espais públics, per altra, es permeten i promouen o es persegueixen o prohibeixen unes o altres activitats. Especialment, es persegueixen aquells activitats que es veuen com a contràries al poder o als seus símbols, mentre que es promouen aquelles que els difonen, sovint en forma ritualitzada, ja siguin processons o actes militars o civils, com desfilades. A través d’aquesta acció, l’espai de la vida quotidiana esdevé carregat de significat i, en definitiva, pretén identificar a la comunitat amb el poder. D’aquí l’inherent caràcter també simbòlic de molts moviments socials que discuteixen al poder la seva organització i ús de l’espai. Aquesta tasca de politització i/o sacralització de l’espai té també una vessant privada, des del moment que la casa apareix presidida per símbols polítics i/o religiosos. Tant l’acció legal de la república com, després, l’acció revolucionària violenta volgueren destruir l’espai tradicional de significats i, especialment, volgueren aplicar un “projecte d’alliberament de l’espai de presències sacralitzadores” que afectà tant temples i imatges situades al carrer com, després, objectes privats com crucifixos, estampes religioses o altars familiars.
Un dels objectius fonamentals del primer franquisme va ser, per tant, la destrucció de l’espai públic que havia començat a construir-se amb la revolució i substituir-lo per un altre de nou en el que prevalguessin les icones de l’església i del nou règim (pp.148-149).
Filed under: Bloc | Etiquetat: Franquisme, Guerra Civil espanyola | Deixa un Comentari »
