Amb 62 diputats a les eleccions d’ahir, CiU i el seu líder Artur Mas han obtingut una aclaparadora victòria que no deixa cap dubte sobre qui serà el proper president de la Generalitat. A més a més, donada la fragmentació de la resta de l’arc parlamentari en 6 partits ben dispars els uns dels altres, 62 diputats equivalen gairebé a una majoria absoluta, ja que els altres partits difícilment voldran i podran posar-se d’acord per complicar la vida al nou govern. Un govern en minoria i amb pactes puntuals aquí i allà s’albira, per tant, com el futur més immediat. Mas ha sabut transmetre una sensació de confiança, seguretat i optimisme prudent que l’electorat ha rebut molt bé en els temps de crisi actual i després de les desavinences protagonitzades pels socis del tripartit. No hi ha dubte, tampoc, que la victòria de CiU està tenyida de sobiranisme i constitueix, per tant, la resposta política a la recent sentència del TC, però no hi ha dubte, tampoc, que aquesta resposta ha estat molt més moderada del que es podia pensar no fa gaire. Al capdavall, Mas ha sabut aplegar al seu voltant des del vot clàssic de CiU a desencisats del PSC i a vot clarament independentista (com era evident ahir al vespre amb els crits d’Independència a fora de l’Hotel Majestic). Donar satisfacció a tots aquests electors diversos serà sens dubte una tasca prou complexa.
Si la victòria de CiU ha estat aclaparadora, la derrota del PSC ha estat estrepitosa. Els 28 escons assolits suposen el pitjor resultat de la formació i ja han suposat l’anunci per part del president Montilla de la seva propera retirada. Alguns analistes destaquen que això s’ha degut al fet que el Tripartit va ser una pacte contra-natura (a mi aquesta explicació em sembla una ximpleria, per la senzilla raó que en un règim parlamentari no hi ha pactes naturals o no naturals, senzillament hi ha pactes més o menys difícils de dur a terme). Altres destaquen que la causa principal ha estat el coqueteig del partit amb el nacionalisme. Em sembla a mi (sense negar que aquesta qüestió segurament ha influït en una part de l’electorat socialista) que hi ha dues altres raons prou més importants. La primera, que el PSC ha rebut la monumental onada de descrèdit que el PSOE ha acumulat amb la gestió de la crisi econòmica (d’aquí les lectures, eufòriques o preocupades, que ahir es feien des del PP i del PSOE). Però també ha recollit el molt notable desencís que s’ha produït en aquest país amb el tripartit. N’hi ha prou de parlar amb professionals de la sanitat o de l’educació per constatar on han anat a parar, a causa de les polítiques molt concretes dutes a terme, les enormes expectatives que va desvetllar el primer tripartit.
Tanmateix la victòria de CiU i la derrota del PSC han estat més un canvi de jugadors que no una impugnació de les regles del joc. CiU i PSC continuen formant la “plaça major” de la política catalana, allà on conflueixen el centre polític i una perspectiva de millora progressiva de l’autogovern, dins d’Espanya. Els 90 diputats assolits ahir no estan gaire lluny del 85 del 2006, els 88 del 2003, els 108 del 1999 o els 94 del 1995. És només, per tant, en un mig termini, de la dècada dels 90 a l’actualitat, que es pot parlar d’una certa erosió d’aquesta “plaça major”. Dels candidats disposats a erosionar CiU i PSC en parlaré en un proper post.
Filed under: Bloc | Etiquetat: Catalunya | Deixa un Comentari »
