Catalunya, passat i futur

Una conferència en motiu de l’11 de setembre

A Begur, a la Biblioteca Salvador Raurich, a dos quarts de 12 del migdia.

Les eleccions catalanes a la premsa internacional (Eleccions/2)

Abans de continuar l’anàlisi de la política catalana, no estarà de més fixar-se en què ha dit la premsa internacional d’aquestes eleccions. Per què el cas és que n’ha dit prou coses.

Le Monde: la desfeta socialista a causa de la crisi econòmica

Aquesta derrota infligida al Partit Socialista català, que ha governat la regió durant set anys amb el suport de dues altres formacions, reflecteix la inquietud dels electors davant de les dificultats econòmiques. Sona com una advertència al Partit Socialista de José Luis Rodríguez Zapatero abans de les eleccions regionals de l’any que ve i de les legislatives del 2012.

Durant molt temps la primera regió econòmica d’Espanya (…), Catalunya (…) ha pagat particularment cara la crisi. La gestió realitzada des de 2003 per una aliança de tres partits de l’esquerra ha estat considerada la causa de la reculada de la regió que, amb el 18,68% del PIB nacional ha passat el 2009 a situar-se darrera de Madrid (18,71%) . El deute català s’ha disparat fins assolir els 29,5 miliards d’euros el juny de 2010.

The New York Times: majors tensions amb l’estat. El New York Times assenyala que el nou govern català està disposat a exigir una major autonomia fiscal a Madrid i que això podria augmentar les tensions regionals a Espanya

Com en altres nacions europees, sobretot Itàlia i Bèlgica, hi ha un abisme entre les regions del nord, com Catalunya i el País Basc, que van encapçalar la revolució industrial d’Espanya, i les zones més pobres del sud, com Andalusia i Extremadura.

Enmig de la crisi econòmica, aquesta qüestió s’ha convertit en fonamental de manera que el nou govern voldrà

una major independència pressupostària [budgetary independence] i una menor contribució a altres regions, a través dels impostos recaptats per Madrid

[Les eleccions catalanes han sigut les primeres] d’una sèrie d’eleccions regionals i locals a tot Espanya en els propers sis mesos, que són vistes com una prova de foc per al futur el senyor Zapatero.

The Wall Street Journal: canvi de cicle polític a Espanya i reivindicacions catalanes. Aquest diari destacava que el Partit Socialista havia patit una greu derrota i que això multiplicava els problemes del govern del Sr. Zapatero. Així, aquesta derrota podria indicar l’inici d’un canvi de cicle polític a Espanya, que es troba enmig d’una profunda crisi econòmica. El fet que la crisi hagi colpejat durament Catalunya, la més endeutada de totes les economies, ha sigut un element fonamental de la derrota del president Montilla. A més

La crisi també ha inflamat un reclam històric de Catalunya en el sentit que la rica regió rep poc per part del govern central en termes de serveis i inversions a canvi dels impostos que paga. El Sr Mas ha promès un nou marc fiscal per a la regió en el qual Catalunya recolliria els seus propis impostos i reduiria les transferències de fons al govern central.

Els crítics de la proposta del Sr Mas diuen que és inconstitucional.

El New York Times ja havia dedicat un altre article a discutir la situació política catalana. El diari esmentava les polèmiques al voltant del català i el castellà, la immigració o el burqa, però el tema de l’article era la qüestió fiscal. TNYT destacava que Catalunya dedica el 10% del PIB a ajudar les altres regions espanyoles a través dels impostos recaptats pel govern central. També destacava que la “limitada autonomia fiscal de Catalunya” contrastava amb altres regions riques com el País Basc qui, amb la seva independència fiscal obté un ràting de les agències internacionals de crèdit millor que Espanya. Just el contrari de catalunya, el govern de la qual s’ha vist obligat a acudir al mercat de crèdit local a través d’una emissió de bons. Davant d’aquesta qüestió, el diari destacava les demandes de més autonomia fiscal i fins i tot les demandes d’independència immediata del nou partit de Joan Laporta. Tot seguit, el diari reproduïa els avantatges a mig termini de la independència de Catalunya que defensen grups que promouen “els interessos catalans”.

Crida l’atenció la naturalitat amb què un dels diaris més influents del món relatava tot l’assumpte. Certament, aquest és un to habitual en el diari. També ho és que no sempre el fa servir.

Les eleccions catalanes a la premsa internacional (eleccions/2)

Abans de continuar l’anàlisi de la política catalana, no estarà de més fixar-se en què ha dit la premsa internacional d’aquestes eleccions. Per què el cas és que n’ha dit prou coses.

Le Monde: la desfeta socialista a causa de la crisi econòmica

Aquesta derrota infligida al Partit Socialista català, que ha governat la regió durant set anys amb el suport de dues altres formacions, reflecteix la inquietud dels electors davant de les dificultats econòmiques. Sona com una advertència al Partit Socialista de José Luis Rodríguez Zapatero abans de les eleccions regionals de l’any que ve i de les legislatives del 2012.

Durant molt temps la primera regió econòmica d’Espanya (…), Catalunya (…) ha pagat particularment cara la crisi. La gestió realitzada des de 2003 per una aliança de tres partits de l’esquerra ha estat considerada la causa de la reculada de la regió que, amb el 18,68% del PIB nacional ha passat el 2009 a situar-se darrera de Madrid (18,71%) . El deute català s’ha disparat fins assolir els 29,5 miliards d’euros el juny de 2010.

The New York Times: majors tensions amb l’estat. El New York Times assenyala que el nou govern català està disposat a exigir una major autonomia fiscal a Madrid i que això podria augmentar les tensions regionals a Espanya

Com en altres nacions europees, sobretot Itàlia i Bèlgica, hi ha un abisme entre les regions del nord, com Catalunya i el País Basc, que van encapçalar la revolució industrial d’Espanya, i les zones més pobres del sud, com Andalusia i Extremadura.

Enmig de la crisi econòmica, aquesta qüestió s’ha convertit en fonamental de manera que el nou govern voldrà

una major independència pressupostària [budgetary independence] i una menor contribució a altres regions, a través dels impostos recaptats per Madrid

[Les eleccions catalanes han sigut les primeres] d’una sèrie d’eleccions regionals i locals a tot Espanya en els propers sis mesos, que són vistes com una prova de foc per al futur el senyor Zapatero.

The Wall Street Journal: canvi de cicle polític a Espanya i reivindicacions catalanes. Aquest diari destacava que el Partit Socialista havia patit una greu derrota i que això multiplicava els problemes del govern del Sr. Zapatero. Així, aquesta derrota podria indicar l’inici d’un canvi de cicle polític a Espanya, que es troba enmig d’una profunda crisi econòmica. El fet que la crisi hagi colpejat durament Catalunya, la més endeutada de totes les economies, ha sigut un element fonamental de la derrota del president Montilla. A més

La crisi també ha inflamat un reclam històric de Catalunya en el sentit que la rica regió rep poc per part del govern central en termes de serveis i inversions a canvi dels impostos que paga. El Sr Mas ha promès un nou marc fiscal per a la regió en el qual Catalunya recolliria els seus propis impostos i reduiria les transferències de fons al govern central.

Els crítics de la proposta del Sr Mas diuen que és inconstitucional.

El New York Times ja havia dedicat un altre article a discutir la situació política catalana. El diari esmentava les polèmiques al voltant del català i el castellà, la immigració o el burqa, però el tema de l’article era la qüestió fiscal. TNYT destacava que Catalunya dedica el 10% del PIB a ajudar les altres regions espanyoles a través dels impostos recaptats pel govern central. També destacava que la “limitada autonomia fiscal de Catalunya” contrastava amb altres regions riques com el País Basc qui, amb la seva independència fiscal obté un ràting de les agències internacionals de crèdit millor que Espanya. Just el contrari de catalunya, el govern de la qual s’ha vist obligat a acudir al mercat de crèdit local a través d’una emissió de bons. Davant d’aquesta qüestió, el diari destacava les demandes de més autonomia fiscal i fins i tot les demandes d’independència immediata del nou partit de Joan Laporta. Tot seguit, el diari reproduïa els avantatges a mig termini de la independència de Catalunya que defensen grups que promouen “els interessos catalans”.

Crida l’atenció la naturalitat amb què un dels diaris més influents del món relatava tot l’assumpte. Certament, aquest és un to habitual en el diari. També ho és que no sempre el fa servir.

La sentència del TC i Lluís Llach, a L'Avenç del setembre

El número de setembre de L’Avenç ha tingut com a temes fonamentals la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya i una llarga entrevista amb Lluís Llach.

Pel que fa a la sentència del TC (per cert, vegeu-la íntegra aquí i el que en destaca un medi de comunicació públic com RTVE) (i aquí a la pàgina web del TC d’Espanya), en l’editorial, la revista afirma que

el més greu de tot és al concepció política que hi ha al darrere de la sentència (…) [que] nega, i eventualment posa fi, al pacte constitucional del 1978 amb el seu reconeixement de les “nacionalitats i regions” d’Espanya. Ara, en canvi, el TC afirma “no conocer otra nación” que l’Espanya de matriu castellana (…) No pot sorprendre ningú, per tant, que la resposta popular catalana, expressada en la massiva manifestació del 10 de juliol, estés tenyida d’independentisme

En una espècie de manifest, personalitats de la vida cultural i acadèmica catalana com Josep M. Bricall, Josep M. Castellet, Salvador Giner, Jordi Nadal, Antoni Serra Ramoneda afirmen que

cal ser coratjós i reconèixer que l’acord polític de 1978 s’ha desgastat d’una manera molt notable

Davant d’aquesta situació es pregunten si

¿Es poden explorar camins nous i produir un model de convivència que integri el reconeixement de la plurinacionalitat i una dinàmica federal? (…) Esgotades avui les virtualitats [de l'estat de les autonomies], hi ha qui estigui disposat a treballar per a una alternativa innovadora?

Finalment, Albert Fabà considera que des d’un punt de vista del règim lingüístic català, la sentència, tot i ser un “nyap” que “ha passat per diverses mans”, suposa un “torpede en plena línia de flotació de la interpretació que fins ara s’havia fet, a Catalunya”  sobre la definició del català com a llengua pròpia.

En la llarga entrevista amb Lluís Llach, es fa un bon repàs de la seva trajectòria artística. Alhora el cantant fa un bon repàs de l’actualitat, judica el paper dels diferents partits polítics i conclou que l’únic camí per a Catalunya és la independència.

La revista també parla d’Ildefons Cerdà i la cultura urbanística barcelonina de mitjan segle XIX, de Josep Benet i del PSUC, i podeu veure tot l’índex aquí (per qüestions d’espai aquest mes no ha inclòs la meva habitual ressenya de llibres d’història, però la trobareu sens falta en el número que ve).

La sentència del TC i Lluís Llach, a L’Avenç del setembre

El número de setembre de L’Avenç ha tingut com a temes fonamentals la sentència del TC sobre l’Estatut de Catalunya i una llarga entrevista amb Lluís Llach.

Pel que fa a la sentència del TC (per cert, vegeu-la íntegra aquí i el que en destaca un medi de comunicació públic com RTVE) (i aquí a la pàgina web del TC d’Espanya), en l’editorial, la revista afirma que

el més greu de tot és al concepció política que hi ha al darrere de la sentència (…) [que] nega, i eventualment posa fi, al pacte constitucional del 1978 amb el seu reconeixement de les “nacionalitats i regions” d’Espanya. Ara, en canvi, el TC afirma “no conocer otra nación” que l’Espanya de matriu castellana (…) No pot sorprendre ningú, per tant, que la resposta popular catalana, expressada en la massiva manifestació del 10 de juliol, estés tenyida d’independentisme

En una espècie de manifest, personalitats de la vida cultural i acadèmica catalana com Josep M. Bricall, Josep M. Castellet, Salvador Giner, Jordi Nadal, Antoni Serra Ramoneda afirmen que

cal ser coratjós i reconèixer que l’acord polític de 1978 s’ha desgastat d’una manera molt notable

Davant d’aquesta situació es pregunten si

¿Es poden explorar camins nous i produir un model de convivència que integri el reconeixement de la plurinacionalitat i una dinàmica federal? (…) Esgotades avui les virtualitats [de l'estat de les autonomies], hi ha qui estigui disposat a treballar per a una alternativa innovadora?

Finalment, Albert Fabà considera que des d’un punt de vista del règim lingüístic català, la sentència, tot i ser un “nyap” que “ha passat per diverses mans”, suposa un “torpede en plena línia de flotació de la interpretació que fins ara s’havia fet, a Catalunya”  sobre la definició del català com a llengua pròpia.

En la llarga entrevista amb Lluís Llach, es fa un bon repàs de la seva trajectòria artística. Alhora el cantant fa un bon repàs de l’actualitat, judica el paper dels diferents partits polítics i conclou que l’únic camí per a Catalunya és la independència.

La revista també parla d’Ildefons Cerdà i la cultura urbanística barcelonina de mitjan segle XIX, de Josep Benet i del PSUC, i podeu veure tot l’índex aquí (per qüestions d’espai aquest mes no ha inclòs la meva habitual ressenya de llibres d’història, però la trobareu sens falta en el número que ve).

Antiamericanisme?

Una reflexió comparativa entre el suposat antiamericanisme de la societat catalana i espanyola, i l’antiamericanisme ben real que hi ha a Llatinoamèrica. D’aìxò va l’article escrit amb Maximiliano Fuentes i que ha publicat El Punt:

Genís Barnosell i Maximiliano Fuentes, “Antiamericanisme?”, El Punt, 12/9/2009

La construcció de l’estat espanyol contemporani

Acaba de sortir publicat a les Publicacions de la Universitat de València el llibre, coordinat per Salvador Calatayud, Jesús Millán i Mª Cruz Romeo, Estado y periferias en la España del siglo XIX. Nuevos enfoques. A partir de la col·laboració de 8 historiadors i d’una àmplia introducció dels coordinadors, s’analitza la complexa construcció de l’estat espanyol al segle XIX en una de les seves qüestions claus: la relació amb la “perifèria”, amb Catalunya i amb el País Basc, i també el paper de l’agricultura en el creixement econòmic i amb la política del segle XIX.

L’època dels Estats nacionals, probablement en vies de superació, ens planteja la necessitat de fer un balanç de la seva trajectòria. Com pot valorar-se la de l’Estat nacional espanyol? Fins a quin punt la lògica i els interessos que predominaven en ell van ser distints dels quals sorgirien en unes perifèries clarament diferenciades? Quin grau de sintonia va trobar l’Estat central en aquestes societats perifèriques? En els debats polítics actuals com en la investigació històrica, els dèficits i les realitzacions de l’Estat ocupen un paper clau, sobretot quant al «llarg segle XIX», en el qual es va fargar l’Espanya contemporània. Aquest llibre, a la llum d’algunes de les més importants investigacions de l’última dècada, replanteja les grans qüestions i ofereix noves perspectives, més acords amb la investigació empírica i amb els estudis comparatius (de la presentació editorial)

Aquesta aproximació a la relació estat – perifèries es fa a partir de tot un conjunt de treballs concrets que es plantegen, en el cas de Catalunya, tres temes claus: la relació dels grups dirigents catalans urbans amb l’estat centralista en els anys 1844-68 (article de Josep M. Pons i Altés), les polítiques laborals i les relacions de la patronal amb l’estat (articles de Genís Barnosell i Albert Garcia), i la qüestió del colonialisme espanyol (Martín Rodrigo). Els coordinadors també tracten en el seu article diverses qüestions que tenen a veure  amb Catalunya, especialment la relació de l’estat amb el canvi social i el creixement econòmic, els problemes socials i la construcció de la nació.

Algunes conclusions que es poden veure en aquest llibre:

Que a mitjans segle XIX s’havia consolidat una visió de Catalunya que la considerava aliena a l’estat: en aquesta data molts consideraven Catalunya com un territori ingovernable i egoista (“… allí no hay más que intereses provinciales y esclusivos” [1849]), i que, paral·lelament, desde Catalunya es podia presentar “una Cataluña constantemente castigada por la Administración central y usar en el discurso político la historia y la identidad catalanas”. Com es preguntaria retòricament Prim al Congrés: “Los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos, o son nuestros esclavos?” (J.M.Pons, pp.212-213)

Que les relacions entre les elits catalanes i l’estat foren molt complicades a causa de la qüestió laboral (Barnosell, p.262)

Que l’existència de les colònies va ser un elemental fonamental “en la construcción de la identidad y de los símbolos nacionales españoles, es decir en la consrcción de la ‘idea de España’ propiamente dicha (Rodrigo, p.356)

Reaccions a Madrid

Si la trobada entre els presidents de la Generalitat valenciana i de la Generalitat de Catalunya va ser valorada per la premsa catalana i valenciana tot posant l’accent en els punts de trobada, la premsa de Madrid no ha estat tant unànime. Público -que ha parlat de “desgel”, El Mundo -que ha parlat de cita “històrica”- i La Razón ho han fet com a Catalunya i València i han relatat la trobada deixant de banda les discrepàncies entre les dues administracions. En canvi, ABC i El País s’ho han mirat diferent.

l’ABC del 15/5 no s’estava d’usar el tema de l’ “expansionismo cultural catalán” per explicar les desavinences entre les dues administracions. En la curta crònica del dia 13 els temes de conflicte -l’Euroregió i les “emisiones ilegales de TV3″ es destacaven tant com els punts de consens.

També El País, edició comunitat valenciana, destacava el dia 14 tot d’aspectes conflicitius: que la reunió no s’havia produït sinó després de mesos de pressions de les organitzacions territorials, que era una acció de Camps en un moment de debilitat política, i, al costat dels punts de trobada, els de discussió: euroregió, tv3, llengua, aigua.

“No podem viure d’esquenes”

La reunió entre els presidents de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana va despertar una certa expectació a la premsa d’ahir, que destacava la voluntat de posar èmfasi les coincidències i d’arribar a a acords en finançament i infraestructures. Aquesta trobada hauria d’implicar l’inici d’una nova etapa en les relacions entre dues administracions molt distants fins ara, quan, en canvi, les respectives societats són, en paraules de Montilla, “molt a la vora i amb problemes semblants”, o quan, segons Camps, “som el primer client de Catalunya, i Catalunya és el primer client de la Comunitat Valenciana, per la qual cosa hi ha una realitat econòmica evident de trobada permanent”. 

El Periódico ha destacat que “feia 13 anys que cap president de la Generalitat de Catalunya no visitava la seu del Govern valencià” i que els dos presidents “van demostrar voluntat de passar pàgina a les divergències i van preferir destacar els interessos compartits. Entre aquests, el més peremptori: el nou finançament”.

La Vanguardia destacava que “Montilla y Camps evidenciaron su voluntad de que Catalunya y la Comunidad Valenciana deben trabajar juntas, que deben hacer un frente común, sumar fuerzas para afrontar los problemas comunes, que son muchos”. La Vanguardia considera que es tracta d’un “cita històrica”.

L’AVUI coincidia també a destacar que “els dos presidents asseguren que reforçaran la relació en els afers d’interès comú”. “Tots dos presidents han destacat la necessitat que el nou model tingui en compte l’increment de població i els ingressos per càpita com a criteris per repartir fons” i que “els dos territoris consideren prioritària l’execució del corredor mediterrani, que uniria el sud de la península Ibèrica amb la frontera francesa i que és “fonamental” per garantir la competitivitat dels ports i aeroports valencians i catalans”.

Las Provincias destacava també la coincidència en punts de vista sobre finançament i sobre el corredor mediterrani i defineix la cita com a històrica: “una cuatribarrada de tres metros de alto, junto a una bandera de España y una Senyera de iguales dimensiones. Estos tres símbolos, que en tan pocas ocasiones han podido ser visto juntos, fueron testigos ayer en el Palau de la Generalitat de un encuentro histórico: el primero con carácter oficial mantenido entre un presidente de la Comunitat Valenciana y uno de Cataluña en los últimos dieciseis años”.

Levante, finalment, titulava que “Camps y Montilla harán frente común por la financiación y el eje mediterráneo” i que “el encuentro abre de hecho una nueva etapa en las relaciones entre ambos Gobiernos tras años de desencuentros. (…) la puesta en escena de ayer supone en la práctica un acercamiento sin precedentes entre ambas autonomías”.

Per descomptat, les dues Generalitats han valorat la trobada molt positivament. El portal de la Generalitat de Catalunya ha destacat que “el president de la Generalitat, José Montilla, ha declarat aquest migdia que, de la mateixa manera que les relacions entre Catalunya i la Comunitat Valenciana ‘són una evidència’, queda clar que ambdós territoris ‘no podem viure d’esquenes’ “. Camps, al seu torn, ha posat èmfasi en la necessitat de la defensa “en comú” de projectes que interessen a les dues comunitats.

Cita històrica, per tant, però sense grans titulars ni portades; explicada amb una certa contenció si bé amb més expressivitat a la premsa valenciana; citant tant a Montilla com a Camps; tothom com pensant, “a veure què passarà ara”.

Catalunya i l’estat asimètric

La política espanyola recent es fonamenta sovint en un grapat d’il·lusions i miratges que tenen escassa correspondència amb la realitat. Una d’aquestes il·lusions -alimentada amb esforç i tenacitat per aquells que creuen que se’n beneficiaran- és que els catalans són els fonamentals enemics de la igualtat que se suposa que existeix entre tots els ciutadans i ciutadanes d’Espanya. D’aquesta qüestió, aplicada a l’ambit fiscal i polític, és del que escric a “Catalunya i l’estat asimètric“, publicat a El Punt, 9/7/2008.

Catalunya i l’Estat asimètric

Catalunya, tot i que continua essent un territori dinàmic, no està especialment ben situada en aquest joc d’asimetries que constitueix l’Espanya actual malgrat que l’opinió pública i publicada pensin o facin veure que pensen el contrari

tribuna
Professor d’història contemporània a la Universitat de Girona

GENÍS BARNOSELL.

Un dels arguments més habituals en el debat actual sobre el finançament de les comunitats autònomes és que qualsevol mesura aplicada a una comunitat autònoma ha de poder ser ampliada a la resta. Les solucions «asimètriques» -aquelles que no són iguals per a tothom-, es diu, no són ni viables ni justes. I tanmateix, l’Estat espanyol és veritablement asimètric -en una situació que es justifica amb raons històriques, geogràfiques i polítiques.

La més comentada de les asimetries espanyoles és la del País Basc i Navarra. Com assenyalava orgullosament el lehendakari Ibarretxe arran de la publicació, el 2002, de la llei de renovació del concert econòmic, «no hi ha en tota la Unió Europea, ni tan sols en els estats federals o amb una major descentralització, cap cas com el de la comunitat autònoma Basca -i la comunitat foral de Navarra-, en què unes entitats diferents dels propis Estats tinguin capacitat per regular el conjunt del sistema tributari i la pràctica totalitat de les figures impositives que constitueixen aquest sistema». És aquest un sistema de pràctica «independència fiscal» (en expressió d’El País) que -continuant amb el que escrivia el lehendakari- és justificat amb arguments historicistes: es tracta d’un «pacte» «bilateral» amb «Espanya» que reconeix una realitat històrica, una sobirania, anterior, no ja només a la Constitució sinó a la mateixa «construcció de l’Estat espanyol unitari». La referència a Navarra no és sobrera. Allà el llenguatge és diferent. La web del govern navarrès, en mans de la Unió del Poble Navarrès-Partit Popular, s’acontenta a assenyalar que el «conveni econòmic» es fa entre Navarra i «l’Estat» -i deixa de banda, per tant, la ficció que la comunitat autònoma no forma part d’Espanya-. Tampoc s’insisteix en la bilateralitat. Però els arguments de fons són els mateixos: l’origen es troba en la llei, «paccionada», de 1841 «mitjançant la qual el Vell Regne s’incorporà a l’estructura de l’Estat conservant la seva capacitat per a establir els seus tributs», i la Constitució Espanyola no fa més que «respectar i emparar els drets històrics de Navarra». Els resultats, també ho són.

Menys conegut, el règim fiscal canari inclou un conjunt d’incentius fiscals que en la seva darrera renovació (2007) injectarien a l’economia canària més de 7.000 milions d’euros de benefici fiscal i que, segons Coalició Canària, suposen «el màxim nivell d’ajudes possibles en aquests moments, amb mecanismes nous potentíssims» que «no té cap altre territori ni tan sols d’Europa». Segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, és un sistema propi de l’«acervo histórico» de Canàries -és a dir, que forma part d’un conjunt de béns morals i culturals acumulats històricament- i reconegut constitucionalment, basat en la llibertat comercial d’importació i exportació, en la no aplicació de monopolis i en franquícies duaneres i fiscals sobre el consum. Així mateix, la «localització geogràfica» de Ceuta i Melilla justifica, segons el Ministeri d’Economia i Hisenda, «un règim fiscal especial» que, entre altres mesures, suposa la bonificació del 50% de la quota corresponent als rendiments generats a les dues ciutats.

També podríem parlar del curiós repartiment de les competències d’educació. O de l’existència només a Catalunya i al País Basc de policies autonòmiques. Tanmateix, l’altra gran asimetria la constitueix Madrid. Certament, en el nostre entorn cultural les capitals assumeixen papers molt rellevants en tots els estats. Però que això sigui habitual no vol dir que sigui «natural». Ans al contrari, la qüestió és que les decisions polítiques afavoreixen unes ciutats per sobre d’unes altres. Així, a Madrid s’hi concentren les principals institucions de l’Estat, gaudeix d’una taxa d’execució dels pressupostos estatals elevadíssima i francament infreqüent a la resta de comunitats autònomes, continua organitzant les grans infraestructures en profit propi, i, en temps de globalització i de terciarització, concentra bona part de les seus d’empreses multinacionals, que ja no necessiten estar prop de les matèries primeres o de la producció, sinó a prop del poder per influir-hi. Analitzant l’estructura radial dels trens espanyols del segle XIX, que començaven tots a Madrid, un gran historiador com Josep Fontana ha ironitzat tot dient que aquests trens no podien portar del centre altra cosa que exemplars de la Gazeta (o sigui, del BOE de l’època). Ara el TAV també es construeix de la mateixa manera, però Madrid ja no és la ciutat improductiva que era sinó un gran centre econòmic amb aspiracions de ser un dels nusos del món en xarxa del segle XXI, quan Barcelona no pot ni somniar-ho.

Malgrat que Catalunya continua essent un territori dinàmic i que té grans potencialitats, no està especialment ben situada en aquest joc d’asimetries que constitueix l’Espanya actual, malgrat que amplis sectors de l’opinió pública i publicada pensin o facin veure que pensen el contrari. Com a comunitat de règim comú, finança bona part de la «solidaritat» de l’Estat. Però no sembla que l’Estat espanyol estigui gaire disposat a impulsar la multipolaritat econòmica, sinó que en gran part continua apostant per la unipolaritat, centrada a Madrid, mentre que les reivindicacions catalanes són cada vegada més mal vistes. I res de tot això sembla que hagi de canviar a curt o mitjà termini. Sabrà, o podrà, Catalunya desenvolupar els mecanismes necessaris per garantir el benestar de la seva ciutadania i mantenir la seva posició capdavantera, almenys a Espanya?