Més sobre les retallades i la recessió. Una resposta a una crítica

Un post que amplia algunes qüestions tractades a Cap a la recessió? Les conseqüències econòmiques de les retallades.

Cap a la recessió? Les conseqüències econòmiques de les polítiques de retallades

Entre els governants europeus, de dretes o d’esquerres, s’ha imposat el dogma de la política d’austeritat, de retallades sense alternatives. Mentre, la premsa internacional (o, almenys, una part de la premsa internacional) mira amb preocupació l’evolució d’Europa. Creu, aquesta premsa, que les retallades no faran sinó empitjorar els problemes europeus, i, especialment, espanyols.

Ho explico a Cròniques contemporànies.

 

Els segadors, de cançó a himne

Una esplèndida reconstrucció de l’evolució històrica de la cançó dels segadors -de cançó eròtica a himne nacional- és el que ens ofereix Jaume Ayats, músic i professor d’etnomusicologia la UAB, al seu llibre Els segadors.

N’he fet la ressenya a L’Avenç: Genís Barnosell, “Els Segadors, de cançó a himne”, L’Avenç, 374 (desembre 2011), pp.66-67

i un parell de cites de la ressenya al meu bloc Cròniques contemporànies.

L'administració pública i la crisi

La CEOE, la principal organització de la patronal espanyola, insisteix que a l’administració hi ha massa treballadors i que cobren massa. Mirem-nos per començar un quadre que compara el nombre de treballadors de l’administració pública espanyola amb la dels altres països europeus, segons informació que va publicar el diari El País.

EMPLEATS PÚBLICS A EUROPA, ANY 2008, en % de la població

És fàcil de veure que Espanya no es troba precisament entre els que en tenen més, més aviat al contrari. Entre 26 estats, Espanya ocupa el 15è lloc, ben lluny d’estats com Finlàndia, França o Bèlgica, i aproximadament al mateix nivell que Alemanya (sempre en % de la població total).

Si ara ens mirem dins d’Espanya, veiem que Catalunya no és, precisament, la Comunitat Autònoma amb més funcionaris. El mapa següent, tret del mateix diari, mostra, per a cada comunitat autònoma, la seva població, i els seus treballadors públics (inclosos els de totes les administracions) i la divisió d’aquests dos números: o sigui, quants habitants toquen a cada funcionari. Com més habitants toquen per treballadors públics, vol dir que MENYS treballadors públics hi ha.

Catalunya és la comunitat autònoma que més habitants toquen per treballador públic, o sigui, la que hi ha MENYS treballadors públics, malgrat que és la que té més competències. Per fer-nos una idea del que això significa podem presentar les dades d’una altra manera: quin % dels ocupats de cada província són empleats públics? El quadre següent mostra les províncies amb menor percentatge de treballadors públics i les que més (les dades provenen d’una pàgina web, les dades de la qual quadren amb les dades d’El País citades abans)

% D’OCUPATS QUE SÓN EMPLEATS PÚBLICS (2009-10)

Doncs, sí, les quatre províncies catalanes pertanyen a l’escollit grup de províncies amb % iguals o menors al 12% (d’aquestes només n’hi ha 7). Altres províncies dupliquen i més que dupliquen aquestes xifres. El màxim se l’emporten Cáceres i Badajoz, amb un 25%, malgrat que Extremadura té moltes menys competències que Catalunya. La pregunta és evident: sobren treballadors públics arreu de la mateixa manera?

Pel que fa als sous, un llicenciat cobra de mitja a l’administració catalana uns 22.991 euros (sou brut anual) segons un informe recent. Això vol dir que la retribució catalana d’aquest grup és la més baixa de totes les comunitats autònomes. La segona comunitat que paga més malament és Múrcia (amb poc més de 25.000) i la que paga més és les Canàries (amb més de 33.000). Un auxiliar administratiu cobra 17.000 euros quan la comunitat autònoma que paga més és les Balears amb 23.000. En canvi, en sous alts Catalunya paga més que altres comunitats autonòmes: alguns càrrecs són els més ben pagats de l’estat (46.000 euros; 25.000 a Cantàbria, que és la que els paga més malament); un metge especialista (o alguns metges especialistes) arriben als 54.000 euros (44.000 a la comunitat que paga més malament). O sigui, que a Catalunya els sous baixos de l’administració són dels més baixos de totes les CCAA (agreujat pel fet que la vida és més cara a Catalunya i que en els darrers anys, inclosos els d’eufòria econòmica, ja han perdut més d’un 20% de poder adquisitiu), mentre que els sous alts són dels més alts.

Per això, en la negociació amb l’administració els sindicats proposen, amb molt bon ull, reorganitzar l’administració i els salaris perquè això no es produeixi, i poder, alhora, estalviar:

Mesures organitzatives ·

Eliminació de les externalitzacions i recuperació de les tasques inherents a la pròpia Administració Pública. ·

Proposem l’obligatorietat de jubilació dels personal de més de 65 anys, lligat a l’objectiu del manteniment de l’ocupació. Excepcionalment es permetrà el perllongament a aquelles persones que no arribin als anys de cotització mínims necessaris.

Reducció del personal eventual (designat “a dit” pels càrrecs polítics de torn) a la meitat.

Simplificació de l’estructura administrativa de direcció. Garantir l’accés a la funció directiva mitjançant els principis de mèrit i capacitat.

Estudiar la creació d’una mútua pròpia pel personal de la Generalitat de Catalunya, o de les administracions públiques catalanes.

Realització de les revisions mèdiques del personal de la Generalitat a càrrec dels serveis de l’ICS.

Mesures d’estalvi de despesa

Determinar un salari màxim dels empleats públics de 5.000 € bruts mensuals (equivalent a la retribució d’un A30 de les taules salarials de la Generalitat de Catalunya).

Limitació d’hores extraordinàries a aquelles estrictament necessàries per funcions finalistes o essencials.

Suspensió de les gratificacions extraordinàries no atribuïbles a hores extres (en concret les que s’abonen a càrrec de la partida 151 dels pressupostos).

Supressió dels complements de jornada de dedicació especial.

Rebaixar el topall màxim de dietes del 30% al 5% de les retribucions brutes anuals dels alts càrrecs.

Supressió de les indemnitzacions per assistència a òrgans col·legiats de la mateixa Generalitat i empreses públiques.

Reducció del 50% de la indemnització per assistència a tribunals d’oposicions quan siguin fora del seu horari de treball. Cap indemnització quan sigui dins l’horari de treball.

Reducció de despeses de formació en màsters i postgraus.

Lamentablement, les coses no sembla que hagin d’anar per aquí. Ni hi ha voluntat política ara, ni n’hi ha hagut en el passat. A la Universitat Politècnica de Catalunya, mentre gerents i alts càrrecs cobren de 90.000 a 110.000 euros bruts anuals, el pla de viabilitat de la universitat proposat vol acomiadar el 100% de la plantilla de temporals i interins.

També s’ha proposat augmentar impostos, solució que a mi em sembla molt discutible. Molt més important pel que fa a les xifres seria mitigar l’enorme dèficit fiscal català, que es xifra al voltant del 8% del PIB català i que podria ascendir a 16.000 milions d’euros (molt més, en % del PIB, del que és habitual a altres regions europees).

El “negre de Banyoles” vist des de la University of Botswana

Una entrada al meu bloc Sàpiens Cròniques contemporànies.

Europa a moltes velocitats: els resultats de la cimera de Brusel·les

Els diaris britànics ja assenyalaven ahir que el primer ministre britànic, David Cameron, bloquejaria la cimera europea perquè les seves demandes de protegir la City de tot procés d’integració fiscal europea serien rebutjades. Així ha estat. La cimera de Brusel·les d’aquesta nit ha conclòs amb un acord intergovernamental dels 17 membres de l’euro més altres sis, que deixa fora la Gran Bretanya i que no tindrà rang de tractat. Hongria també s’hi ha oposat i la república Txeca i Suècia ho consultaran als seus parlaments.

L’acord inclou reforçar les regles sobre el dèficit públic excessiu, fent-les més automàtiques, i establir una supervisió europea sobre els esborranys de pressupostos estatals, en el que s’entén que és l’inici d’una nova unió fiscal per a l’euro; prestar 200.000 milions d’euros adicionals al FMI per contribuir als rescats de l’eurozona; posar en marxa un Mecanisme Europeu de Seguretat de 500.000 milions d’euros que estarà actiu el juliol de l’any que ve i que substituirà l’actual fons de socors (FESF). Queda fora de l’acord, en canvi, la qüestió dels eurobons i que el fons de rescat pogués acudir al BCE per obtenir diners com ho poden fer els bancs.

Els dubtes són molts. En el marc dels països que han arribat a aquest acord cal plantejar-se el sentit (i l’eficàcia) que els bancs privats puguin finançar-se acudint al BCE a l’1% però que en canvi no ho puguin fer els estats, ni les empreses ni les famílies, que o bé no poden accedir al crèdit o bé hi accedeixen a interessos molt onerosos. Entre els que es queden fora, cal plantejar-se també el sentit (i les possibilitats de pervivència) d’una UE en la qual una part camina cap a una major integració econòmica i fiscal, i una altra part (i, especialment, la Gran Bretanya pel pes enorme de la City) no només es queda fora sinó que fa negoci amb els maldecaps de l’euro.

Britain blocks Lisbon treaty route to saving euro (The Guardian)

Sommet européen: accord à 17 sur la zone euro (Le Monde)

Los países del euro avanzarán por su cuenta y sin Reino Unido (El País)

La Unión Europea se deshace del Reino Unido y crea un nuevo tratado de austeridad (Público)

Sobre l’eficàcia del control del dèficit en la previsió de les crisis, es pot veure l’anàlisi que fa WSJ sobre el cas espanyol: la bona situació dels comptes públics no ha impedit els efectes catastròfics de la bombolla inmobiliària.

dèficits públics segons WSJ

Els meus twitters de l’octubre

Repassant els meus twitters de l’octubre, al meu bloc de Sàpiens, cròniques contemporànies.