Dimarts passat va tenir lloc la presentació dels dos llibres sobre la Guerra del Francès que us havia anunciat:
Bona tarda, bon vespre a tothom. Deixeu-me expressar, en primer lloc, la meva satisfacció per ser avui aquí presentant aquests dos llibres sobre la Guerra del Francès: Setges, guerra i societat a la Catalunya del nord-est, de Francesc Xavier Morales i Jordi Bohigas, i Afrancesats i guerrillers. Revolució a la regió de Girona (1808-1814) d’Albert Pons i Lluís Serrano. Satisfacció perquè fa prou temps que conec a tots els seus autors, satisfacció perquè he estat el director d’ambdues recerques, i satisfacció perquè, en la meva opinió (si voleu, opinió interessada però crec que ben fonamentada) es tracta de dos bons llibres sobre la Guerra del Francès a les comarques gironines.
Per això, en segon lloc, crec que hem d’agrair la bona disposició del Patronat Eiximenis i de la Diputació de Girona a finançar aquestes recerques a través de dues beques competitives i a finançar també la publicació del resultat final -i en aquest sentit agraeixo a tots aquells i aquelles que d’una manera o altra han intervingut en tot aquest procés la seva bona disposició i els seus esforços. He dit recerca i publicació perquè la recerca no es pot quedar només al calaix o en el clos reduït dels experts, sinó que la recerca s’ha de divulgar i, per tant, tant important com la mateixa recerca n’és la seva publicació.
Dos bons llibres, hem dit, sobre la Guerra del Francès a les comarques gironines, un moment essencial de la formació de l’època contemporània. El que aporten són molt bones contribucions a la restitució històrica d’un conflicte que necessita encara de molta investigació. Restitució històrica defugint dos elements essencials.
En primer lloc, l’anacronisme. La Guerra del Francès o de la Independència ha estat objecte de tantes lectures polititzades, que veien en ella els precedents gloriosos de projectes estrictametn polítics, que defugir l’anacronisme és essencial. L’anacronisme, diu el diccionari, és “qualsevol cosa no pròpia del temps al qual es vol referir o incongruent amb el seu ambient”. En història, cometem anacronisme quan apliquem al passat idees o formes d’actuar pròpies de l’actualitat, o sigui, quan intentem explicar les idees o les accions dels personatges del passat amb idees o formes d’actuar actuals. Aquesta manera de procedir ens dóna seguretat i confiança. Seguretat en què, al capdavall, el passat no devia ser tant diferent del present, ja que els humans es movien per anhels, desigs, passions i idees semblants al que tenim nosaltres. Confiança en què, al capdavall, el futur tampoc no serà tant diferent ni del passat ni del present, i que els nostres anhels i desigs perduraran.
Molt em temo, però, que el passat és un “país estrany”, en la cita tantes vegades repetides de Lowenthal. Un lloc que es regeix per normes, regles i codis, diferents dels nostres. Els habitants d’aquest lloc, per propers que ens els poguem sentir a vegades, de fet pensaven i obraven de manera ben diferent. La lògica de les seves accions era ben diferent a la nostra. Per això l’anacronisme és un error tant greu. Perquè inventa continuïtats allà on molt sovint hi ha ruptures. Perquè, fent-nos propers a aquests humans estranys del passat, de fet ens impossibilita de comprendre’ls. Per defugir l’anacronisme, per tant, és essencial restituir les lògiques i formes de comportament d’aquests gironins del passat que, molt sovint, tenen més a veure amb lògiques pròpies del segle XVIII que no pas lògiques estrictament contemporànies.
Per una altra banda, cal defugir les mitificacions elaborades al llarg del temps que han distorsionat les nostres imatges del passat i que buscant molt sovint la glorificació d’uns fets ens han complicat molt la vida a l’hora de comprendre’ls.
Per aquests camins, defugint els anacronismes i les mitificacions, aquests dos llibres ens aporten claus fonamentals per entendre el passat. En un cas, en el llibre de Pons i Serrano, hi trobareu un conjunt de biografies de personatges d’època que permeten una molt bona aproximació a aspectes claus de la història política de la guerra del francès: formes de mobilització per a la guerra, ideologies de combat i de col·laboració, orígens socials i culturals dels personatges estudiats, atzars i detalls per a penetrar en aquest “país estrany” que és el passat. Biografies, per exemple, com la de Juan Clarós, que ja s’havia distingit a la Guerra Gran, tenia prou recursos per pagar personalment a bona part dels seus homes i prou seguretat en la seva posició per enfrontar-se al Marqués de Campoverde, capità general de Catalunya, el qual considerava que Clarós i altres eren “sugetos de espíritu inquieto y revoltoso” que “por el increible ascendiente que tienen sobre el pueblo no es posible separarlos sin un ruidoso y acaso funesto resultado”. Clarós, en canvi, es considerava un fidel servidor del rei i de la pàtria, un prohom que complia amb el seu deure.
En l’altre llibre, el de Morales i Bohigas, desfent-se dels mite sobre la suposada unanimitat de la revolta gironina i analitzant les fortaleses i febleses tant de l’exèrcit imperial francès com de les tropes resistents, hi trobareu la primera anàlisi consistent que es fa sobre les conseqüències que els setges de Girona van tenir sobre les comarques veïnes. Per fer això s’analitza, primer, l’inici del conflicte i la revolta de Girona, i tot seguit les característiques dels exèrcits francès, espanyol i britànic que combateren a les comarques gironines. Hi trobareu la complexitat ètnica d’aquests exèrcits, la importància de les tropes irregular (sometents i miquelets) en la defensa del territori, i el caràcter fonamental que prengué la guerra de setges per al desenvolupament de la guerra –per més que Girona fos una fortalesa de segon ordre. Però aleshores es fa avinent que els setges no foren només les batalles al peu de les muralles de la ciutat o, com a molt, al seu pla, sinó que implicaren grans moviments de tropes –per encerclar o proveir la ciutat- i, una lluita aferrissada pel control del territori. I robareu també en aquest llibre sòlides aportacions a l’anàlisi de les conseqüències de tot plegat sobre la població de les comarques, amb avaluacions sobre el cost humà del conflicte, tant a nivell de poblacions concretes com en el conjunt del corregiment.
I en un i altre llibre hi trobareu també les veus del passat, tant pel que fa a les elaboracions ideològiques del període com a l’experiència de la guerra i el patiment de bona part de la població. Unes veus del passat ben explicades, ben contextualitzades perquè el temps que ha passat ens dificulta molt sovint la seva comprensió. En podem donar un parell d’exemples.
El primer, un testimoni que mostra l’univers mental d’aquells combatents, tant allunyats de nosaltres: “Mas si una fortuna adversa y la prepotencia de las fuerzas enemigas hubiesen trocado la suerte, y los defensores de la Plaza, como igualmente sus vecinos, hubiesen sido víctimas infelices sacrificadas en las aras de sus valor y patriotismo a los duros golpes del cortante acero de los asaltantes, (…) habrían hallado una muerte mucho más gloriosa que sus anteriores triunfos. Así lo afirma San Ambrosio del insigne macabeo Jonatás, quien con solo 800 combatientes atacó a 20000 del ejército de Demetrio (…)”. El segon, la violència francesa soferta per les poblacions gironines: “lo die 11 agost de 1808 a las set del mati vingueren los francesos á sacajar la vila (…) cremaren lo cansell de la iglesia (…) Espanyaren lo sacrari (…) Mataren á tres persones, moltas bestias, y ho varen sacajar tot”.
Deixeu-me concloure convidant senzillament a llegir aquests llibres, que s’ho mereixen. Tot seguit van intervenir els autors i va cloure l’acte el diputat de Cultura de la Diputació, Roger Zamorano.
