Una biografia de Francesc Macià

Aquest any 2009 ha suposat el 150 aniversari del naixement de Francesc Macià i el 25/12/2008 es complia el 75è de la seva mort, per això el 2009 ha sigut l’any Macià. Al número de gener de L’Avenç hi he realitzat la ressenya de les principals novetats bibliogràfiques sobre la seva vida (i d’algunes altres obres ja clàssiques) i d’algun dels actes que s’han realitzat per a l’efemèride. Mentre, us deixo una biografia de la seva complexa vida política.

La biografia de Francesc Macià és la d’una profunda evolució ideològica que el va portar de l’adhesió, política i sentimental, a Espanya i a la monarquia, a defensar la independència de Catalunya i un “reformisme popular interclassista” amb notables lligams amb el món obrer. Pel mig, la crisi de les restes de l’imperi i la constatació de la impossibilitat de regeneració espanyola si no es trencaven les institucions existents. Nascut el 1859, de família de pagesos “modestament benestants” gràcies al tràfec d’oli, i partidaris del general Prim, va ser acceptat com a cadet a l’Acadèmia dels Enginyers Militars de Guadalajara el 1875 i es va graduar com a tinent el 1879. Casat amb Eugènia Lamarca el 1887 esdevingué propietari amb una “còmoda posició social” i el 1904 fou ascendit a tinent coronel. L’assalt militar a les redaccions d’El Cucut i La Veu de Catalunya (1905) suposaren un primer gir a la seva vida. S’afilià a la Lliga (1907) i va ser escollit diputat solidari i, malgrat que continuava mantenint-se fidel a la monarquia i a l’exèrcit, va acabar abandonant-lo davant la creixent amenaça que se li formaria un tribunal d’honor. A partir d’aquí, iniciaria una evolució que el portaria d’exercir com a diputat que treballa pel seu districte a abandonar la Lliga (1912), planejar una primera insurrecció armada amb elements republicans i cenetistes que el portaria a un breu exili (1917), a crear Estat Català (1922), i a un nou exili a causa del cop d’estat de Primo de Rivera (1923). Conspirador fracassat (1924-27), es tornà a exiliar i no retornà a Catalunya fins el 1931, convertit, gràcies a una intensa campanya d’agitació, en un símbol vivent de la repressió exercida per l’estat monàrquic espanyol i la dictadura. El 1931 -deixant de banda el seu independentisme davant la confiança que a Espanya es reconeixerien els drets socials i nacionals que defensava- proclamà, en la més estricte tradició del federalisme català, “l’Estat català que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”, i, convertit en el líder carismàtic d’ERC, va esdevenir el primer president de la naixent Generalitat (1932). Macià moriria el 25 de desembre de 1933, i, malgrat que hagué d’enfrontar-se a un notable desgast polític en la seva tasca de govern, la seva figura es convertí en un mite del catalanisme.

(Les cites que es refereixen als orígens socials de Macià es troben a Enric Ucelay da Cal, Francesc Macià i el seu temps, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985)

Una biografia de Francesc Macià

Aquest any 2009 ha suposat el 150 aniversari del naixement de Francesc Macià i el 25/12/2008 es complia el 75è de la seva mort, per això el 2009 ha sigut l’any Macià. Al número de gener de L’Avenç hi he realitzat la ressenya de les principals novetats bibliogràfiques sobre la seva vida (i d’algunes altres obres ja clàssiques) i d’algun dels actes que s’han realitzat per a l’efemèride. Mentre, us deixo una biografia de la seva complexa vida política.

La biografia de Francesc Macià és la d’una profunda evolució ideològica que el va portar de l’adhesió, política i sentimental, a Espanya i a la monarquia, a defensar la independència de Catalunya i un “reformisme popular interclassista” amb notables lligams amb el món obrer. Pel mig, la crisi de les restes de l’imperi i la constatació de la impossibilitat de regeneració espanyola si no es trencaven les institucions existents. Nascut el 1859, de família de pagesos “modestament benestants” gràcies al tràfec d’oli, i partidaris del general Prim, va ser acceptat com a cadet a l’Acadèmia dels Enginyers Militars de Guadalajara el 1875 i es va graduar com a tinent el 1879. Casat amb Eugènia Lamarca el 1887 esdevingué propietari amb una “còmoda posició social” i el 1904 fou ascendit a tinent coronel. L’assalt militar a les redaccions d’El Cucut i La Veu de Catalunya (1905) suposaren un primer gir a la seva vida. S’afilià a la Lliga (1907) i va ser escollit diputat solidari i, malgrat que continuava mantenint-se fidel a la monarquia i a l’exèrcit, va acabar abandonant-lo davant la creixent amenaça que se li formaria un tribunal d’honor. A partir d’aquí, iniciaria una evolució que el portaria d’exercir com a diputat que treballa pel seu districte a abandonar la Lliga (1912), planejar una primera insurrecció armada amb elements republicans i cenetistes que el portaria a un breu exili (1917), a crear Estat Català (1922), i a un nou exili a causa del cop d’estat de Primo de Rivera (1923). Conspirador fracassat (1924-27), es tornà a exiliar i no retornà a Catalunya fins el 1931, convertit, gràcies a una intensa campanya d’agitació, en un símbol vivent de la repressió exercida per l’estat monàrquic espanyol i la dictadura. El 1931 -deixant de banda el seu independentisme davant la confiança que a Espanya es reconeixerien els drets socials i nacionals que defensava- proclamà, en la més estricte tradició del federalisme català, “l’Estat català que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”, i, convertit en el líder carismàtic d’ERC, va esdevenir el primer president de la naixent Generalitat (1932). Macià moriria el 25 de desembre de 1933, i, malgrat que hagué d’enfrontar-se a un notable desgast polític en la seva tasca de govern, la seva figura es convertí en un mite del catalanisme.

(Les cites que es refereixen als orígens socials de Macià es troben a Enric Ucelay da Cal, Francesc Macià i el seu temps, Barcelona: Diputació de Barcelona, 1985)

Nacions sense nacionalisme?

Aquest cap de setmana Presència publicava un interessant debat entre els professors de la UdG Xavier Torres, Àngel Duarte i Xavier Arbós, a propòsit d’un llibre sobre la identitat catalana als segles XVI i XVII, obra del primer. Aquest llibre, precisament, és el que he ressenyat aquest mes de desembre a L’Avenç.

Podem parlar de nacions abans de l’era del nacionalisme? I, en tot cas, de què parlem quan parlem de nacions? Aquestes són les preguntes a les quals s’enfronta des de fa temps Xavier Torres, i de la complexitat de la resposta en donen fe les gairebé 400 pàgines de la seva darrera obra, Naciones sin nacionalismo. Efectivament, que ningú no s’erri amb l’aigualit subtítol d’aquest llibre -”Catalunya dins la monarquia hispànica”-, perquè no es troba davant d’un manual (per valuós que pugui ser un manual) sobre l’època sinó amb una ambiciosa investigació sobre les identitats col·lectives a la Catalunya moderna, que, al mateix temps, il·lumina prou coses tant sobre la monarquia hispànica com sobre Europa en general.

Dues conclusions de l’autor semblen especialment importants:

Lluny de fonamentar-se en arrels clàssiques o Horacianes, el patriotisme català [de l'època moderna] era essencialment escolàstic, i més concretament, es fonamentava en una variant autòctona del mite bíblic dels macabeus. Era a imatge d’aquests que els catalans havien de lluitar i lluitaven, alhora, per la “pàtria”, els “Temples” i “Déu”. És a dir, l’ús d’aquest vocabulari no implicava simplement una “manera de dir” sinó una manera d’entendre el món. El patriotisme català, així, no es distingia del clàssic dret de resistència o del constitucionalisme convencional, i era impensable sense la trilogia clàssica de “Déu, Pàtria i Rei”. Per això no va evolucionar cap al republicanisme.

El treball de Xavier Torres sembla anar en contra d’una visió massa lineal o natural de la transició del patriotisme antic al catalanisme modern. Els historiadors contemporanistes, diu l’autor, “quizás tampoco podrían prescindir, por lo menos en un cierto número de casos, de la trayectoria anterior; en particular, aquel género de identidades corporativas seculares que cimentaron, a su vez, sendas identidades colectivas” (p.353). El català podria ser un d’aquests casos i segurament el consistent patriotisme català modern ajuda a entendre tant el profund sentit de comunitat com l’orgull que tenien de sí mateixos els catalans del segle XIX, malgrat la Nova Planta. Al mateix temps, però, contribueix a argumentar que el nacionalisme català de finals del segle XIX no provenia d’una simple evolució natural del patriotisme modern, perquè les diferències són força substancials.

Tot plegat amb una tesi de partida fonamental:

la reconstrucció d’allò que deien o escrivien els contemporanis dels fets és fonamental per entendre “l’univers social i polític” d’aquells actors socials i, per tant, els motius de les seves accions (pp.69-70 i 213)

La referència completa del llibre és: Xavier Torres, Naciones sin nacionalismo. Cataluña en la monarquia hispánica (siglos XVI-XVII), València: Publicacions de la Universitat de València, 2008

I la referència de la ressenya: Genís Barnosell, “Nacions sense nacionalisme?”, L’Avenç, 352 (desembre de 2009), pp.62-63

La presentació de l’Antologia de poemes de Maria Perpinyà i Sais

D'esquerra a dreta, Genís Barnosell, Jordi Roca, Roger Zamorano i Lluís Muntada, presents a la presentació de l'obra.

Divendres passat la premsa de Girona va donar la notícia de la presentació de l’Antologia de poemes de Maria Perpinyà i Sais. Especial atenció li va dedicar el Diari de Girona que en una crònica de Daniel Bonaventura va destacar que la col·lecció Josep Pla de la Diputació de Girona “recupera la gran poeta oblidada Maria Perpinyà” i que “l’estudiós Jordi Roca situa entre les grans plomes l’obra de l’escriptura empordanesa per la seva perfecció tècnica”. Bonaventura assenyala la qualitat de la poesia de Maria Perpinyà, el lloc que va aconseguir a la Barcelona de preguerra i la ruptura brutal que va suposar la Guerra Civil i el franquisme.

També El Punt se’n va fer ressò i va destacar la bona rebuda de crítica i de públic que està rebent la col·lecció Josep Pla.

650 anys de la Generalitat de Catalunya: els actes de la commemoració

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la commemoració del 650 aniversari de la Generalitat. El divendres va tenir lloc l’entrega a la Generalitat de la galeria règia dels comtes de Barcelona, per part de l’Ajuntament de Barcelona.

Com assenyala el dossier que ha preparat la Generalitat:

La Galeria dels comtes i comtes-reis de Catalunya-Aragó està formada per cinquanta-quatre pintures a l’oli que representen la genealogia de la casa comtal de Catalunya i Aragó. La part principal d’aquesta sèrie, quaranta-sis quadres, va ser pintada per l’artista Filippo Ariosto entre el juliol del 1587 i l’agost del 1588 com un encàrrec de la Diputació General o Generalitat. Ariosto arribava a Barcelona procedent de Saragossa, on la Diputació d’Aragó li havia encarregat la realització d’una galeria de retrats similars, que no s’ha conservat. L’objectiu de la Diputació del General o Generalitat quan va fer aquest encàrrec era elaborar una galeria icònica dels comtes i comtes-reis de Catalunya-Aragó des dels seus orígens fins a aquell moment, amb Felip II com a comte vigent. La sèrie havia de decorar la Sala Nova de la Diputació que s’acabava de construir al Palau de la Generalitat (actual Saló Daurat). Les directrius historiogràfiques les va marcar principalment Francesc Calça, membre de la Universitat de Barcelona, historiador i polític.

El rei visigòtic Wamba, en la interpretació de la galeria règia dels comtes de Barcelona

Si s’observen els monarques representats en aquesta sèrie, per descomptat una part fonamental la constitueix la casa de Barcelona, de Guifré el Pilós (S.IX) a Martí l’Humà (finals S.XIV – inicis S.XV). Tanmateix, la galeria va ser ampliada amb monarques francs o visigots, anteriors, en els quals es volia fer reposar la legitimitat de la casa de Barcelona -cal recordar la insistència dels comtes barcelonins a renovar els seus juraments de fidelitat respecte dels francs al llarg del segle X, fet que no s’esgotà fins que quedà ben evident la impossibilitat del regne franc d’ajudar-los en contra dels regnes musulmans. Per això a la galeria règia hi figuren personatges com Ataülf, un dels primers reis visigòtics de la Península Ibèrica; Wamba, un rei visigot del segle VII consagrat a Toledo, o Carlemany, el rei franc del segle VIII que amplià el seu regne fins abastar bona part de la França i Alemanya actuals.

Per altra banda, és ben evident que la Generalitat acceptà amb normalitat tant la nova dinastia Trastàmara, com els Àustries. I després que Filippo Ariosto pintés la majoria de retrats, s’anaren afegint els monarques següents fins el 1714, quan la Generalitat va ser abolida. Després d’aquesta data la Reial Audiència -la nova institució que junt amb el Capità General governava el país d’acord amb els desitjos del rei absolut, va continuar afegint monarques a la galeria, fins a Isabel II, ja en ple segle XIX -quan, amb la Revolució Liberal, aquestes institucions, al seu torn, van desaparèixer.

En conjunt, aquesta galeria és un molt bon exemple d’una de les idees fonamentals de la Catalunya i l’Europa modernes: que una terra no es pot governar sense un (o altre) rei

Certament, l’acte amb més repercussió ha estat, però, el discurs pronunciat pel president Montilla el dissabte. Un discurs densament historicista que comença, precisament, per una cita de Jaume Vicens que assenyala el paper de la història per comprendre el present.

650 anys de la Generalitat de Catalunya: els actes de la commemoració

Aquest cap de setmana s’ha celebrat la commemoració del 650 aniversari de la Generalitat. El divendres va tenir lloc l’entrega a la Generalitat de la galeria règia dels comtes de Barcelona, per part de l’Ajuntament de Barcelona.

Com assenyala el dossier que ha preparat la Generalitat:

La Galeria dels comtes i comtes-reis de Catalunya-Aragó està formada per cinquanta-quatre pintures a l’oli que representen la genealogia de la casa comtal de Catalunya i Aragó. La part principal d’aquesta sèrie, quaranta-sis quadres, va ser pintada per l’artista Filippo Ariosto entre el juliol del 1587 i l’agost del 1588 com un encàrrec de la Diputació General o Generalitat. Ariosto arribava a Barcelona procedent de Saragossa, on la Diputació d’Aragó li havia encarregat la realització d’una galeria de retrats similars, que no s’ha conservat. L’objectiu de la Diputació del General o Generalitat quan va fer aquest encàrrec era elaborar una galeria icònica dels comtes i comtes-reis de Catalunya-Aragó des dels seus orígens fins a aquell moment, amb Felip II com a comte vigent. La sèrie havia de decorar la Sala Nova de la Diputació que s’acabava de construir al Palau de la Generalitat (actual Saló Daurat). Les directrius historiogràfiques les va marcar principalment Francesc Calça, membre de la Universitat de Barcelona, historiador i polític.

El rei visigòtic Wamba, en la interpretació de la galeria règia dels comtes de Barcelona

Si s’observen els monarques representats en aquesta sèrie, per descomptat una part fonamental la constitueix la casa de Barcelona, de Guifré el Pilós (S.IX) a Martí l’Humà (finals S.XIV – inicis S.XV). Tanmateix, la galeria va ser ampliada amb monarques francs o visigots, anteriors, en els quals es volia fer reposar la legitimitat de la casa de Barcelona -cal recordar la insistència dels comtes barcelonins a renovar els seus juraments de fidelitat respecte dels francs al llarg del segle X, fet que no s’esgotà fins que quedà ben evident la impossibilitat del regne franc d’ajudar-los en contra dels regnes musulmans. Per això a la galeria règia hi figuren personatges com Ataülf, un dels primers reis visigòtics de la Península Ibèrica; Wamba, un rei visigot del segle VII consagrat a Toledo (afegit, tanmateix, a inicis del segle XVII en substitució de Paulo, un noble revoltat precisament contra Wamba), o Carlemany, el rei franc del segle VIII que amplià el seu regne fins abastar bona part de la França i Alemanya actuals.

Per altra banda, és ben evident que la Generalitat acceptà amb normalitat tant la nova dinastia Trastàmara, com els Àustries. I després que Filippo Ariosto pintés la majoria de retrats, s’anaren afegint els monarques següents fins el 1714, quan la Generalitat va ser abolida. Després d’aquesta data la Reial Audiència -la nova institució que junt amb el Capità General governava el país d’acord amb els desitjos del rei absolut, va continuar afegint monarques a la galeria, fins a Isabel II, ja en ple segle XIX -quan, amb la Revolució Liberal, aquestes institucions, al seu torn, van desaparèixer.

En conjunt, aquesta galeria és un molt bon exemple d’una de les idees fonamentals de la Catalunya i l’Europa modernes: que una terra no es pot governar sense un (o altre) rei

Certament, l’acte amb més repercussió ha estat, però, el discurs pronunciat pel president Montilla el dissabte. Un discurs densament historicista que comença, precisament, per una cita de Jaume Vicens que assenyala el paper de la història per comprendre el present.

El 650 aniversari de la Generalitat de Catalunya

Per detallar la commemoració del 650 aniversari de la Generalitat de Catalunya, el govern va emetre ahir dijous una nota de premsa on es concretaven els actes d’aquest cap de setmana:

Avui divendres, a l’Ajuntament de Barcelona

el president de la Generalitat rebrà, de mans de l’alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, la col·lecció de retrats dels comtes i comtes-reis de Catalunya-Aragó pintats per l’artista bolonyès Filippo Ariosto al segle XVI. Es tracta de 46 quadres que van ser encarregats a aquest pintor per la Diputació del General l’1 de juliol de 1587 i composen la galeria règia més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa que s’ha conservat quasi íntegrament, doncs només en falten tres.

A través de diferents vicissituds, aquests quadres havien anat a parar al Museu Militar de Montjuïc, i, en ser traspassat aquest a l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat en pot disposar. El dissabte 19 de desembre,

el president presidirà l’acte solemne de commemoració, al Palau de la Generalitat, al qual assistiran representats de totes les institucions catalanes i del món cultural, social, econòmic i polític de Catalunya.

Hi pronunciarà una conferència la professora Teresa Ferrer Mallol. Finalment, el dimarts dia 22 de desembre

el Consell de Govern es desplaçarà la setmana vinent a Cervera, localitat on va néixer, ara fa 650 anys, la Generalitat de Catalunya. A les 9.45 hores del dimarts, 22 de desembre, arrencarà la reunió del Govern català al saló de Plens de l’Ajuntament de Cervera, amb una salutació inicial i foto de família de tot el consistori amb els membres del Govern, presidida pel president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Cervera, Joan Valldaura. Els mitjans gràfics i audiovisuals podran cobrir aquesta salutació i també l’inici de la reunió de Govern. 

En acabar la reunió del Consell Executiu, cap a les 12 hores, el president català i l’alcalde de Cervera es desplaçaran, acompanyats dels consellers del Govern i dels regidors del consistori, cap al Museu Comarcal de Cervera, per tal de inaugurar-hi l’exposició commemorativa del 650 aniversari de la Generalitat.

En el trajecte a peu pel carrer Major, la delegació institucional es detindrà davant la façana de l’antiga Església de Sant Bernat, l’edifici històric en el qual es va reunir la Cort General de Catalunya l’any 1359. Allà, un cerverí caracteritzat com a Pere el Cerimoniós farà entrega al president de la Generalitat d’una rèplica de l’acta final d’aquella reunió, on es creava la Diputació del General.

Un cop al Museu Comarcal de Cervera, les autoritats faran un recorregut per la mostra commemorativa del 650 aniversari de la Generalitat de Catalunya, abans de procedir a la seva inauguració. En l’acte intervindran la directora del Museu Comarcal de Cervera, Carme Bergés; l’alcalde de la localitat, i el president de la Generalitat, que hi farà un discurs.

Veure la nota de premsa completa. Per al detall de l’exposició de Cervera, dedicada als inicis de la Deputació del General, vegeu el web del Museu Comarcal de Cervera.

La commemoració del 650 aniversari de la Generalitat de Catalunya

Per detallar la commemoració del 650 aniversari de la Generalitat de Catalunya, el govern va emetre ahir dijous una nota de premsa on es concretaven els actes d’aquest cap de setmana:

Avui divendres, a l’Ajuntament de Barcelona

el president de la Generalitat rebrà, de mans de l’alcalde de la ciutat, Jordi Hereu, la col·lecció de retrats dels comtes i comtes-reis de Catalunya-Aragó pintats per l’artista bolonyès Filippo Ariosto al segle XVI. Es tracta de 46 quadres que van ser encarregats a aquest pintor per la Diputació del General l’1 de juliol de 1587 i composen la galeria règia més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa que s’ha conservat quasi íntegrament, doncs només en falten tres.

A través de diferents vicissituds, aquests quadres havien anat a parar al Museu Militar de Montjuïc, i, en ser traspassat aquest a l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat en pot disposar. El dissabte 19 de desembre,

el president presidirà l’acte solemne de commemoració, al Palau de la Generalitat, al qual assistiran representats de totes les institucions catalanes i del món cultural, social, econòmic i polític de Catalunya.

Hi pronunciarà una conferència la professora Teresa Ferrer Mallol. Finalment, el dimarts dia 22 de desembre

el Consell de Govern es desplaçarà la setmana vinent a Cervera, localitat on va néixer, ara fa 650 anys, la Generalitat de Catalunya. A les 9.45 hores del dimarts, 22 de desembre, arrencarà la reunió del Govern català al saló de Plens de l’Ajuntament de Cervera, amb una salutació inicial i foto de família de tot el consistori amb els membres del Govern, presidida pel president de la Generalitat, José Montilla, i l’alcalde de Cervera, Joan Valldaura. Els mitjans gràfics i audiovisuals podran cobrir aquesta salutació i també l’inici de la reunió de Govern. 

En acabar la reunió del Consell Executiu, cap a les 12 hores, el president català i l’alcalde de Cervera es desplaçaran, acompanyats dels consellers del Govern i dels regidors del consistori, cap al Museu Comarcal de Cervera, per tal de inaugurar-hi l’exposició commemorativa del 650 aniversari de la Generalitat.

En el trajecte a peu pel carrer Major, la delegació institucional es detindrà davant la façana de l’antiga Església de Sant Bernat, l’edifici històric en el qual es va reunir la Cort General de Catalunya l’any 1359. Allà, un cerverí caracteritzat com a Pere el Cerimoniós farà entrega al president de la Generalitat d’una rèplica de l’acta final d’aquella reunió, on es creava la Diputació del General.

Un cop al Museu Comarcal de Cervera, les autoritats faran un recorregut per la mostra commemorativa del 650 aniversari de la Generalitat de Catalunya, abans de procedir a la seva inauguració. En l’acte intervindran la directora del Museu Comarcal de Cervera, Carme Bergés; l’alcalde de la localitat, i el president de la Generalitat, que hi farà un discurs.

Veure la nota de premsa completa. Per al detall de l’exposició de Cervera, dedicada als inicis de la Deputació del General, vegeu el web del Museu Comarcal de Cervera.

Maria Perpinyà i Sais, Antologia de poemes

Terra del bell reposar
i de frisances despertes,
Empordà,
planter d’ànimes obertes! (…)

Aquest fragment del poema “Terra de vent” -avui cantat per diverses corals- va ser publicat originalment el 1936 obrint el recull Terra de vent. Segon llibre de poemes, a les Publicacions de “La Revista”. La seva autora, Maria Perpinyà (1901-1994) va ser poetessa, contista i periodista, i va desenvolupar la seva tasca professional a finals de la dècada de 1920 i primera meitat de la de 1930. Vinculada als medis catòlics i catalanistes de Barcelona va escriure al diari El Matí, on devia conèixer el també periodista Lluís Jordà, amb qui es va acabar casant i de qui va tenir dues filles i un fill. Tanmateix, la Guerra Civil, primer, i, després i sobretot, el franquisme, van estroncar de soca-rel les seves trajectòries professionals i, especialment, la d’ella, que no va tornar a tenir pràcticament activitat pública.

Ara la Diputació de Girona publica una antologia de la seva poesia, especialment la dels anys trenta, a més d’uns quants poemes publicats localment a la dècada de 1970. La tria i l’estudi crític han anat a cura de Jordi Roca i Rovira, a qui devem també, entre altres publicacions, uns quants bons estudis de la Processó de Verges, el poble que va veure néixer la Maria Perpinyà.

Avui dijous ha tingut lloc la roda de premsa de presentació de la publicació. Han intervingut Roger Zamorano (diputat de cultura de la Diputació de Girona), Lluís Muntada (director de la col·lecció Josep Pla), Jordi Roca, i jo mateix. Roger Zamorano ha destacat la tasca cultural de la Diputació i el seu interès per difondre els autors i autores de les comarques gironines. Lluís Muntada ha destacat que la poesia de Maria Perpinyà era una poesia molt viva i també molt bona tècnicament, i ha posat èmfasi en la importància de recuperar els camins debolits de la literatura -com en el cas de Maria Perpinyà, una poetessa que, essent dona, va aconseguir fer-se un lloc en un món cultural de predomini masculí, però a qui la Guerra Civil i el franquisme va estroncar la carrera. Jordi Roca, per la seva banda, ha posat èmfasi en el fet que la poesia de Maria Perpinyà era “molt bona”, “bona en majúscules”, i que no era una poetessa local sinó que s’havia mogut en el “rovell de l’ou de la cultura catalana de la Barcelona de pre-guerra” i havia tractat amb gran qualitat tècnica temes universals. Insistint en el nivell tècnic molt elevat de l’autora ha destacat com era capaç de fer servir tant recursos clàssics com altres de més lliures, i el seu gran domini del ritme intern del poema.

Pel que fa a la meva breu intervenció, aquí la teniu:

Com a nét de l’autora, de la Maria Perpinyà, i en nom de tota la família, volia començar donant les gràcies a tots aquells que d’una manera o altra han fet possible aquesta edició, i, especialment, a Roger Zamorano, diputat de cultura, a Lluís Muntada, director de la col·lecció Josep Pla, i, per descomptat, a Jordi Roca, a qui li he d’agrair tant l’interès per l’obra de la meva àvia com la seva tasca d’editor d’aquesta antologia. Tant la tria com l’organització de l’obra i la seva introducció m’han semblat molt encertades i desitjo que la seva dedicació a l’estudi de l’obra de Maria Perpinyà no s’aturi aquí. És per a mi una emoció rellegir en aquesta edició del 2009 aquells poemes publicats ara fa més de 70 anys -en aquell moment tant brillant de la cultura catalana com va ser la dècada de 1930-, i descobrir-ne d’altres publicats aquí i allà a la dècada de 1970. Des d’aquesta emoció us convido a llegir aquest “Terra de vent” de 1936 que canten les corals d’avui, aquesta “Processó de lluna i vent” dedicat a la Processó de Verges que tant ha estudiat el mateix Jordi Roca, o aquest “Escolto la música de la mar” que em fa recordar l’àvia asseguda a la platja de L’Escala fa ja una colla d’anys.

En segon lloc, volia fer una breu reflexió d’historiador. Aquest llibre, amb l’àmplia mostra de poesia publicada als anys 30 i els pocs exemples dels 70, em sembla un molt bon exemple de la ruptura brutal que per a la cultura catalana va suposar, primer la Guerra Civil i després, i sobretot, el franquisme. El clar component catòlic tant de la Maria com del seu marit, el periodista Lluís Jordà, no va impedir l’anorreament de les trajectòries professionals iniciades als trentes, i , com a conseqüència, la reclusió de la Maria en un exili interior del qual mai més no en va sortir. I és que, com ha repetit sovint la historiografia, el franquisme va portar a terme tot un projecte de destrucció de la cultura catalana que després podem documentar en trajectòries vitals particulars.

Contribuir a enllaçar amb la diversitat i riquesa de la cultura catalana dels 30, com ho fa aquest llibre, és sens dubte un dels millors objectius que ens podem proposar en aquests moments de recuperació d’això que anomenem “memòria històrica”. A tots, per tant, moltes gràcies.

Sobre la literatura femenina de pre-guerra cal consultar Neus Real, Dona i literatura a la Catalunya de preguerra, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. Podeu veure tot el llistat de les obres de Maria Perpinyà, a càrrec de la mateixa Neus Real, a la web Escriptores republicanes del GELCC.

Maria Perpinyà i Sais, Antologia de Poemes

Terra del bell reposar
i de frisances despertes,
Empordà,
planter d’ànimes obertes! (…)

Aquest fragment del poema “Terra de vent” -avui cantat per diverses corals- va ser publicat originalment el 1936 obrint el recull Terra de vent. Segon llibre de poemes, a les Publicacions de “La Revista”. La seva autora, Maria Perpinyà (1901-1994) va ser poetessa, contista i periodista, i va desenvolupar la seva tasca professional a finals de la dècada de 1920 i primera meitat de la de 1930. Vinculada als medis catòlics i catalanistes de Barcelona va escriure al diari El Matí, on devia conèixer el també periodista Lluís Jordà, amb qui es va acabar casant i de qui va tenir dues filles i un fill. Tanmateix, la Guerra Civil, primer, i, després i sobretot, el franquisme, van estroncar de soca-rel les seves trajectòries professionals i, especialment, la d’ella, que no va tornar a tenir pràcticament activitat pública.

Ara la Diputació de Girona publica una antologia de la seva poesia, especialment la dels anys trenta, a més d’uns quants poemes publicats localment a la dècada de 1970. La tria i l’estudi crític han anat a cura de Jordi Roca i Rovira, a qui devem també, entre altres publicacions, uns quants bons estudis de la Processó de Verges, el poble que va veure néixer la Maria Perpinyà.

Avui dijous ha tingut lloc la roda de premsa de presentació de la publicació. Han intervingut Roger Zamorano (diputat de cultura de la Diputació de Girona), Lluís Muntada (director de la col·lecció Josep Pla), Jordi Roca, i jo mateix. Roger Zamorano ha destacat la tasca cultural de la Diputació i el seu interès per difondre els autors i autores de les comarques gironines. Lluís Muntada ha destacat que la poesia de Maria Perpinyà era una poesia molt viva i també molt bona tècnicament, i ha posat èmfasi en la importància de recuperar els camins debolits de la literatura -com en el cas de Maria Perpinyà, una poetessa que, essent dona, va aconseguir fer-se un lloc en un món cultural de predomini masculí, però a qui la Guerra Civil i el franquisme va estroncar la carrera. Jordi Roca, per la seva banda, ha posat èmfasi en el fet que la poesia de Maria Perpinyà era “molt bona”, “bona en majúscules”, i que no era una poetessa local sinó que s’havia mogut en el “rovell de l’ou de la cultura catalana de la Barcelona de pre-guerra” i havia tractat amb gran qualitat tècnica temes universals. Insistint en el nivell tècnic molt elevat de l’autora ha destacat com era capaç de fer servir tant recursos clàssics com altres de més lliures, i el seu gran domini del ritme intern del poema.

Pel que fa a la meva breu intervenció, aquí la teniu:

Com a nét de l’autora, de la Maria Perpinyà, i en nom de tota la família, volia començar donant les gràcies a tots aquells que d’una manera o altra han fet possible aquesta edició, i, especialment, a Roger Zamorano, diputat de cultura, a Lluís Muntada, director de la col·lecció Josep Pla, i, per descomptat, a Jordi Roca, a qui li he d’agrair tant l’interès per l’obra de la meva àvia com la seva tasca d’editor d’aquesta antologia. Tant la tria com l’organització de l’obra i la seva introducció m’han semblat molt encertades i desitjo que la seva dedicació a l’estudi de l’obra de Maria Perpinyà no s’aturi aquí. És per a mi una emoció rellegir en aquesta edició del 2009 aquells poemes publicats ara fa més de 70 anys -en aquell moment tant brillant de la cultura catalana com va ser la dècada de 1930-, i descobrir-ne d’altres publicats aquí i allà a la dècada de 1970. Des d’aquesta emoció us convido a llegir aquest “Terra de vent” de 1936 que canten les corals d’avui, aquesta “Processó de lluna i vent” dedicat a la Processó de Verges que tant ha estudiat el mateix Jordi Roca, o aquest “Escolto la música de la mar” que em fa recordar l’àvia asseguda a la platja de L’Escala fa ja una colla d’anys.

En segon lloc, volia fer una breu reflexió d’historiador. Aquest llibre, amb l’àmplia mostra de poesia publicada als anys 30 i els pocs exemples dels 70, em sembla un molt bon exemple de la ruptura brutal que per a la cultura catalana va suposar, primer la Guerra Civil i després, i sobretot, el franquisme. El clar component catòlic tant de la Maria com del seu marit, el periodista Lluís Jordà, no va impedir l’anorreament de les trajectòries professionals iniciades als trentes, i , com a conseqüència, la reclusió de la Maria en un exili interior del qual mai més no en va sortir. I és que, com ha repetit sovint la historiografia, el franquisme va portar a terme tot un projecte de destrucció de la cultura catalana que després podem documentar en trajectòries vitals particulars.

Contribuir a enllaçar amb la diversitat i riquesa de la cultura catalana dels 30, com ho fa aquest llibre, és sens dubte un dels millors objectius que ens podem proposar en aquests moments de recuperació d’això que anomenem “memòria històrica”. A tots, per tant, moltes gràcies.

Sobre la literatura femenina de pre-guerra cal consultar Neus Real, Dona i literatura a la Catalunya de preguerra, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006. Podeu veure tot el llistat de les obres de Maria Perpinyà, a càrrec de la mateixa Neus Real, a la web Escriptores republicanes del GELCC.