El III Congrés d'HIstòria de Girona, breu balanç

Els passats 19, 20 i 21 de novembre ha tingut lloc a Girona el III Congrés d’Història de Girona, que, amb caràcter internacional i organitzat per l’Institut d’Estudis Gironins, la Universitat de Girona i l’Ajuntament, ha estat dedicat enguany al bicentenari de la Guerra del Francès. Amb el subtítol de “guerra i poder en terres de frontera (1792-1823)” ha analitzat de manera comparativa què va suposar per a Girona i per a Catalunya el llarg cicle bèl·lic de 1792 a 1814, i que va afectar el nostre país en 1793-95 (La Guerra Gran) i en 1808-1814 (La Guerra del Francès), i, que encara va tenir una perllongació el 1823, quan els francesos van envair de nou Espanya per restaurar aquest cop a Ferran VII com a monarca absolut!

A través de les ponències de destacats especialistes i de la presentació d’una colla de comunicacions, per tant, s’ha pogut analitzar amb detall aquest complex període que es troba a cavall dels segles XVIII i XIX. A més a més, en el context del congrés s’ha presentat el llibre Dal Molise alla Catalogna / Del Molise a Cataluña, editat per Vittorio Scotti Douglas i que recull les experiències d’un combatent italià a la Guerra del Francès. Per altra banda, dins del programa del Congrés també hi ha figurat un Concert de música gironina de l’època del setge de 1809, organitzat per Música Antiga de Girona.

Si ens cenyim al Congrés, entre altres, es poden extreure dues conclusions remarcables. La primera, el caràcter enormement destructiu que, arreu, varen tenir aquestes guerres. Tant és així que alguns historiadors no dubten a qualificar la Guerra del Francès de “guerra total”. Aquest qualificatiu -que se sol reservar per a les guerres del segle XX o, com a molt, per a la Guerra de Secessió americana de 1861 a 1865- evidencia el seu caràcter de guerra sense regles, en què la població civil es veia involucrada en els combats i en les represàlies, i en què les destruccions atenyien tant les instal·lacions militars com ciutats, habitatges i collites. L’època contemporània s’iniciava així a inicis del segle XIX amb un temps de destruccions i patiments -tot un avís del que seria el segle XX.

I, en segon lloc, aquelles serien en gran mesura guerres ideològiques. Guerres en què al costat de la lluita per sobreviure o per resistir simplement a la invasió, es va lluitar també per idees. Algunes d’aquelles idees -com l’absolutisme o l’assimilació de la guerra a la lluita entre el Bé i el Mal a la fi dels temps- poden resultar avui francament estranyes. Però eren les que movien aleshores a les poblacions europees, o a bona part d’elles. Una altra idea, en canvi, en sortiria reforçada i esdevindria un veritable tòtem en els anys a venir: la idea de la frontera com una ratlla fixa i impermeable que separava els estats i que calia defensar per tots els mitjans possibles.

Un congrés d’història, en definitiva, que analitzant els fets d’ara fa 200 anys, ens dóna claus per a entendre el món més recent.

Ponències i comunicacions es publicaran properament.

A la premsa:

• Música Antiga de Girona recupera una nadala burlesca que es cantava a la catedral el 1813. Hi tornarà a sonar dijous vinent, amb motiu del III Congrés d’Història de Girona (El Punt, 16/11/2009)
• La Guerra del Francès centra el III Congrés d’Història de Girona (El Punt, 19/11/2009)

El III Congrés d’Història de Girona, breu balanç

(Clica aquí per veure el programa del congrés) Els passats 19, 20 i 21 de novembre ha tingut lloc a Girona el III Congrés d’Història de Girona, que, amb caràcter internacional i organitzat per l’Institut d’Estudis Gironins, la Universitat de Girona i l’Ajuntament, ha estat dedicat enguany al bicentenari de la Guerra del Francès. Amb el subtítol de “guerra i poder en terres de frontera (1792-1823)” ha analitzat de manera comparativa què va suposar per a Girona i per a Catalunya el llarg cicle bèl·lic de 1792 a 1814, i que va afectar el nostre país en 1793-95 (La Guerra Gran) i en 1808-1814 (La Guerra del Francès), i, que encara va tenir una perllongació el 1823, quan els francesos van envair de nou Espanya per restaurar aquest cop a Ferran VII com a monarca absolut!

A través de les ponències de destacats especialistes i de la presentació d’una colla de comunicacions, per tant, s’ha pogut analitzar amb detall aquest complex període que es troba a cavall dels segles XVIII i XIX. A més a més, en el context del congrés s’ha presentat el llibre Dal Molise alla Catalogna / Del Molise a Cataluña, editat per Vittorio Scotti Douglas i que recull les experiències d’un combatent italià a la Guerra del Francès. Per altra banda, dins del programa del Congrés també hi ha figurat un Concert de música gironina de l’època del setge de 1809, organitzat per Música Antiga de Girona.

Si ens cenyim al Congrés, entre altres, es poden extreure dues conclusions remarcables. La primera, el caràcter enormement destructiu que, arreu, varen tenir aquestes guerres. Tant és així que alguns historiadors no dubten a qualificar la Guerra del Francès de “guerra total”. Aquest qualificatiu -que se sol reservar per a les guerres del segle XX o, com a molt, per a la Guerra de Secessió americana de 1861 a 1865- evidencia el seu caràcter de guerra sense regles, en què la població civil es veia involucrada en els combats i en les represàlies, i en què les destruccions atenyien tant les instal·lacions militars com ciutats, habitatges i collites. L’època contemporània s’iniciava així a inicis del segle XIX amb un temps de destruccions i patiments -tot un avís del que seria el segle XX.

I, en segon lloc, aquelles serien en gran mesura guerres ideològiques. Guerres en què al costat de la lluita per sobreviure o per resistir simplement a la invasió, es va lluitar també per idees. Algunes d’aquelles idees -com l’absolutisme o l’assimilació de la guerra a la lluita entre el Bé i el Mal a la fi dels temps- poden resultar avui francament estranyes. Però eren les que movien aleshores a les poblacions europees, o a bona part d’elles. Una altra idea, en canvi, en sortiria reforçada i esdevindria un veritable tòtem en els anys a venir: la idea de la frontera com una ratlla fixa i impermeable que separava els estats i que calia defensar per tots els mitjans possibles.

Un congrés d’història, en definitiva, que analitzant els fets d’ara fa 200 anys, ens dóna claus per a entendre el món més recent.

Ponències i comunicacions es publicaran properament.

A la premsa:

• Música Antiga de Girona recupera una nadala burlesca que es cantava a la catedral el 1813. Hi tornarà a sonar dijous vinent, amb motiu del III Congrés d’Història de Girona (El Punt, 16/11/2009)
• La Guerra del Francès centra el III Congrés d’Història de Girona (El Punt, 19/11/2009) (Còpia en pdf)

IV Jornada El Patrimoni Fortificat

La IV Jornada El Patrimoni Fortificat, que tindrà lloc el 28 de novembre de 2009 a la Casa de Cultura de Girona, està dedicat enguany al tema genèric “Els monument militars i la societat catalana”. Podeu veure el seu programa clicant aquí.

IV Jornada El Patrimoni fortificat, segles XVI-XX

Girona, 28 de novembre de 2009, Casa de Cultura de Girona

 

La tomba de Pere el Gran

Pere II el Gran (València, 1240 – Vilafranca del Penedès 1285) fou comte de Barcelona i rei d’Aragó i València entre 1276 i 1285. Era el fill de Jaume I el Conqueridor i durant la seva vida s’enfrontà a la revolta de la noblesa catalana i aragonesa; teixí aliances amb Castella, Portugal i Anglaterra; í envaí Sicília. Aquesta invasió li valgué l’excomunió per part del Papat i, de resultes, hagués de fer front a una croada contra els seus regnes menada pel rei de França Frederic III l’Ardit (1285).  Malgrat que Frederic III assetjà Girona, la seva flota fou derrotada i hagué de retirar-se, i tot seguit Pere II envaí la Mallorca del seu germà Jaume II que havia ajudat al francès. Les concessions que Pere el Gran hagué de fer als nobles i a les ciutats per defensar els seus regnes, menaren a una revolta popular el mateix 1285 que fou igualment sufocada.

Ara s’ha iniciat l’estudi de les seves restes, embalssamades, localitzades a la seva tomba del monestir de Santes Creus. Segons ha indicat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, arran del 850 aniversari del monestir de Santes Creus

s’ha fet el descobriment del cos momificat de Pere II, que confirmaria la informació històrica que parla de l’única tomba reial de la Corona Catalano Aragonesa que mai no ha estat profanada. Aquest fet ha mobilitzat un equip interdisciplinari format per historiadors, arqueòlegs, restauradors, paleopatòlegs i antropòlegs físics, entre d’altres, que tenen com a missió exhumar i estudiar les restes humanes i el sepulcre que les conté.

Tot un rebombori plenament justificat: es tracta d’una oportunitat única i sense precedents per conèixer dades inèdites del rei com el seu aspecte físic, la seva dieta alimentària, les malalties que va patir o la causa de la seva mort als 45 anys d’edat. A més, l’estudi també aportarà informació sobre els rituals d’enterrament reial al segle XIII, la indumentària de l’època i l’aixovar amb que va ser enterrat (tota la informació a la pàgina del Departament de Cultura)

La Generalitat ha publicat un vídeo de les primeres imatges de l’interior de la tomba, que podeu veure aquí.

Com que no és fàcil d’interpretar, adjunto una fotografia, facilitada pel mateix Departament de Cultura, en la qual s’identifiquen les principals parts de la mòmia:

I aquí podeu veure amb detall el mausoleu del rei.

La tomba de Pere el Gran

Pere II el Gran (València, 1240 – Vilafranca del Penedès 1285) fou comte de Barcelona i rei d’Aragó i València entre 1276 i 1285. Era el fill de Jaume I el Conqueridor i durant la seva vida s’enfrontà a la revolta de la noblesa catalana i aragonesa; teixí aliances amb Castella, Portugal i Anglaterra; í envaí Sicília. Aquesta invasió li valgué l’excomunió per part del Papat i, de resultes, hagués de fer front a una croada contra els seus regnes menada pel rei de França Frederic III l’Ardit (1285).  Malgrat que Frederic III assetjà Girona, la seva flota fou derrotada i hagué de retirar-se, i tot seguit Pere II envaí la Mallorca del seu germà Jaume II que havia ajudat al francès. Les concessions que Pere el Gran hagué de fer als nobles i a les ciutats per defensar els seus regnes, menaren a una revolta popular el mateix 1285 que fou igualment sufocada.

Ara s’ha iniciat l’estudi de les seves restes, embalssamades, localitzades a la seva tomba del monestir de Santes Creus. Segons ha indicat el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, arran del 850 aniversari del monestir de Santes Creus

s’ha fet el descobriment del cos momificat de Pere II, que confirmaria la informació històrica que parla de l’única tomba reial de la Corona Catalano Aragonesa que mai no ha estat profanada. Aquest fet ha mobilitzat un equip interdisciplinari format per historiadors, arqueòlegs, restauradors, paleopatòlegs i antropòlegs físics, entre d’altres, que tenen com a missió exhumar i estudiar les restes humanes i el sepulcre que les conté.

Tot un rebombori plenament justificat: es tracta d’una oportunitat única i sense precedents per conèixer dades inèdites del rei com el seu aspecte físic, la seva dieta alimentària, les malalties que va patir o la causa de la seva mort als 45 anys d’edat. A més, l’estudi també aportarà informació sobre els rituals d’enterrament reial al segle XIII, la indumentària de l’època i l’aixovar amb que va ser enterrat (tota la informació a la pàgina del Departament de Cultura)

La Generalitat ha publicat un vídeo de les primeres imatges de l’interior de la tomba, que podeu veure aquí:

Com que no és fàcil d’interpretar, adjunto una fotografia, facilitada pel mateix Departament de Cultura, en la qual s’identifiquen les principals parts de la mòmia:

I aquí podeu veure amb detall el mausoleu del rei. I aquí les darreres novetats (març 2010)

Les comarques gironines i la Guerra del Francès

Al número 12 (octubre de 2009) de la revista de la UdG, Engega, hi ha aparegut una breu valoració dels actes realitzats a les comarques gironines sobre la Guerra del Francès:

Les comarques gironines i la Guerra del Francès (Genís Barnosell, professor d’història contemporània a la UdG)

Aquest any 2009 es commemora l’inici de la Guerra del Francès, un conflicte que va assolar la Península Ibèrica entre 1808 i 1814, i que s’inscriu en el llarg cicle bèl·lic que es va iniciar amb les guerres contra la revolució de 1792. Aquesta guerra va tenir un fort impacte a tot Catalunya i és tinguda normalment com la data d’inici de la contemporaneïtat. En el cas concret de la ciutat de Girona, a més, la seva resistència davant l’atac que va sofrir el 20 i 21 de juny de 1808 i després en els setges de juliol – agost de 1808 i maig – desembre de 1809, va ser ràpidament mitificada i la seva imatge idealitzada va formar part de la identitat gironina fins ben bé la segona meitat del segle XX.

Ara que s’escau el bicentenari de la guerra, aquells fets s’han commemorat àmpliament a tot Catalunya amb quasi 200 actes celebrats en 45 municipis, entre els quals n’hi ha més de mitja dotzena de gironins. En el cas concret de la ciutat de Girona, s’han produït actes tan diversos com la celebració de l’Expo Mundial de Figures Històriques, la interpretació (a càrrec de la Coral Música Antiga de Girona) del tedèum que la ciutat va oferir a Ferran VII el 1814 en ocasió del seu pas per la ciutat, la publicació d’un número especial dedicat al tema per part de la Revista de Girona, la cantata dedicada a “El timbaler del Bruc” feta en el marc de l’activitat “Tots junts a cantar” (Ajuntament de Girona / Escola Municipal de Música), la creació de l’associació Amics de la Girona Napoleònica que vol col·laborar a divulgar aquest període i fer recreacions històriques com la del setembre d’enguany, la publicació de diversos llibres, i la digitalització de part dels seus fons per part de l’Arxiu Municipal de Girona i la Biblioteca Pública de Girona. El professorat d’història de la Universitat de Girona ha participat en diverses activitats, com la publicació de llibres, el dossier especial que el Diari de Girona va dedicar als setges i la publicació, en curs, per part del mateix diari de l’històric Diario de Gerona, i les beques que el Patronat Francesc Eiximenis ha organitzat per a promoure la investigació sobre el període. Aquestes beques van ser guanyades per Jordi Bohigas i Francesc Xavier Morales l’una, i per Lluís Serrano i Albert Pons, l’altra, i estan en curs de publicació. Jo mateix he participat en l’elaboració dels guions de les visites teatralitzades que s’han ofert a l’estiu, he coordinat un cicle de conferències a l’arxiu municipal, he comissariat l’exposició del Museu d’Història de la ciutat “Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939” (oberta fins el setembre de 2009), i coordino l’elaboració de l’exposició itinerant que organitza el Patronat Eiximenis dedicada al conjunt de les comarques gironines. I al novembre tindrà lloc el Congrés Internacional “Guerra i poder en terres de frontera, 1808-1823”, organitzat per la Universitat de Girona, l’Institut d’Estudis Gironins i l’Ajuntament, que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Defensa, la UAB i el Foro para el estudio de la historia militar. També altres municipis, com Roses, Torroella de Montgrí, Hostalric, Sarrià de Ter, Banyoles o Figueres, han organitzat actes diversos, en alguns dels quals també ha participat professorat d’història de la UdG.

Amb aquesta participació, els professors i professores d’història creiem que complim dues missions importants. L’una és participar decididament en la investigació de la història de les comarques gironines. L’altra és divulgar aquesta història al conjunt de la ciutadania o, com es diu ara, “transferir coneixement”, ja que la història no és només una curiositat que ens pot distreure uns moments sinó també un element fonamental de la nostra personalitat i un actiu indiscutible per a la promoció cultural, turística i econòmica de qualsevol territori.

Podeu consultar l’original aquí.

Les comarques gironines i la Guerra del Francès

Al número 12 (octubre de 2009) de la revista de la UdG, Engega, hi ha aparegut una breu valoració dels actes realitzats a les comarques gironines sobre la Guerra del Francès:

Les comarques gironines i la Guerra del Francès (Genís Barnosell, professor d’història contemporània a la UdG)

Aquest any 2009 es commemora l’inici de la Guerra del Francès, un conflicte que va assolar la Península Ibèrica entre 1808 i 1814, i que s’inscriu en el llarg cicle bèl·lic que es va iniciar amb les guerres contra la revolució de 1792. Aquesta guerra va tenir un fort impacte a tot Catalunya i és tinguda normalment com la data d’inici de la contemporaneïtat. En el cas concret de la ciutat de Girona, a més, la seva resistència davant l’atac que va sofrir el 20 i 21 de juny de 1808 i després en els setges de juliol – agost de 1808 i maig – desembre de 1809, va ser ràpidament mitificada i la seva imatge idealitzada va formar part de la identitat gironina fins ben bé la segona meitat del segle XX.

Ara que s’escau el bicentenari de la guerra, aquells fets s’han commemorat àmpliament a tot Catalunya amb quasi 200 actes celebrats en 45 municipis, entre els quals n’hi ha més de mitja dotzena de gironins. En el cas concret de la ciutat de Girona, s’han produït actes tan diversos com la celebració de l’Expo Mundial de Figures Històriques, la interpretació (a càrrec de la Coral Música Antiga de Girona) del tedèum que la ciutat va oferir a Ferran VII el 1814 en ocasió del seu pas per la ciutat, la publicació d’un número especial dedicat al tema per part de la Revista de Girona, la cantata dedicada a “El timbaler del Bruc” feta en el marc de l’activitat “Tots junts a cantar” (Ajuntament de Girona / Escola Municipal de Música), la creació de l’associació Amics de la Girona Napoleònica que vol col·laborar a divulgar aquest període i fer recreacions històriques com la del setembre d’enguany, la publicació de diversos llibres, i la digitalització de part dels seus fons per part de l’Arxiu Municipal de Girona i la Biblioteca Pública de Girona. El professorat d’història de la Universitat de Girona ha participat en diverses activitats, com la publicació de llibres, el dossier especial que el Diari de Girona va dedicar als setges i la publicació, en curs, per part del mateix diari de l’històric Diario de Gerona, i les beques que el Patronat Francesc Eiximenis ha organitzat per a promoure la investigació sobre el període. Aquestes beques van ser guanyades per Jordi Bohigas i Francesc Xavier Morales l’una, i per Lluís Serrano i Albert Pons, l’altra, i estan en curs de publicació. Jo mateix he participat en l’elaboració dels guions de les visites teatralitzades que s’han ofert a l’estiu, he coordinat un cicle de conferències a l’arxiu municipal, he comissariat l’exposició del Museu d’Història de la ciutat “Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939” (oberta fins el setembre de 2009), i coordino l’elaboració de l’exposició itinerant que organitza el Patronat Eiximenis dedicada al conjunt de les comarques gironines. I al novembre tindrà lloc el Congrés Internacional “Guerra i poder en terres de frontera, 1808-1823”, organitzat per la Universitat de Girona, l’Institut d’Estudis Gironins i l’Ajuntament, que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri de Defensa, la UAB i el Foro para el estudio de la historia militar. També altres municipis, com Roses, Torroella de Montgrí, Hostalric, Sarrià de Ter, Banyoles o Figueres, han organitzat actes diversos, en alguns dels quals també ha participat professorat d’història de la UdG.

Amb aquesta participació, els professors i professores d’història creiem que complim dues missions importants. L’una és participar decididament en la investigació de la història de les comarques gironines. L’altra és divulgar aquesta història al conjunt de la ciutadania o, com es diu ara, “transferir coneixement”, ja que la història no és només una curiositat que ens pot distreure uns moments sinó també un element fonamental de la nostra personalitat i un actiu indiscutible per a la promoció cultural, turística i econòmica de qualsevol territori.

Podeu consultar l’original aquí.

Joan Mató, millor professor d'història de Catalunya

Dijous passat va tenir lloc a la Fontana d’Or de Girona l’acte de lliurament del guardó del Memorial Estrella Casas a la qualitat docent en ciències socials atorgat per l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona. El guardonat va ser Joan Mató, professor d’història de l’IES Frederic Martí i Carreras (abans Institut de Batxillerat Frederic Martí i Carreras), de qui vaig tenir el goig de ser-ne alumne ja fa uns quants anys. Alguns dels seus ex-alumnes van ésser pressents a l’entrega del guardó, glossant la seva personalitat i la seva tasca de professor. A causa del III Congrés d’Història de Girona, jo no hi vaig poder ser present però es va fer lectura de les notes que hi vaig enviar. Aquí les poso com homenatge a en Joan Mató.

Entre les diverses qualitats que crec que ha de tenir un professor o professora d’història -o, per descomptat, de qualsevol altra matèria-, en voldria destacar dues que “el Sr. Mató” tenia i té amb escreix. La primera, un molt bon coneixement de la matèria que imparteix. No crec que es pugui ser professor o professora de res si no es coneix molt bé la matèria que s’ha de treballar. Molt més bé, molt sovint, del que potser seria estrictament necessari. Però aquest saber en teoria “de més” és precisament el que permet triar què és important i què no a cada moment; el que ens permet prioritzar; el que ens permet, en definitiva, guiar un aprenentatge. I n’hi ha una altra, fonamental també, en la qual en Joan excel•lia: en l’entusiasme demostrat per la seva matèria i en la capacitat de transmetre aquest entusiasme al seu alumnat. Només amb aquest entusiasme es pot aconseguir que alumnes amb interessos molt allunyats aparentment dels temaris s’hi interessin i facin una mica seves les vides i les experiències de la gent del passat. Ambdues coses -i altres que no tenim tenim temps d’explicar-, Joan, me las vas ensenyar -una estudiant molt i l’altre sense adonar-me’n però facilitant extraordinàriament la primera. Per això Joan, moltes gràcies. Perquè, lamentant no poder ser aquí avui, són dos punts de referència que sempre intento que guiïn la meva tasca de professor.

Podeu llegir un altre escrit sobre aquest acte al bloc Camins de ferro, de Jordi Martinoy i una notícia al bloc de l’IES Frederic Martí Carreras.

Joan Mató, el millor professor d’Història de Catalunya

Dijous passat va tenir lloc a la Fontana d’Or de Girona l’acte de lliurament del guardó del Memorial Estrella Casas a la qualitat docent en ciències socials atorgat per l’ICE de la Universitat Autònoma de Barcelona. El guardonat va ser Joan Mató, professor d’història de l’IES Frederic Martí i Carreras (abans Institut de Batxillerat Frederic Martí i Carreras), de qui vaig tenir el goig de ser-ne alumne ja fa uns quants anys. Alguns dels seus ex-alumnes van ésser pressents a l’entrega del guardó, glossant la seva personalitat i la seva tasca de professor. A causa del III Congrés d’Història de Girona, jo no hi vaig poder ser present però es va fer lectura de les notes que hi vaig enviar. Aquí les poso com homenatge a en Joan Mató.

Entre les diverses qualitats que crec que ha de tenir un professor o professora d’història -o, per descomptat, de qualsevol altra matèria-, en voldria destacar dues que “el Sr. Mató” tenia i té amb escreix. La primera, un molt bon coneixement de la matèria que imparteix. No crec que es pugui ser professor o professora de res si no es coneix molt bé la matèria que s’ha de treballar. Molt més bé, molt sovint, del que potser seria estrictament necessari. Però aquest saber en teoria “de més” és precisament el que permet triar què és important i què no a cada moment; el que ens permet prioritzar; el que ens permet, en definitiva, guiar un aprenentatge. I n’hi ha una altra, fonamental també, en la qual en Joan excel•lia: en l’entusiasme demostrat per la seva matèria i en la capacitat de transmetre aquest entusiasme al seu alumnat. Només amb aquest entusiasme es pot aconseguir que alumnes amb interessos molt allunyats aparentment dels temaris s’hi interessin i facin una mica seves les vides i les experiències de la gent del passat. Ambdues coses -i altres que no tenim tenim temps d’explicar-, Joan, me las vas ensenyar -una estudiant molt i l’altre sense adonar-me’n però facilitant extraordinàriament la primera. Per això Joan, moltes gràcies. Perquè, lamentant no poder ser aquí avui, són dos punts de referència que sempre intento que guiïn la meva tasca de professor.

Podeu llegir un altre escrit sobre aquest acte al bloc Camins de ferro, de Jordi Martinoy i una notícia al bloc de l’IES Frederic Martí Carreras