En el recent programa sobre els paisatges favorits de Catalunya, dos presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van optar per un tipus de paisatge molt semblant: un paisatge de conreus, petits pobles i masies, i el mar no gaire lluny. És, se suposa, un paisatge en el qual els humans i la natura estan equilibri, i que, sobretot, remet a una mitologia històrica ben concreta, la Catalunya habitada per pagesos propietaris –o quasi, gràcies als efectes benèfics dels contractes agraris- els productes dels quals tenen sortida per mar fins a terres llunyanes. O sigui, la imatge idealitzada de la Catalunya dels segles XVIII i inicis del XIX, abans de l’empenta definitiva de la industrialització –o de la Catalunya de bona part del XIX i del XX en aquelles zones encara no transformades o transformades només parcialment: un paisatge, en definitiva, aparentment harmònic, bell i serè.
Es tracta, però, d’un paisatge periclitat del tot; periclitat, si més no, com a paisatge dominant. I amb ell, les relacions socials i dels humans amb la natura que el van produir –que, com un es pot imaginar fàcilment mai no van ser tant harmòniques com semblen suggerir les masies restaurades que en resten!
El paisatge guanyador –a partir del vot dels televidents catalans-, però, va ser tot un altre. En parlarem en un proper escrit.
Filed under: Bloc Etiquetat: | Patrimoni i Memòria històrica
