El retorn de les escultures al carrer, a Girona

A banda de possibles funcions d’embelliment, històricament, les escultures al carrer, i més les commemoratives, sovint hi han estat situades per establir punts de referència dins del paisatge urbà i donar-li significat. La seva funció ha estat la de recordar o inventar idees, llocs i dates que aquells que governaven consideraven significatives per a la comunitat. Sovint el temps ha esvaït aquests significats, però d’una manera o d’una altra, aquestes escultures han estat dotades de nous significats -punt de trobada, per exemple- i han esdevingut un testimoni de la història de la ciutat. Com a tal són un document d’aquesta història que és bo de conservar i tenen indubtables virtuts didàctiques que ajudar a comprendre i descobrir aquesta història als més joves.

Ens hem de felicitar, per tant, pel fet que, després de períodes d’obres més o menys llargs, algunes escultures significatives de la ciutat de Girona han retornat als seus llocs. És el cas, per exemple, d’ a,b,c,q, de Torres Montsó. Una escultura instal·lada l’any 1980 i que és molt popular entre els infants. Les obres de la nova seu de la Generalitat les havien obligat a retirar durant una bona temporada.

Força menys ha hagut d’esperar Als defensors de Girona el 1808 i 1809, d’Antoni Parera, instal·lada l’any 1894 a la Plaça de la Independència o de Sant Agustí. Fou instal·lada en aquesta plaça en el procés de monumentalització de la ciutat que es produí en el tombant dels segles XIX al XX per recordar els setges que va sofrir Girona el 1808 i 1809 davant de les tropes napoleòniques. L’escultura ha estat restaurada i reinstal·lada sense les reixes i parterres que hi havia al seu voltant, fent-la, així, més accessible (a la foto s’hi poden veure encara les tanques d’obres provisionals).

Un darrer cas és la Columna dedicada a la constitució de 1869, situada abans a la vorera de la Casa de Cultura i ara situada en un dels costats del nou edifici de la Generalitat. Però d’aquesta escultura en volia parlar amb més calma en un altre escrit.

El retorn de les escultures al carrer, a Girona

"A,b,c,q" o "Lletres toves", de Torres Montsó (foto GB)

A banda de possibles funcions d’embelliment, històricament, les escultures al carrer, i més les commemoratives, sovint hi han estat situades per establir punts de referència dins del paisatge urbà i donar-li significat. La seva funció ha estat la de recordar o inventar institucions, idees, llocs i dates que aquells que governaven consideraven significatives per a la comunitat. Sovint el temps ha esvaït aquests significats, però d’una manera o d’una altra, aquestes escultures han estat dotades de nous significats -punt de trobada, per exemple- i han esdevingut un testimoni de la història de la ciutat. Com a tal són un document d’aquesta història que és bo de conservar i tenen indubtables virtuts didàctiques que ajudar a comprendre i descobrir aquesta història als més joves.

"Als defensors de Girona el 1808 i 1809", d'A.Parera (foto GB)

Ens hem de felicitar, per tant, pel fet que, després de períodes d’obres més o menys llargs, algunes escultures significatives de la ciutat de Girona han retornat als seus llocs. És el cas, per exemple, d’ a,b,c,q, de Torres Montsó. Una escultura instal·lada l’any 1980 i que és molt popular entre els infants. Les obres de la nova seu de la Generalitat les havien obligat a retirar durant una bona temporada.

Força menys ha hagut d’esperar Als defensors de Girona el 1808 i 1809, d’Antoni Parera, instal·lada l’any 1894 a la Plaça de la Independència o de Sant Agustí. Fou instal·lada en aquesta plaça en el procés de monumentalització de la ciutat que es produí en el tombant dels segles XIX al XX per recordar els setges que va sofrir Girona el 1808 i 1809 davant de les tropes napoleòniques. L’escultura ha estat restaurada i reinstal·lada sense les reixes i parterres que hi havia al seu voltant, fent-la, així, més accessible (a la foto s’hi poden veure encara les tanques d’obres provisionals).

Un darrer cas és la Columna dedicada a la constitució de 1869, situada abans a la vorera de la Casa de Cultura i ara situada en un dels costats del nou edifici de la Generalitat. Però d’aquesta escultura en volia parlar amb més calma en un altre escrit.

El paisatge preferit dels catalans

El paisatge preferit de Catalunya no va ser el que van defensar els dos presidents. Va guanyar el paisatge proposat pel periodista Josep Cuní: la zona de Calella de Palafrugell, un retall de la Costa Brava. Potser el fet que guanyés aquest paisatge va ser efecte, només, de la capacitat mediàtica de Cuní. O potser no.

Suposem que no. Suposem que el que va fer Cuní va ser “connectar” –ho fa perfectament a cadascun dels seus programes- amb la majoria dels que veien el programa. Suposem, per tant, que efectivament aquest retall de Costa Brava transformat per 100 anys de turisme és el “paisatge preferit” dels catalans. I què prefereixen, per tant, els catalans? És evident. Bocinets de natura verge –sens dubte, espectaculars, i que van ser els que Cuní va emfasitzar- combinats, però, amb un ús intens del territori: platges a vessar, edificis fins a la vora de la platja, banyistes enmig de les barques a motor.

I no és aquest paisatge, al capdavall, una metàfora de Catalunya sencera: bocinets de natura (més o menys) verge –sens dubte, espectaculars- combinats amb un ús intens del territori? Potser, per tant, no és cap casualitat que altres paisatges no fossin els guanyadors: que no guanyés l’alta muntanya, considerada poc assequible i hostil. Ni el de la Barcelona popular –del qual, per extreure’n poesia es deu haver de tenir la capacitat artística de qui el va defensar, en Peret. Ni l’arquitectura recent de la mateixa Barcelona, massa intel·lectual. Ni Montserrat, que fa temps que ha deixat de ser un símbol de Catalunya, excepte per a una part cada vegada més petita de la població. Ni la solitud i tranquil·litat d’uns parcs naturals, efectivament ben poc transitats.

El paisatge preferit dels catalans

El paisatge preferit de Catalunya no va ser el que van defensar els dos presidents. Va guanyar el paisatge proposat pel periodista Josep Cuní: la zona de Calella de Palafrugell, un retall de la Costa Brava. Potser el fet que guanyés aquest paisatge va ser efecte, només, de la capacitat mediàtica de Cuní. O potser no.

Suposem que no. Suposem que el que va fer Cuní va ser “connectar” –ho fa perfectament a cadascun dels seus programes- amb la majoria dels que veien el programa. Suposem, per tant, que efectivament aquest retall de Costa Brava transformat per 100 anys de turisme és el “paisatge preferit” dels catalans. I què prefereixen, per tant, els catalans? És evident. Bocinets de natura verge –sens dubte, espectaculars, i que van ser els que Cuní va emfasitzar- combinats, però, amb un ús intens del territori: platges a vessar, edificis fins a la vora de la platja, banyistes enmig de les barques a motor.

I no és aquest paisatge, al capdavall, una metàfora de Catalunya sencera: bocinets de natura (més o menys) verge –sens dubte, espectaculars- combinats amb un ús intens del territori? Potser, per tant, no és cap casualitat que altres paisatges no fossin els guanyadors: que no guanyés l’alta muntanya, considerada poc assequible i hostil. Ni el de la Barcelona popular –del qual, per extreure’n poesia es deu haver de tenir la capacitat artística de qui el va defensar, en Peret. Ni l’arquitectura recent de la mateixa Barcelona, massa intel•lectual. Ni Montserrat, que fa temps que ha deixat de ser un símbol de Catalunya, excepte per a una part cada vegada més petita de la població. Ni la solitud i tranquil•litat d’uns parcs naturals, efectivament ben poc transitats.

 

El paisatge preferit de Catalunya

En el recent programa sobre els paisatges favorits de Catalunya, dos presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van optar per un tipus de paisatge molt semblant: un paisatge de conreus, petits pobles i masies, i el mar no gaire lluny. És, se suposa, un paisatge en el qual els humans i la natura estan equilibri, i que, sobretot, remet a una mitologia històrica ben concreta, la Catalunya habitada per pagesos propietaris –o quasi, gràcies als efectes benèfics dels contractes agraris- els productes dels quals tenen sortida per mar fins a terres llunyanes. O sigui, la imatge idealitzada de la Catalunya dels segles XVIII i inicis del XIX, abans de l’empenta definitiva de la industrialització –o de la Catalunya de bona part del XIX i del XX en aquelles zones encara no transformades o transformades només parcialment: un paisatge, en definitiva, aparentment harmònic, bell i serè.

Es tracta, però, d’un paisatge periclitat del tot; periclitat, si més no, com a paisatge dominant. I amb ell, les relacions socials i dels humans amb la natura que el van produir –que, com un es pot imaginar fàcilment mai no van ser tant harmòniques com semblen suggerir les masies restaurades que en resten!

El paisatge guanyador –a partir del vot dels televidents catalans-, però, va ser tot un altre. En parlarem en un proper escrit.

El paisatge preferit de Catalunya

En el recent programa sobre els paisatges favorits de Catalunya, dos presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, van optar per un tipus de paisatge molt semblant: un paisatge de conreus, petits pobles i masies, i el mar no gaire lluny. És, se suposa, un paisatge en el qual els humans i la natura estan equilibri, i que, sobretot, remet a una mitologia històrica ben concreta, la Catalunya habitada per pagesos propietaris –o quasi, gràcies als efectes benèfics dels contractes agraris- els productes dels quals tenen sortida per mar fins a terres llunyanes. O sigui, la imatge idealitzada de la Catalunya dels segles XVIII i inicis del XIX, abans de l’empenta definitiva de la industrialització –o de la Catalunya de bona part del XIX i del XX en aquelles zones encara no transformades o transformades només parcialment: un paisatge, en definitiva, aparentment harmònic, bell i serè.

Es tracta, però, d’un paisatge periclitat del tot; periclitat, si més no, com a paisatge dominant. I amb ell, les relacions socials i dels humans amb la natura que el van produir –que, com un es pot imaginar fàcilment mai no van ser tant harmòniques com semblen suggerir les masies restaurades que en resten!

El paisatge guanyador –a partir del vot dels televidents catalans-, però, va ser tot un altre. En parlarem en un proper escrit.

La fortalesa de Salses

La fortalesa de Salses, mig enterrada en el terreny per protegir-se millor del creixent poder de l'artilleria (fot GB)

La fortalesa de Salses, situada a l’actual municipi francès de Salses o Salses-Le Château, és una interessant mostra de construcció militar de transició entre el castell medieval i la fortalesa moderna. Així, si bé conserva la importància de la torre d’homenatge i les torres cilíndriques en els quatre angles del quadrat que constitueix la seva estructura bàsica, aporta també molts elements per a la defensa davant del poder creixent de l’artilleria, especialment uns murs gruixuts que poden arribar als 10 metres, fets de maó en els llocs més delicats per resistir millor que la pedra l’impacte dels projectils metàl·lics, i que s’enterren en gran mesura en un ample fossat inundable per tal d’oferir un blanc menor. Al mateix temps, la seva estructura interna és força complexa, i compta amb tres grans parts: una part comuna que inclou el pati d’armes, el reducte i la torre d’homenatge –pensada com a darrer punt de defensa, aïllada de la resta per un conjunt de ponts, fossats i passadissos, i que incloïa també la vivenda del governador.

Aquesta fortalesa va ser construïda a cavall dels segles XV i XVI per Ferran el Catòlic per protegir la frontera de la monarquia amb França i va substituir un castell anterior, arrasat pels francesos, que ja protegia la frontera medieval tradicional de Catalunya amb França. El nou castell de Salses tenia capacitat per a uns 1.500 soldats i 100 cavalls i va resistir un primer setge el 1503. La fortalesa va tornar a ser assetjada en 1640-42 fins que va ser conquerida pels francesos i va restar a les seves mans després de 1659, amb la incorporació del Rosselló a França. La monarquia francesa va defensar la seva nova frontera amb un conjunt de petits forts construïts per Vauban –com el de Vilafranca de Conflent-, i Salses va restar en gran part obsoleta: va servir de post de vigilància, de presó, i de polvorí durant el segle XIX, fins que el 1886 va ser classificat com a monument històric.

Per a la visita, hi ha disponibles fulletons en diversos idiomes, inclòs el català. La visita guiada és molt completa i, sota reserva, es pot fer en diversos idiomes, inclòs el català. Hi ha un recorregut adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. Hi ha un aparcament municipal prop del castell, si bé molt probablement també podreu aparcar el cotxe si aneu pel mateix carrer d’aquest aparcament però una mica més avall.

Més informació a Histoire du Roussillon, a Monuments nationaux i a Fortaleses catalanes.  

La fortalesa de Salses

La fortalesa de Salses, mig enterrada en el terreny per protegir-se millor del creixent poder de l'artilleria (fot GB)

La fortalesa de Salses, situada a l’actual municipi francès de Salses o Salses-Le Château, és una interessant mostra de construcció militar de transició entre el castell medieval i la fortalesa moderna. Així, si bé conserva la importància de la torre d’homenatge i les torres cilíndriques en els quatre angles del quadrat que constitueix la seva estructura bàsica, aporta també molts elements per a la defensa davant del poder creixent de l’artilleria, especialment uns murs gruixuts que poden arribar als 10 metres, fets de maó en els llocs més delicats per resistir millor que la pedra l’impacte dels projectils metàl·lics, i que s’enterren en gran mesura en un ample fossat inundable per tal d’oferir un blanc menor. Al mateix temps, la seva estructura interna és força complexa, i compta amb tres grans parts: una part comuna que inclou el pati d’armes, el reducte i la torre d’homenatge –pensada com a darrer punt de defensa, aïllada de la resta per un conjunt de ponts, fossats i passadissos, i que incloïa també la vivenda del governador.

Aquesta fortalesa va ser construïda a cavall dels segles XV i XVI per Ferran el Catòlic per protegir la frontera de la monarquia amb França i va substituir un castell anterior, arrasat pels francesos, que ja protegia la frontera medieval tradicional de Catalunya amb França. El nou castell de Salses tenia capacitat per a uns 1.500 soldats i 100 cavalls i va resistir un primer setge el 1503. La fortalesa va tornar a ser assetjada en 1640-42 fins que va ser conquerida pels francesos i va restar a les seves mans després de 1659, amb la incorporació del Rosselló a França. La monarquia francesa va defensar la seva nova frontera amb un conjunt de petits forts construïts per Vauban –com el de Vilafranca de Conflent-, i Salses va restar en gran part obsoleta: va servir de post de vigilància, de presó, i de polvorí durant el segle XIX, fins que el 1886 va ser classificat com a monument històric.

Per a la visita, hi ha disponibles fulletons en diversos idiomes, inclòs el català. La visita guiada és molt completa i, sota reserva, es pot fer en diversos idiomes, inclòs el català. Hi ha un recorregut adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. Hi ha un aparcament municipal prop del castell, si bé molt probablement també podreu aparcar el cotxe si aneu pel mateix carrer d’aquest aparcament però una mica més avall.

Més informació a Histoire du Roussillon, a Monuments nationaux i a Fortaleses catalanes.  

Les forces combatents a Catalunya durant la Guerra del Francès

Amb aquest títol comença demà a Figeures el VI Fòrum Internacional sobre la Guerra del Francès, amb la participació d’especialistes sobre el tema. Les jornades tindran lloc els dies 21, 22 i 23 d’octubre i per participar-hi cal inscriure’s a forofigueres@forohistoria.com; la seva assistència i avaluació dóna 2 crèdits de LE per als alumnes de la Facultat de Lletres de la UdG. Les jornades estan organitzades pel Foro para el estudio de la historia militar de España i compten amb la col·laboració del Consorci Castell de Sant Ferran (que és on es realitzen), l’ajuntament de Figueres i la UdG.

Podeu consultar el programa .

El castell de Sant Ferran (Figueres)

El castell de Sant Ferran de Figueres és una enorme fortalesa, d’una mica més de 3 km de perímetre i 320.000 m² de superfícies, construïda a la segona meitat del segle XVIII per tancar la ruta d’accés a la Península des de França, després que el canvi de frontera de 1659 va deixar Salses i el conjunt defensiu tradicional de la monarquia en mans franceses. Construïda en un moment de gran desenvolupament de l’artilleria, va incorporar tots aquells mecanismes que la protegissin del foc dels canons i dificultessin un assalt de la infanteria: murs baixos de gran amplitud (de fins a 20 metres), materials disposats per amortir les bombes com la sorra, grans fossats amb mitges llunes avançades, contramines, baluards que substitueixen les clàssiques torres cilíndriques. I, alhora, tot allò necessari per a mantenir una guarnició que podia arribar als 4.000 soldats i 250 cavalls, com les enormes cisternes (4 cisternes de 6 naus cadascuna), situades sota la plaça d’armes i que podien allotjar 9.000.000 de litres d’aigua.

 

Una visita guiada especialment destacable és la que passeja el visitant pels fossats amb un 4×4, et permet entrar en una de les galeries contramines i, finalment, et passeja en barca per l’interior d’una de les cisternes, encara mig plenes d’una aigua sorprenentment clara i cristal·lina. Acabada aquesta visita guiada es pot realitzar la visita normal, que permet passejar-se pel pati d’armes, les cases d’oficials, l’església a mig construir o les enormes cavalleries. Cal destacar que la fortalesa conserva uns quants elements simbòlics que fan referència a la Guerra del Francès, especialment els monòlits a Álvarez de Castro i Narcís Massanas, i el monument al primer en les cavalleries on va resar presoner. Són símbols construïts en moments molt diferents de l’actual i que caldria museitzar per explicar-los.

 

Per a la visita lliure hi ha disponible una àudio-guia en diversos idiomes. No és apte per a persones amb mobilitat reduïda o amb claustrofòbia.