La història, un destí turístic insubstituïble

Ningú no dubta a hores d’ara que la història és un gran atractiu turístic. No només per a les grans destinacions -Roma per posar un cas-, sinó també per a destinacions més modestes. A Catalunya, una de les principals destinacions turístiques d’Europa, s’ha fet en els darrers anys un gran esforç per a potenciar aquesta vessant: des de conjunts patrimoni de la humanitat com les esglésies romàniques de la Vall de Boí a la magnífica xarxa del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, passant per tants municipis que han restaurat la seva església romànica, les seves muralles o la seva fàbrica.

A la restauració del patrimoni material s’hi ha afegit darrerament la potenciació de tota mena de recreacions històriques que volen retornar el visitant, per unes hores, a un passat que, per una raó o una altra, ha sigut important o rellevant. Un altre cop, des de les grans iniciatives com la Festa del Renaixement de Tortosa o Tarraco viva a la reconstrucció per una tarda o un dia del segar i el batre de fa cent anys, la història està esdevenint insubstituïble en la potenciació turística de moltes poblacions de Catalunya.

L’èxit d’aquestes iniciatives evidencia un fet més general: en la nostra societat hi ha una important demanda d’història. No d’història acadèmica -reservada en gran part als especialistes, com en qualsevol altra àrea de coneixement-, però sí d’història posada a l’abast de tothom, ben explicada, recreada. Seria un greu error dels historiadors professionals quedar-se al marge d’aquesta demanda.

La història, un atractiu turístic insubstituïble

Ningú no dubta a hores d’ara que la història és un gran atractiu turístic. No només per a les grans destinacions -Roma per posar un cas-, sinó també per a destinacions més modestes. A Catalunya, una de les principals destinacions turístiques d’Europa, s’ha fet en els darrers anys un gran esforç per a potenciar aquesta vessant: des de conjunts patrimoni de la humanitat com les esglésies romàniques de la Vall de Boí a la magnífica xarxa del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, passant per tants municipis que han restaurat la seva església romànica, les seves muralles o la seva fàbrica.

A la restauració del patrimoni material s’hi ha afegit darrerament la potenciació de tota mena de recreacions històriques que volen retornar el visitant, per unes hores, a un passat que, per una raó o una altra, ha sigut important o rellevant. Un altre cop, des de les grans iniciatives com la Festa del Renaixement de Tortosa o Tarraco viva a la reconstrucció per una tarda o un dia del segar i el batre de fa cent anys, la història està esdevenint insubstituïble en la potenciació turística de moltes poblacions de Catalunya.

L’èxit d’aquestes iniciatives evidencia un fet més general: en la nostra societat hi ha una important demanda d’història. No d’història acadèmica -reservada en gran part als especialistes, com en qualsevol altra àrea de coneixement-, però sí d’història posada a l’abast de tothom, ben explicada, recreada. Seria un greu error dels historiadors professionals quedar-se al marge d’aquesta demanda.

El Museu del Ciment Asland de Castellar de n'Hug

Al municipi de Castellar de n’Hug es pot visitar el Museu del Ciment Asland, situat a l’antiga fàbrica de ciment pòrtland. La fàbrica es va inaugurar el 1904, a iniciativa  d’Eusebi Güell i altres socis, i va funcionar fins el 1975. El seu disseny era molt innovador: organitzada en forma de cascada, a la part superior s’extreia la pedra calcària de la muntanya i aquest material anava descendint per la fàbrica a mesura que es transformava -es triturava, polvoritzava, es dossificava per fer la mescla adequada, entrava als forns d’on en sortia convertit en clínquer, aquest es refredava i polvoritzava i, finalment, s’enssacava el resultat final. A peu de fàbrica els sacs de ciment pòrtland es carregaven al ferrocarril (avui reconvertit en tren turístic) construït expressament, que enllaçava el punt de producció amb l’estació de FFCC de Guardiola de Berguedà.

Avui, malgrat que gran part de la fàbrica original està en ruïnes, s’ha iniciat un procés d’adeqüació per a la seva visita, i es pot veure un museu on s’expliquen les diferències entre el morter de calç i el ciment pòrtland, els seus usos constructius -posant èmfasi en la volta catalana, una de les tècniques constructives de la fàbrica-, la iniciativa industrial que va portar a la construcció de la fàbrica, i l’èxit internacional -als EUA, sobretot- de l’arquitecte de la fàbrica: Rafael Guastavino. De la fàbrica es poden visitar els túnels del clínquer, els grans magatzems del ciment, i les restes del “cor del sistema”: la xemeneia dels forns. El recorregut per la fàbrica es pot fer amb tranquilitat si no teniu problemes de mobilitat -no està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda-, però no us oblideu de posar-vos el casc -als túnels podríeu clavar-vos un cop de cap al sostre. El museu ofereix activitats per a escolars.

Molt recomanable per veure la gran capacitat d’iniciativa industrial que hi ha hagut en aquest país. Hom es pot imaginar també les dures condicions en què s’hi treballava.

El Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug

Vista actual de la fàbrica: al peu de foto, l'estació de FFCC; una mica més amunt, a l'esquerra, els grans magatzems de ciment; al mig, la xemeneia dels forns; a la part superior, la pedrera

Al municipi de Castellar de n’Hug es pot visitar el Museu del Ciment Asland, situat a l’antiga fàbrica de ciment pòrtland. La fàbrica es va inaugurar el 1904, a iniciativa  d’Eusebi Güell i altres socis, i va funcionar fins el 1975. El seu disseny era molt innovador: organitzada en forma de cascada, a la part superior s’extreia la pedra calcària de la muntanya i aquest material anava descendint per la fàbrica a mesura que es transformava -es triturava, polvoritzava, es dossificava per fer la mescla adequada, entrava als forns d’on en sortia convertit en clínquer, aquest es refredava i polvoritzava i, finalment, s’enssacava el resultat final. A peu de fàbrica els sacs de ciment pòrtland es carregaven al ferrocarril (avui reconvertit en tren turístic) construït expressament, que enllaçava el punt de producció amb l’estació de FFCC de Guardiola de Berguedà.

Avui, malgrat que gran part de la fàbrica original està en ruïnes, s’ha iniciat un procés d’adeqüació per a la seva visita, i es pot veure un museu on s’expliquen les diferències entre el morter de calç i el ciment pòrtland, els seus usos constructius -posant èmfasi en la volta catalana, una de les tècniques constructives de la fàbrica-, la iniciativa industrial que va portar a la construcció de la fàbrica, i l’èxit internacional -als EUA, sobretot- de l’arquitecte de la fàbrica: Rafael Guastavino. De la fàbrica es poden visitar els túnels del clínquer, els grans magatzems del ciment, i les restes del “cor del sistema”: la xemeneia dels forns. El recorregut per la fàbrica es pot fer amb tranquilitat si no teniu problemes de mobilitat -no està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda-, però no us oblideu de posar-vos el casc -als túnels podríeu clavar-vos un cop de cap al sostre. El museu ofereix activitats per a escolars.

Molt recomanable per veure la gran capacitat d’iniciativa industrial que hi ha hagut en aquest país. Hom es pot imaginar també les dures condicions en què s’hi treballava.

La Guerra del Francès: exposicions, visites i recreacions històriques a Girona

• Exposició “Girona i França. Entre la guerra i la pau, 1659-1939″. Oberta fins el 27 de setembre
• Visites guiades i comentades a l’exposició “Girona i França. Entre la guerra i la pau, 1659-1939″: 27/6, 25/7, 29/8, 26 i 27/9
• “Viure en una ciutat assetjada”. Visites dramatitzades: 7, 14, 21 i 28/7; 4/11/18 i 25/8.
• “Napoleó tenia més de 100 soldats” Visites guiades: 10, 17, 24 i 31/7; 7, 14, 21 i 28/8; 13/9.
• II Festa “Reviu la història del setges”:12 i 13/9
• I també: rutes per la muralla conduïdes per Jaume Prat

Tota la informació a: Estiu 2009 a Girona

La Guerra del Francès a l’estiu: exposicions, visites i recreacions històriques a Girona

Exposició “Girona i França. Entre la guerra i la pau, 1659-1939″

Visites guiades

“Viure en una ciutat assetjada”.

“Napoleó tenia més de 100 soldats” Visites guiades

II Festa “Reviu la història del setges”

 

 

 

I també: rutes per la muralla conduïdes per Jaume Prat

Tota la informació a: Estiu 2009 a Girona

La UdG i el nou curs (i Història i el nou curs)

El curs que ve, la gran majoria de titulacions de la UdG estaran adaptadas a l’EEES. A la vista dels resultats de les assignacions d’alumnat de la Generalitat, això no ha perjudicat a la nostra Universitat, ja que ha vist augmentat sensiblement el nombre d’estudiants, ja que el nombre de sol·licituds en primera preferència ha crescut un 17%, arribant a les 3.251.

Benvinguda del deganat a nous i noves estudiants

A la Facultat de Lletres també s’ha donat aquest creixement i, com ha destacat el seu degà, Francesc Feliu, la demanda a Lletres també ha augmentat, de manera que, amb tota probabilitat “el nombre d’estudiants matriculats a primer curs dels estudis de Lletres el curs 2009-2010 superarà de molt els 250 estudiants, i se situarà a un nivell no assolit des del curs 1999-2000, deu anys enrere”, en gran part gràcies a l’èxit assolit per la nova titulació de Comunicació Cultural.

Els estudis d’història no han estat aliens a aquest èxit i les sol·licituds en primera opció cobreixen quasi el 75% de les places ofertades, i el conjunt de les assignades el 93%, fet que permet suposar que començaran el setembre amb vora el 90% d’ “ocupació” i continuarà essent l’estudi amb més alumnat de la Facultat.

La UdG i el nou curs (i Història i el nou curs)

El curs que ve, la gran majoria de titulacions de la UdG estaran adaptadas a l’EEES. A la vista dels resultats de les assignacions d’alumnat de la Generalitat, això no ha perjudicat a la nostra Universitat, ja que ha vist augmentat sensiblement el nombre d’estudiants, ja que el nombre de sol·licituds en primera preferència ha crescut un 17%, arribant a les 3.251.

Benvinguda del deganat a nous i noves estudiants

A la Facultat de Lletres també s’ha donat aquest creixement i, com ha destacat el seu degà, Francesc Feliu, la demanda a Lletres també ha augmentat, de manera que, amb tota probabilitat “el nombre d’estudiants matriculats a primer curs dels estudis de Lletres el curs 2009-2010 superarà de molt els 250 estudiants, i se situarà a un nivell no assolit des del curs 1999-2000, deu anys enrere”, en gran part gràcies a l’èxit assolit per la nova titulació de Comunicació Cultural.

Els estudis d’història no han estat aliens a aquest èxit i les sol·licituds en primera opció cobreixen quasi el 75% de les places ofertades, i el conjunt de les assignades el 93%, fet que permet suposar que començaran el setembre amb vora el 90% d’ “ocupació” i continuarà essent l’estudi amb més alumnat de la Facultat.

Progrés

Amb arrels al segle XVIII, el concepte de progrés esdevé fonamental al segle XIX en incorporar una visió optimista de la història humana, vista com un ascens inevitable i “bo” des de la barbàrie fins a la civilització. Aquest fou el to del segle XIX, ja fos Adam Smith i les seves etapes econòmiques, ja fossin demòcrates o reformistes que creien en la capacitat redemptora de la llibertat, o ja fos Marx, que criticava el present com una etapa més en les formes d’explotació de l’home, però apostava per la inevitable vinguda del comunisme que hauria de resoldre totes els problemes humans.

Els ecos d’aquestes idees han arribat fins a nosaltres, com en el llenguatge quotidià que justifica les coses més diverses simplement qualificant-les com un “progrés”. Però l’experiència del segle XX i l’estat actual dels coneixements històrics han obligat a relativitzar el concepte. Els darrers dos-cents anys han proclamat els drets humans i han permès un creixement econòmic inimaginable fins aleshores, però han vist també les guerres més mortíferes de la història i han vist a l’alta cultura anant de bracet amb la barbàrie, com en l’Alemanya nazi. S’ha constatat que l’abundància de béns materials no es correspon sempre ni amb millores morals ni amb més respecte per la vida. I mentre se somnia en colonitzar l’espai, ha crescut la consciència de viure en un planeta amenaçat pel col•lapse ecològic i els arsenals nuclears, en el qual se succeeixen les catàstrofes humanitàries. En definitiva, Homo Sapiens sembla ara una espècie molt jove (100.000 anys) que encara ha de demostrar que pot sobreviure en el llarg termini. Les seves conquestes semblen ara més fràgils que mai.

(text publicat com una de les entrades del Nou breviari de ciutadania. Edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució, Girona, CCG edicions, 2009, p.103)

Progrés

Amb arrels al segle XVIII, el concepte de progrés esdevé fonamental al segle XIX en incorporar una visió optimista de la història humana, vista com un ascens inevitable i “bo” des de la barbàrie fins a la civilització. Aquest fou el to del segle XIX, ja fos Adam Smith i les seves etapes econòmiques, ja fossin demòcrates o reformistes que creien en la capacitat redemptora de la llibertat, o ja fos Marx, que criticava el present com una etapa més en les formes d’explotació de l’home, però apostava per la inevitable vinguda del comunisme que hauria de resoldre totes els problemes humans.

Els ecos d’aquestes idees han arribat fins a nosaltres, com en el llenguatge quotidià que justifica les coses més diverses simplement qualificant-les com un “progrés”. Però l’experiència del segle XX i l’estat actual dels coneixements històrics han obligat a relativitzar el concepte. Els darrers dos-cents anys han proclamat els drets humans i han permès un creixement econòmic inimaginable fins aleshores, però han vist també les guerres més mortíferes de la història i han vist a l’alta cultura anant de bracet amb la barbàrie, com en l’Alemanya nazi. S’ha constatat que l’abundància de béns materials no es correspon sempre ni amb millores morals ni amb més respecte per la vida. I mentre se somnia en colonitzar l’espai, ha crescut la consciència de viure en un planeta amenaçat pel col•lapse ecològic i els arsenals nuclears, en el qual se succeeixen les catàstrofes humanitàries. En definitiva, Homo Sapiens sembla ara una espècie molt jove (100.000 anys) que encara ha de demostrar que pot sobreviure en el llarg termini. Les seves conquestes semblen ara més fràgils que mai.

(text publicat com una de les entrades del Nou breviari de ciutadania. Edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució, Girona, CCG edicions, 2009, p.103)