Catàleg "Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939"

Amb escrits de Lluís Roura (UAB), Enric Saguer (UdG), Josep Clara (UdG), Lluís Maria de Puig i Genís Barnosell (UdG), el catàleg que ha editat l’Ajuntament de Girona com a complement de l’exposició Girona i França entre la guerra i al pau, 1659-1939, aporta una interpretació de la turbulenta època de la Guerra del Francès. Lluís Roura hi parla de les tensions existents als segles XVII i XVIII al voltant de la nova frontera de 1659 i les seves repercussions a Girona. Enric Saguer escriu sobre la vida qüotidiana a la Girona de començaments del segle XIX i la incidència de la guerra. Josep Clara relata amb detalls els dos setges de la ciutat i les seves negatives conseqüències econòmiques i demogràfiques. Maties Ramisa analitza el suport popular a la guerra però també els seus límits. Lluís Maria de Puig explica la complexitat política i ideològica de la guerra. Genís Barnosell, finalment, analitza com van ser interpretats els setges al llarg dels segles XIX i XX.

Referència bibliogràfica del catàleg: Genís Barnosell, ed. Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939, Ajuntament de Girona, 2008

Catàleg “Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939″

Amb escrits de Lluís Roura (UAB), Enric Saguer (UdG), Josep Clara (UdG), Maties Ramisa (UV), Lluís Maria de Puig i Genís Barnosell (UdG), el catàleg que ha editat l’Ajuntament de Girona com a complement de l’exposició Girona i França entre la guerra i al pau, 1659-1939, aporta una interpretació de la turbulenta època de la Guerra del Francès. Lluís Roura hi parla de les tensions existents als segles XVII i XVIII al voltant de la nova frontera de 1659 i les seves repercussions a Girona. Enric Saguer escriu sobre la vida qüotidiana a la Girona de començaments del segle XIX i la incidència de la guerra. Josep Clara relata amb detalls els dos setges de la ciutat i les seves negatives conseqüències econòmiques i demogràfiques. Maties Ramisa analitza el suport popular a la guerra però també els seus límits. Lluís Maria de Puig explica la complexitat política i ideològica de la guerra. Genís Barnosell, finalment, analitza com van ser interpretats els setges al llarg dels segles XIX i XX.

Referència bibliogràfica del catàleg: Genís Barnosell, ed. Girona i França entre la guerra i la pau, 1659-1939, Ajuntament de Girona, 2008

Notes sobre la crisi (3): Krugman, Espanya i els altres

A l’hora de parlar sobre la crisi, potser podríem dir que hi ha els optimistes i els pessimistes. Els optimistes són aquells que pensen que, malgrat que la crisi pugui ser molt dura en el curt termini, aviat es veuran símptomes de recuperació. Fa uns dies, l’optimista era Barack Obama en afirmar que ja veia els “primers raigs d’esperança”. Era també una interpretació optimista la del FMI, malgrat les aparences, en la mesura que aquesta institució afirmava que el 2009 seria “horrible” però que la recuperació podria arribar a inicis del 2010 (sempre, és clar, que les institucions públiques prenguessin les mesures adequades).

Els pessimistes, en canvi, ens avisen no només del fet que la crisi pot ser llarga, sinó que implicarà tot un canvi de model econòmic. Entre aquests pessimistes hi ha, per exemple, Paul Krugman, el premi nobel que opinava fa no gaire que a Espanya la crisi seria especialment dura. Al seu bloc, que penja del New York Times, hi ha diversos textos comparant la crisi actual amb el crack del 1929 i la Gran Depressió i, en el cas espanyol, assegura que la situació és especialment difícil. Espanya, explica Krugman, és com Florida però sense els EUA al darrera. La crisi provocada per l’esclat de la bombolla immobiliària repercutirà directament sobre les finances del propi estat -a diferència de Florida, que va comptar amb el recolzament de l’estat federal-, i a més a més Europa no té un mercat laboral integrat que ofereixi més oportunitats de treball.

De fet, l’entorn del New York Times sembla tenir una opinió especialment pessimista sobre Espanya. Fa pocs dies un altre article opinava que

With the combination of rising unemployment and falling prices, economists fear Spain may be in the early grip of deflation, a hallmark of both the Great Depression and Japan’s lost decade of the 1990s, and a major concern since the financial crisis went global last year.

Deflation can result in a downward spiral that can be difficult to reverse. As unemployment rises sharply and consumers cut spending, companies cut prices. But if sales do not pick up, then revenue can decline further, forcing more cuts in workers or wages (…) Nowhere is this cycle more evident than in Spain. (NYT, 20/4/2009)

Però no són els únics. S’ha parlat amb una certa insistència d’una “crisi sistèmica” -és a dir, d’una crisi que afecta el mateix funcionament del sistema econòmic i que, per tant, exigeix canvis prou profunds en aquest sistema. I s’ha alertat que Espanya corre el risc d’entrar en una crisi en forma de L, és a dir, en una recessió profunda i persistent.

En fi, les cites es podrien multiplicar. Moltes, per altra banda, tenen les seves intencions diguem-ne polítiques. En moments com aquests, el deure de les autoritats és mostrar-se optimista -perquè el pessimisme porta a més pessimisme i limita la inversió i el consum. Però altres poden mostrar-se molt pessimistes per defensar millor les reformes que defensen. I tots sabem que la capacitat de predicció de la “ciència econòmica” és limitada. Però en aquest cas, és clara una de les característiques bàsiques de les ciències socials en comparació a les naturals: la reflexivitat. L’anàlisi i la inerpretació generen canvis en el comportament dels agents analitzats. L’anàlisi que fem de la crisi condicionarà, per tant, l’actuació dels agents econòmics.

Notes sobre la crisi (3): Krugman, Espanya i els altres

A l’hora de parlar sobre la crisi, potser podríem dir que hi ha els optimistes i els pessimistes. Els optimistes són aquells que pensen que, malgrat que la crisi pugui ser molt dura en el curt termini, aviat es veuran símptomes de recuperació. Fa uns dies, l’optimista era Barack Obama en afirmar que ja veia els “primers raigs d’esperança”. Era també una interpretació optimista la del FMI, malgrat les aparences, en la mesura que aquesta institució afirmava que el 2009 seria “horrible” però que la recuperació podria arribar a inicis del 2010 (sempre, és clar, que les institucions públiques prenguessin les mesures adequades).

Els pessimistes, en canvi, ens avisen no només del fet que la crisi pot ser llarga, sinó que implicarà tot un canvi de model econòmic. Entre aquests pessimistes hi ha, per exemple, Paul Krugman, el premi nobel que opinava fa no gaire que a Espanya la crisi seria especialment dura. Al seu bloc, que penja del New York Times, hi ha diversos textos comparant la crisi actual amb el crack del 1929 i la Gran Depressió i, en el cas espanyol, assegura que la situació és especialment difícil. Espanya, explica Krugman, és com Florida però sense els EUA al darrera. La crisi provocada per l’esclat de la bombolla immobiliària repercutirà directament sobre les finances del propi estat -a diferència de Florida, que va comptar amb el recolzament de l’estat federal-, i a més a més Europa no té un mercat laboral integrat que ofereixi més oportunitats de treball.

De fet, l’entorn del New York Times sembla tenir una opinió especialment pessimista sobre Espanya. Fa pocs dies un altre article opinava que

With the combination of rising unemployment and falling prices, economists fear Spain may be in the early grip of deflation, a hallmark of both the Great Depression and Japan’s lost decade of the 1990s, and a major concern since the financial crisis went global last year.

Deflation can result in a downward spiral that can be difficult to reverse. As unemployment rises sharply and consumers cut spending, companies cut prices. But if sales do not pick up, then revenue can decline further, forcing more cuts in workers or wages (…) Nowhere is this cycle more evident than in Spain. (NYT, 20/4/2009)

Però no són els únics. S’ha parlat amb una certa insistència d’una “crisi sistèmica” -és a dir, d’una crisi que afecta el mateix funcionament del sistema econòmic i que, per tant, exigeix canvis prou profunds en aquest sistema. I s’ha alertat que Espanya corre el risc d’entrar en una crisi en forma de L, és a dir, en una recessió profunda i persistent.

En fi, les cites es podrien multiplicar. Moltes, per altra banda, tenen les seves intencions diguem-ne polítiques. En moments com aquests, el deure de les autoritats és mostrar-se optimista -perquè el pessimisme porta a més pessimisme i limita la inversió i el consum. Però altres poden mostrar-se molt pessimistes per defensar millor les reformes que defensen. I tots sabem que la capacitat de predicció de la “ciència econòmica” és limitada. Però en aquest cas, és clara una de les característiques bàsiques de les ciències socials en comparació a les naturals: la reflexivitat. L’anàlisi i la inerpretació generen canvis en el comportament dels agents analitzats. L’anàlisi que fem de la crisi condicionarà, per tant, l’actuació dels agents econòmics.

Té futur el llibre en paper?

El recent anunci del conseller Maragall en el sentit que properament 10.000 alumnes catalans substituiran el llibre de text per l’ordinador portàtil no deixa de ser un indici més del que ens anuncien com una tendència irreversible: la progressiva substitució del paper pels mitjans digitals. Reflexions semblants s’han fet per a la premsa. I, certament, un es queda parat davant dels milers de pàgines que ja es poden trobar al Google Books, a la Mèmòria Digital de Catalunya, a la Biblioteca Virtual Cervantes o a Gallica. Les revistes científiques són cada vegada més en línia. I de manera semblant, es multipliquen els dipòsits digitals amb material de tot tipus. Tot això ja ha transformat les possibilitats d’accés a documentació molt variada, i el que abans costava milers de pessetes, viatges i temps, ara és accessible amb una rapidesa impressionant. Com tot gran canvi, evidentment, aquesta digitalització té les seves oportunitats i els seus riscos. Les oportunitats són evidents: l’accés rapidíssim a milers de pàgines.

De riscos, també n’hi ha -cosa que no vol dir que siguin insuperables, però sí que vol dir que s’hi ha de pensar i actuar en conseqüència. El primer també és evident: el possible control de gran part del patrimoni bibliogràfic mundial per unes poques corporacions -com ja passa amb bona part de les revistes científiques. Aquest risc també existeix en el paper, però no pot ser passat per alt, i les institucions s’hi haurien d’aplicar amb rapidesa. Un segon risc: el somni d’una biblioteca mundial digital i en línia se sosté sobre el supòsit de l’estabilitat social, política i energètica mundial. Però les grans biblioteques de l’Antiguitat van desaparèixer en gran part amb la crisi de les seves civilitzacions, i sovint només en van restar còpies i fragments escampats aquí i allà. Si haguessin funcionat amb dipòsits digitals centralitzats haguessin desaparegut del tot. Per tant, caldria pensar en que els requisits tecnològics per a sostenir les biblioteques del futur haurien de ser mínims.

Al final, tanmateix, quedarà espai per al paper? Sens dubte, de moment encara és molt més pràctic emportar-te un llibre a la platja o al camp que un portàtil, però es pot suposar que tot arribarà. Tanmateix, la supervivència del paper dependrà dels clients que continuï tenint aquest format. Jo, amb franquesa, el continuo preferint. I com jo, som molts. La majoria i tot, potser. Per això les impressores treuen fum, posant sobre paper allò que, suposadament, n’hi hauria prou que existís només als ordinadors.

Per cert, qui vulgui conèixer les darreres novetats en llibres electrònics pot llegir aquest article d’El País.

Té futur el llibre en paper?

El recent anunci del conseller Maragall en el sentit que properament 10.000 alumnes catalans substituiran el llibre de text per l’ordinador portàtil no deixa de ser un indici més del que ens anuncien com una tendència irreversible: la progressiva substitució del paper pels mitjans digitals. Reflexions semblants s’han fet per a la premsa. I, certament, un es queda parat davant dels milers de pàgines que ja es poden trobar al Google Books, a la Mèmòria Digital de Catalunya, a la Biblioteca Virtual Cervantes o a Gallica. Les revistes científiques són cada vegada més en línia. I de manera semblant, es multipliquen els dipòsits digitals amb material de tot tipus. Tot això ja ha transformat les possibilitats d’accés a documentació molt variada, i el que abans costava milers de pessetes, viatges i temps, ara és accessible amb una rapidesa impressionant. Com tot gran canvi, evidentment, aquesta digitalització té les seves oportunitats i els seus riscos. Les oportunitats són evidents: l’accés rapidíssim a milers de pàgines.

De riscos, també n’hi ha -cosa que no vol dir que siguin insuperables, però sí que vol dir que s’hi ha de pensar i actuar en conseqüència. El primer també és evident: el possible control de gran part del patrimoni bibliogràfic mundial per unes poques corporacions -com ja passa amb bona part de les revistes científiques. Aquest risc també existeix en el paper, però no pot ser passat per alt, i les institucions s’hi haurien d’aplicar amb rapidesa. Un segon risc: el somni d’una biblioteca mundial digital i en línia se sosté sobre el supòsit de l’estabilitat social, política i energètica mundial. Però les grans biblioteques de l’Antiguitat van desaparèixer en gran part amb la crisi de les seves civilitzacions, i sovint només en van restar còpies i fragments escampats aquí i allà. Si haguessin funcionat amb dipòsits digitals centralitzats haguessin desaparegut del tot. Per tant, caldria pensar en que els requisits tecnològics per a sostenir les biblioteques del futur haurien de ser mínims.

Al final, tanmateix, quedarà espai per al paper? Sens dubte, de moment encara és molt més pràctic emportar-te un llibre a la platja o al camp que un portàtil, però es pot suposar que tot arribarà. Tanmateix, la supervivència del paper dependrà dels clients que continuï tenint aquest format. Jo, amb franquesa, el continuo preferint. I com jo, som molts. La majoria i tot, potser. Per això les impressores treuen fum, posant sobre paper allò que, suposadament, n’hi hauria prou que existís només als ordinadors.

Per cert, qui vulgui veure les darreres novetats en llibre electrònic, pot llegir aquest article d’El País.

L'educació en valors i la història

A La Vanguardia d’ahir, Doudou Diène, ex-relator especial de l’ONU en matèria de racisme, que participava en unes jornades del Centre Unesco de Catalunya, explicava que

El racismo es un iceberg: lo que combates con la ley es la parte visible; hay que llegar al fondo para cambiar las fuentes profundas, y eso hay que hacerlo desde la infancia.

A la pregunta de com s’havia de fer això, la resposta era clara:

Hay que reescribir y enseñar la historia de otra manera, porque todas las historias nacionales son construcciones de odio y prejuicio hacia otro. El español actual, por ejemplo, no sabe lo que debe a la cultura árabe, la historia borró ese período prodigioso de interacción que construyó la España moderna

Jo penso que la primera fase del que demana Doudou Diène ja està feta en gran part. O, si més no, ja hi ha prou bona història que explica les profondes interaccions dels diferents pobles al llarg de la història. Aquest tipus d’història també s’explica molt sovint a les classes d’història, però certament una major interacció entre la història i l’educació en valors, a la primària i a la secundària, les beneficiaria a ambdues. La història apareixeria més relacionada amb els problemes actuals i l’educació en valors defugiria el caràcter excessivament abstracte i de pura bona voluntat que té molt sovint.

L’educació en valors i la història

A La Vanguardia d’ahir, Doudou Diène, ex-relator especial de l’ONU en matèria de racisme, que participava en unes jornades del Centre Unesco de Catalunya, explicava que

El racismo es un iceberg: lo que combates con la ley es la parte visible; hay que llegar al fondo para cambiar las fuentes profundas, y eso hay que hacerlo desde la infancia.

A la pregunta de com s’havia de fer això, la resposta era clara:

Hay que reescribir y enseñar la historia de otra manera, porque todas las historias nacionales son construcciones de odio y prejuicio hacia otro. El español actual, por ejemplo, no sabe lo que debe a la cultura árabe, la historia borró ese período prodigioso de interacción que construyó la España moderna

Jo penso que la primera fase del que demana Doudou Diène ja està feta en gran part. O, si més no, ja hi ha prou bona història que explica les profondes interaccions dels diferents pobles al llarg de la història. Aquest tipus d’història també s’explica molt sovint a les classes d’història, però certament una major interacció entre la història i l’educació en valors, a la primària i a la secundària, les beneficiaria a ambdues. La història apareixeria més relacionada amb els problemes actuals i l’educació en valors defugiria el caràcter excessivament abstracte i de pura bona voluntat que té molt sovint.

La mejor cocina del mundo

[també en català] La noticia del día en las comarcas de Girona es hoy evidente. Aquí, en los cuatro palmos de terreno situados entre los Pirineos y el río Tordera, habita la mejor cocina del mundo -o casi. La famosa lista de los 50 mejores restaurantes del mundo sitúa otra vez a Ferran Adrià y su El Bulli, de Roses, en el primer puesto, y a El Celler de Can Roca, de los hermanos Joan, Josep y Jordi Roca, de Taialà (Girona), en el quinto. Todas las listas son discutibles, y ésta también, y los expertos nos dirán qué falta en ella … o qué sobra. Pero situar a dos restaurantes en esta lista es un éxito indiscutible.

Hay, también, otra cuestión destacable. Estos dos restaurantes no están solos. “Detrás” de ellos -y, por descontado, fuera de la lista- hay otros restaurantes muy buenos o buenos, con un servicio de calidad, y con precios mucho más asequibles. Esto también es todo un éxito, y una suerte para lo que vivimos aquí y para los que nos visitan. Y, además, son, cada vez más, restaurantes sin humo de tabaco. Esto es también todo un éxito.

La millor cuina del món

La notícia del dia a les comarques gironines és evident. Aquí, en aquests quatre pams quadrats de terreny situats entre els Pirineus i la Tordera, hi ha la millor cuina del món -o gairebé. La famosa llista dels 50 millors restaurants del món situa altre cop Ferran Adrià i el seu El Bulli, de Roses, al primer lloc, i El Celler de Can Roca, dels germans Joan, Josep i Jordi Roca, de Taialà, al cinquè. Totes les llistes són discutibles, i aquesta també, i els experts ens diran què hi troben a faltar … o què hi sobra. Però per a una cuina, situar dos restaurants en una llista com aquesta és un èxit indiscutible.

Hi ha, de tota manera, una altra qüestió que és també molt remarcable. Aquests dos restaurants no estan sols. “Darrera” d’ells -i, per descomptat, fora de la llista- hi ha molts altres restaurants molt bons o bons, amb un servei de qualitat i, amb preus molt més assequibles. Això també és tot un èxit. I tota una sort pels que vivim aquí. I, cada vegada més, sense fum. Això també és un èxit.