Per què els i les estudiants no participen en la vida “política” de les universitats?

El resultat del referèndum sobre Bolonya que hi ha hagut a la UB ha tingut un resultat absolutament favorable a paralitzar el procés. Un 93,1% dels votants ho han fet en aquest sentit. S’ha objectat de seguida que només han votat un 20,35% dels estudiants censats, amb la qual cosa el resultat seria molt poc representatiu. Els estudiants anti-Bolonya, en canvi, han pogut afirmar que aquest resultat era tot un èxit perquè en les darreres eleccions a rector només van votar poc més del 5% d’estudiants. El fet és, però, que d’una manera o altra, la majoria dels estudiants es desentenen del tot del que passa a la Universitat més enllà dels seus estudis concrets.

A la UdG, el fet no és tant greu, però hi ha poca diferència.

clipboard012

Potser sí que els estudiants actuals són molt “pragmàtics” i només es preocupen del seu títol però també salta a la vista que la participació augmenta a mesura que augmenta l’estabilitat del víncul a la universitat, ja sigui la UB o la UdG. Des d’aquesta perspectiva els i les estudiants es veuen com a passavolants en una institució que, per altra banda, almenys a l’hora d’anar a votar, tampoc els fa gaire cas, ja que continua aplicant el vot ponderat a les eleccions.

Per què els i les estudiants no participen en la vida "política" de les universitats?

El resultat del referèndum sobre Bolonya que hi ha hagut a la UB ha tingut un resultat absolutament favorable a paralitzar el procés. Un 93,1% dels votants ho han fet en aquest sentit. S’ha objectat de seguida que només han votat un 20,35% dels estudiants censats, amb la qual cosa el resultat seria molt poc representatiu. Els estudiants anti-Bolonya, en canvi, han pogut afirmar que aquest resultat era tot un èxit perquè en les darreres eleccions a rector només van votar poc més del 5% d’estudiants. El fet és, però, que d’una manera o altra, la majoria dels estudiants es desentenen del tot del que passa a la Universitat més enllà dels seus estudis concrets.

A la UdG, el fet no és tant greu, però hi ha poca diferència.

clipboard012

Potser sí que els estudiants actuals són molt “pragmàtics” i només es preocupen del seu títol però també salta a la vista que la participació augmenta a mesura que augmenta l’estabilitat del víncul a la universitat, ja sigui la UB o la UdG. Des d’aquesta perspectiva els i les estudiants es veuen com a passavolants en una institució que, per altra banda, almenys a l’hora d’anar a votar, tampoc els fa gaire cas, ja que continua aplicant el vot ponderat a les eleccions.

El discurs d’Obama: patriotisme i religiositat

Amb aquest article, publicat ahir a El Punt, volia indicar tres característiques que hem semblen clau en el discurs de Barack Obama: el patriotisme, la religiositat, i l’historicisme -tres elements que són fonamentals per entendre una mica més al president dels EUA més enllà de l’Obamamania.

Sobre aquest tema he llegit recentment l’article de Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia que, entre altres qüestions, destaca encertadament les diferències entre la cultura política dels EUA i l’europea. També d’Àngel Duarte a l’AVUI, que escriu sobre la imprecisió del programa d’Obama. I de Francisco Fuster a Ojos de Papel, que també insisteix en la mateixa imprecisió, alhora que destaca la religiositat del nou president. El mateix Fuster proporciona més lectures en un comentari a la versió castellana del meu article a El Punt.

El discurs d'Obama: patriotisme i religiositat

Amb aquest article, publicat ahir a El Punt, volia indicar tres característiques que hem semblen clau en el discurs de Barack Obama: el patriotisme, la religiositat, i l’historicisme -tres elements que són fonamentals per entendre una mica més al president dels EUA més enllà de l’Obamamania.

Sobre aquest tema he llegit recentment l’article de Francesc Marc Álvaro a La Vanguardia que, entre altres qüestions, destaca encertadament les diferències entre la cultura política dels EUA i l’europea. També d’Àngel Duarte a l’AVUI, que escriu sobre la imprecisió del programa d’Obama. I de Francisco Fuster a Ojos de Papel, que també insisteix en la mateixa imprecisió, alhora que destaca la religiositat del nou president. El mateix Fuster proporciona més lectures en un comentari a la versió castellana del meu article a El Punt.

El discurso de Barack Obama: patriotismo y religiosidad

(Traducción del artículo aparecido hoy en el diario catalán El Punt)

”Nosotros, el Pueblo de los Estados Unidos, a fin de formar una Unión más perfecta, establecer la Justicia, asegurar la tranquilidad interior, proveer la defensa común, promover el Bienestar general y asegurar los Beneficios de la Libertad para nosotros y nuestros Descendientes, estatuimos y sancionamos esta Constitución”. Así reza el preámbulo de la Constitución de los Estados Unidos. “Nosotros, el pueblo -ha afirmado Barack Obama en su discurso de toma de posesión- nos hemos mantenido fieles a los ideales de nuestros antepasados y leales a nuestros textos fundacionales”. Efectivamente, todo el lenguaje del nuevo presidente, ya sea en el discurso de toma de posesión ya en discursos pronunciados en otras ocasiones, parte de una lectura de los mitos fundacionales norteamericanos y de la exigencia de su cumplimiento como promesa de un futuro mejor.
Por eso los Estados Unidos se presentan como tierra de libertad y de oportunidades (como vendría a demostrar su propia victoria) y como faro para todo el mundo. Y ante la crisis se pide unidad en torno a los valores que se consideran verdaderamente americanos: trabajo duro, honradez, lealtad, etc. Es, por lo tanto, un discurso patriótico, que atribuye unos determinados valores a la nación americana y que a través de estos valores morales rehuye los debates que han caracterizado la lucha ideológica de los últimos tiempos (más o menos gobierno, beneficios o perjuicios del libre mercado, etc.)
En segundo lugar, Obama defiende, como hace la Constitución americana, la libertad de cultos (y menciona a los no creyentes) pero todo su discurso está profundamente impregnado de religiosidad, fundamentando la igualdad y la libertad en Dios. Pero este hecho no es una concesión al discurso conservador, sino que Obama entronca con toda una tradición que vincula el progreso y la hegemonía de la nación americana con Dios. Y en tercer lugar, todo el discurso de Obama es enormemente historicista. Los “padres fundadores” (líderes del periodo de la independencia, a finales del siglo XVIII) son invocados continuamente, como también lo es Abraham Lincoln (el presidente que abolió la esclavitud en 1863-65), la Segunda Guerra Mundial o la Guerra Fría. Así, las acciones en el presente tienen que ser coherentes con una tradición que arranca del siglo XVIII.
En definitiva, el lenguaje usado por Obama puede ser considerado una lectura “progresista” del imaginario político americano, vinculando a él preocupaciones ecologistas y sociales, y, por lo tanto, podemos encontrar los elementos de cambio que destacan la mayoría de comentaristas. Pero los elementos de continuidad son también muy numerosos. Y si un lenguaje no es sólo una manera cualquiera de explicar la realidad, sino también una manera de entenderla, que condiciona la manera de actuar, entonces en la política de Obama podemos esperar cambios, pero también muchas continuidades.

Tendències Historiogràfiques II (2): Marxismes

MARXISMES

Els recents debats que hi ha hagut en la historiografia britànica sobre alguns dels conceptes claus del marxisme (com ara els de classe i lluita de classes) són indestriables de la investigació existent sobre la història de les Illes britàniques, la política radical i les classes populars. Tot seguit anotem diversos fragments d’aquest debat. Descriu com ha evolucionat la perspectiva marxista sobre aquestes qüestions i relaciona aquesta evolució amb els debats citats (alerta! cal fixar-se bé en les dates i tenir en compte que s’estan discutint diverses qüestions).

(…) el contenido de esta renovada agitación [de 1833] era tal, que el voto en sí mismo implicaba “mucho más”, y éste era el motivo por el cual tenía que ser denegado (…) Para los trabajadores de esta y de la siguiente década, el voto era un símbolo cuya importancia nos es difícil de apreciar, al estar nuestros ojos enturbiados por más de un siglo de niebla de “política parlamentaria partidista”. Implicaba primero, égalité: igualdad de ciudadanía, dignidad personal, valía (…) Pero en el contexto de los años owenitas y cartistas, la demanda del voto suponía también demandas adicionales: una nueva forma de extender el control social de la población obrera sobre sus condiciones de vida y de trabajo. (E.P.Thompson, La formación de la clase obrera en Inglaterra, Barcelona, Crítica, 1989 [1963], vol.2, pp.449)

As well as the overall process of liberalization itself, there were in the years between 1790 and 1860 three major (and unique) changes in English social estructure. At the beginning of the century there was the development of what one might call “labour conscioussness”. As a result of the economic crises of the war years, one gets -for the very first time it seems- a major rupturing of capitalist autority systems and the continuing involvement of a large part of the labour force in economic struggle. Then, folowing renewed economic crises in the 1830s an 1840s, this “labour consciousness” seems to have been converted (at least in certain areas) into a form of class consciousness sufficiently convincing for Marx and Engels to use it as a basis for their own political analysis. Finally, in the late 1840s and 1850s -and as part of the fundamental modification of the socio-economic system hare called liberalization- one can trace the crystallization of an altogether new patern of social subdivision within the labour force (John Foster, Class Struggle and the Industrial Revolution, London, Weidenfld and Nicolson, 1975, pp.6-7)

[Como indica John Foster] indudablemente hubo una relación entre un cambio en el capitalismo británico y la decadencia de la lucha obrera (…) Pero los verdaderos factores que resolvieron la crisis [es refereix a la crisi de la dècada de 1830 i inicis de 1840, la superació de la qual hauria portat a iniciar el camí de la gran indústria i, per tant, el nou capitalisme al qual es refereix] deben ser diferenciados de la manera en que dicha resolución fue vivida por la gente (…) Para la clase obrera, los fracasos de la huelga de 1842 y de la manifestación de Kennington Common fueron derrotas desmoralizadoras (…) El fracaso general de las revoluciones de 1848 no hizo sino aumentar esta desilusión (…) Por encima de todo, ahora parecía asegurada la permanencia del capitalismo industrial (…) En este sentido, deberíamos tratar de comprender la decadencia de la lucha de clases tras el período cartista no sólo en función de la de la deserción de los dirigentes de la aristocracia obrera, sino también de la consolidación de una nueva estructura que incluia a la totalidad de los trabajadores en el contexto de la aparente inevitabilidad del capitalismo (…) Tampoco habría que exagerar las concesiones que acompañaron a la liberalización (Gareth Stedman Jones, Lenguajes de clase, Madrid, S.XXI, 1989 [article de 1975], pp.66-71)

(…) en casi todos los estudios sobre el cartismo (…) el punto focal de la investigación ha sido el carácter de clase del movimiento, su composición social, o (…) el hambre y la miseria de los que se pensaba que era la manifestación (…) [Sin embargo] el cartismo fue un movimiento político y los movimientos políticos no pueden definirse satisfactoriamente en términos de la ira o la disconformidad de unos grupos sociales descontentos o incluso de la conciencia de una clase determinada. Un movimiento político no es simplemente una manifestación de miseria y dolor; su existencia se caracteriza por una convicción compartida que articula una solución política a la miseria y un diagnóstico político de sus causas (…) Por eso la historia del cartismo no puede escribirse correctamente en términos de las quejas sociales y económicas de las que se afirma que era la expresión. Semejante enfoque no explica por qué esos descontentos adoptaron una forma cartista ni por qué el cartismo no continuó expresando los miedos y aspiraciones cambiantes de su electorado social en las nuevas circunstancias.

[Según los cartistas] el poder político es la causa. La opulencia es el efecto (…) [Después de las guerras napoleónicas, el radicalismo atribuyó] un origen político a un creciente número de calamidades económicas, y durante los treinta años siguientes consiguió resistir con cierto éxito a estos análisis rivales (…) Ante todo y sobre todo era un vocabulario de exclusión política (…) Por eso, aunque de facto se convirtiera cada vez más en propiedad exclusiva de las “clases obreras” durante las décadas de 1830 y 1840, esto no llevó a una reestructuración básica de la propia ideología. El radicalismo no se identificó con ningún grupo específico, sino con el “pueblo” o la “nación” frente a los monopolizadores de la representación y el poder políticos y por tanto el poder económico o financiero (…) El programa del cartismo siguió siendo creíble mientras se pudo atribuir de modo convincente a causas políticas el desempleo, los bajos salarios, la inseguridad económica y otras calamidades materiales (…) Si la retórica cartista era en teoría adecuada para agrupar a la oposición contra las medidas liberales de la década de 1830, estaba (…) mal pertrechada para modificar su postura en respuesta al nuevo carácter de la actividad estatal en la década de 1840 (…) [El nuevo reformiso del estado] resultó fatal paa la convicción y la autoconfianza del lenguaje del cartismo (…) Su ascensión y caída [del cartisme] han de ser relacionadas en primera instancia, no con los avatares de la economía, las divisiones en el movimiento o una conciencia de clase inmadura, sino con el carácter y la política cambiantes del Estado (…) (Gareth Stedman Jones, Lenguajes de clase, Madrid, S.XXI, 1989 [original de 1982], pp.89-92, 96-101 y 173-174)

(…) en contra de la caracterización esencialmente política con la que Stedman Jones nos presenta el cartismo, yo he descrito la evolución de un movimiento saturado de clase, un movimiento con ideas no sólo políticas (y culturales) sino económicas de la opresión y el conflicto de clase.

(…) los antagonismos económicos crecientes entre los trabajadores y los capitalistas durante el cartismo fueron un rasgo característico de un conjunto mucho más amplio de las divisiones y el sentimiento de clase (…) El conflicto de clase saturaba la vida no sólo dentro sino fuera del trabajo. (…) [Finalmente] hay que poner serias objecciones a la afirmación de Stedman Jones según la cual el carácter moderado del Estado desde principios y mediados de los años 1840 fue la clave del ocaso del movimiento. (Neville Kirk, “En defensa de la clase”, Historia Social, 12, 1992 [1987], pp.91-92, 96-97)

(…) there existed within Chartism an economic as well as a political language of class oppression and class conflict. Class also saturated both the patterns and commonsense of everyday life, of culture (…) As Dorothy Thompson has observed (…) “class domination was not confined to the work-place. All aspects of social life -dwelling-places, shops, drinking-places, recreational and instructional institutions, churches and and chapel seating- were segregated on class lines” (…)

As Stedman Jones has argued in relation to he legislation of 1840s, the state, in direct opposition to Chartist ideology, was no longer to be perceived as an implacable foe of popular interests and, contrary to Chartist predictions, reforms and improvements had been achieved prior to the enactment of universal manhood suffrage (…) Chartism had been gravely affected no only by the coercive actions of the state, but also by the latter’s softened visage and the movement’s ultimate failure to win the battle of ideas with the free-trade Liberals. (Neville Kirk, Labour and society in Britain and the USA, Aldershot / Vermont, Scolar Press, 1994, pp.139 i 189)

Visites dramatitzades i recreació històrica

Entre les moltes activitats que s’estan programant a Girona sobre la guerra del Francès han destacat pel seu èxit les visites dramatitzades que han tingut lloc aquest estiu i la festa napoleònica que va tenir lloc al setembre.

Desmitificant la guerra del Francès (Diari de Girona, 4/7/2008)

L’Ajuntament i l’Associació d’Hostaleria posen en marxa les visites napoleòniques que expliquen Girona i com es va viure el conflicte

JESÚS BADENES GIRONA. El nou producte explica la ciutat de fa 200 anys. Girona desfà la llegenda sense deixar de comercialitzar el mite. Les visites guiades napoleòniques, que es podran concertar tots els vespre dels caps de setmana de l’estiu, fugen de la carrincloneria però expliquen de manera entenedora els diferents setges que va viure Girona durant la Guerra del Francès. El recorregut, que dura poc més d’una hora i mitja, està guionitzat per Genís Barnosell i representat per Debòlit Teatre. La visita té dues parts diferenciades. En la primera, la guia turística fa èmfasi en les dades històriques, aclarint en tot moment què és mite i què és realitat. La immortalitat de Girona, la Devesa i els plàtans de Napoleó o la intervenció de Sant Narcís són alguns dels llocs comuns que desmunten. En la segona part, en què la dramatització pren protagonisme, s’intenta recrear, de manera entretinguda, el paper de les diverses faccions de combatents gironins i les dificultats que va passar la població

Recordant els setges napoleònics a Girona (Diari de Girona, 8/9/2008)

ACN/DDG Recreacions històriques, cercaviles, un mercat d’artesania i visites guiades són algunes de les activitats que l’Ajuntament de Girona ha organitzat per la 1a festa Reviu la Història que commemora els 200 anys de setges napoleònics a la ciutat. El Parc de la Devesa serà l’espai que acollirà aquest diumenge les activitats que pretenen que els gironins puguin fer un ‘salt en el temps’ i reviure la situació de la ciutat durant els setges. La tinenta d’alcalde de Desenvolupament Local i Promoció de la Ciutat, Cristina Alsina, espera que la convocatòria sigui ‘un èxit’ i que sigui només el tret de sortida d’una cita que acabi sent anual pels gironins.

Quan els gironins creuin la porta dels jardins de la Devesa es trobaran amb un campament amb una vintena de tendes amb els soldats que fa 200 anys van lluitar a Girona durant els setges. Alsina ha destacat que el parc ofereix un espai on ‘sembla que no hagi passat el temps’ i que, per això, és el més idoni per programar-hi aquesta ‘gran festa’ que pretén apropar els ciutadans al passat de la ciutat.

L’entrada del primer terç de Miquelets de Girona, els Miquelets de Badalona, els Hússars de Sant Narcís i les Heroïnes de Santa Bàrbara donarà el tret de sortida a les activitats de diumenge. Després, hi haurà una cercavila ‘sorprenent’ que barreja música, gags còmics i efectes pirotècnics amb la participació dels soldats napoleònics passejaran per la ciutat i recolliran la gent per dur-los fins a la Devesa.

Allà podran visitar el mercat d’artesania on hi ha representats els oficis de l’època com el sabater i el baster del gremi de la pell, el retaulista i el boter del de la fusta, la filadora i la cardadora del de la llana, el ferrer i el llauner del ferro o el ceramista del gremi de la ceràmica. També hi haurà un espectacle de titelles per als més petits.

Girona Bons Fogons proposa un ranxo napoleònic per a l’hora de dinar. Aquesta proposta se suma al menú napoleònic que alguns restaurants han ofert als comensals durant aquest estiu de commemoració dels 200 anys de setges. A la tarda hi haurà dues tandes de la visita guiada ‘Napoleó tenia més de 100 soldats’.

La tinent d’alcalde, Cristina Alsina, espera que sigui un ‘èxit’ de públic de la mateixa manera que qualifica d”èxit’ les visites guiades de recreació històrica que hi ha hagut aquest estiu al Barri Vell de la ciutat per on han passat unes 2.000 persones. Així, espera consolidar les propostes i que siguin una activitat fixa dins el calendari d’activitats culturals de la ciutat.

Quatre mil gironins amb els francesos (Diari de Girona, 15/9/2008)

GIRONA | ACN/DDG
La primera edició de la Festa de la Girona Napoleònica va superar les previsions més optimistes i durant tota la jornada dominical va convertir la plaça de les Botxes de la Devesa en un pol d’atracció de nombrós públic. “És molt complicat dir quanta gent ha passat per aquí però calculem que al llarg del dia hem rebut de 4.000 a 5.000 visitants”, va comentar Jesús Pastor, gerent de l’Associació d’Hostaleria de Girona i radial, una de les entitats impulsores d’una festa que va comptar amb recreacions històriques del setge napoleònic a la capital gironina, demostracions d’oficis del segle XIX, mercat de productes artesanals i ranxo napoleònic a preus populars.
“En fem una valoració molt positiva perquè el dia ha acompa?nyat i les activitats han estat molt ben organitzades, gràcies al grup de persones que des de fa dos anys hem estat treballant en aquest projecte”, va assenyalar Pastor, que va reconèixer que el que més “por” els feia era comprovar quina seria la resposta de la gent. “Tot i que no hem pogut fer gaire difusió de l’activitat, el públic ha respost molt bé i així hem batut dos mites gironins: el que diu que a Girona no es pot fer res al carrer i el que assegura que la gent de Girona no surt el diumenge”, va afirmar amb ironia el gerent de l’Associació d’Hostaleria de Girona i radial.
“Hem demostrat que no sortia perquè bàsicament no hi havia ofertes prou atractives a la ciutat”, va puntualitzar Pastor, que va explicar que les activitats amb més acceptació per part del públic han estat la cercavila, “que ens ha permès arrossegar molta gent del Barri Vell fins a la Devesa”, i les recreacions històriques. De fet, en aquestes recreacions hi van participar més de 90 personatges que van representar tan els defensors de la ciutat -Miquelets de Girona, Heroïnes de Santa Bàrbara, Hússars de Sant Narcís i Sometents- com els assetjants de la ciutat, les tropes franceses, que van comptar amb l’ajuda d’un autèntic canó del segle XIX.

Esdeveniment de referència
“Aquests espectacles han funcionat molt bé gràcies a uns guions molt acurats històricament i al suport de grups de recreació de fora de Girona”, va reiterar el gerent de l’Associació d’Hostaleria, que va assegurar que el públic va ser molt heterogeni. “De totes les edats, des de gent jove fins a gent gran i sobretot moltes famílies”, va afegir Pastor. Segons els organitzadors, l’èxit de públic és un bon símptoma que garantirà la continuïtat d’aquesta Festa Napoleònica. “Volem que es converteixi com un Temps de Flors, que sigui un esdeveniment cultural i turístic fix que faciliti que la història de Girona sigui coneguda per tots els gironins”, va reflexionar Pastor en veu alta.
Amb vista a l’any vinent ja es van pensar una sèrie de millores. “Hem de fer venir més recreadors i millorar en temes de neteja, organització i seguretat”, va finalitzar el gerent de l’Associació.

Els organitzadors de la Festa Napoleònica de Girona volen que sigui un esdeveniment com el Temps de Flors

Girona i França, entre la guerra i la pau (1659-1939)

Amb aquest títol s’inaugurarà properament (el 2 d’abril, si no hi ha cap canvi) una exposició que tinc el gust de comissariar al Museu d’Història de la Ciutat de Girona. El seu objectiu és explicar la guerra del Francès i els setges de Girona en el context més ampli de la societat de l’època i de les relacions entre Girona i França.

Com es pot llegir al web del museu

Aquesta exposició té en compte aspectes molt diversos de la Girona i de l’Europa de l’època i, sobretot, parla de tots aquells gironins i gironines que van viure aquells conflictes i no només d’uns quants personatges.
Es descriuen els setges (1804-1814) i, en general, el cicle bèl·lic de 1792 a 1823, en el context de les relacions de tota mena de Girona amb França al llarg dels segles XVIII i XIX, i especialment amb el Sud i la Catalunya Nord. A la vegada també vol mostrar la ciutat com a paradigma dels processos històrics que es van desenvolupar a escala europea. I oferir els materials per a poder reflexionar sobre la guerra i la pau, en la història i la cultura contemporànies.

Comissari Genís Barnosell, professor d’Història Contemporània de la UdG.

Organitza Ajuntament de Girona.

Col·labora Caja de Ahorros del Mediterráneo. Obra Social.

Entrada lliure

Girona y Francia, entre la guerra y la paz (1659-1939)

Próximamente (probablemente el 2/4) se inaugurará en el Museu d’Història de la Ciutat de Girona la exposición que tengo el gusto de comisariar “Girona y Francia. Entre la Guerra y la Paz 1650 -1939″.

Como indica la página web del Museo, se trata de

Una nueva mirada sobre la Guerra del Francés, 1808- 1814, en el marco de la celebración de su bicentenario, coincidiendo con el segundo sitio sufrido.

Esta exposición tiene en cuenta aspectos muy diversos de la Girona y de la Europa de aquella época y , sobre todo, habla de toda la ciudadanía gerundense que vivió aquellos conflictos y no sólo de unos cuantos personajes.
Esta muestra pretende describir los sitios (1804-1814) y, en general, el ciclo bélico de 1792 a 1823, en el contexto de las relaciones que mantenía Girona con Francia, a lo largo de los siglos XVIII y XIX, y especialmente con el Sur y la Cataluña Norte. A la vez, que también quiere mostrar la ciudad como paradigma de los procesos históricos que se producieron a escala europea. Y ofrecer los materiales para poder reflexionar sobre la guerra y la paz, en la historia y la cultura contemporáneas.

Comissario Genís Barnosell, profesor de Història Contemporánea de la UdG.

Organiza Ayuntamiento de Girona.

Colabora Caja de Ahorros del Mediterráneo. Obra Social

Entrada libre

Tendències Historiogràfiques II (1)

A partir d’avui i durant unes quantes setmanes, aquest bloc inclourà materials de treball de l’assignatura “Tendències Hìstoriogràfiques II”. Heus aquí el primer post d’aquesta sèrie.

LA CRISI DELS GRANS PARADIGMES I L’ESMICOLAMENT DE LA HISTÒRIA

1. Si la divisia de Leopold Von Ranke era explicar la història tal i com havia succeït, les polèmiques historiogràfiques del segle XX han fet replantejar la mateixa definició d’història -o, més exactament, d’historiografia, entenent amb aquest mot l’estudi del passat, o sigui, de la història. Suposem la definició següent

Fer història consisteix en construir hipòtesis suficientment operatives per explicar el passat

Relaciona aquesta afirmació amb les polèmiques historiogràfiques citades, i, especialment, respon als interrogant següents:

- per què aquesta afirmació parla d’ “hipòtesis”?

- per què parla d’hipòtesis “operatives”

- quin contingut té el mot “explicar”

- si ens mirem la darrera expressió (per explicar “el passat”) quines perpectives historiogràfiques inclou aquesta definició i quina polèmica recent exclou?

 

2. “Veracitat” i “funció social” de l’historiador/a

Participant en algunes de les polèmiques recents, Roger Chartier ha escrit que

si la paraula veritat és massa grandiloqüent, se’n pot acceptar una altra, però aquesta dimensió, que és la que defineix la cientificitat de la història, és absolutament necessària

Aleshores, si la recerca de la “veritat” és “absolutament necessària”, pot fer-se compatible aquesta recerca amb allò que tradicionalment s’ha anomenat la “funció social” de l’historiador? Reflexiona sobre aquesta qüestió a partir de les següens cites (s’omet l’autor per no prejutjar l’opinió):

Yo creo que no hay mirada imparcial (…) siempre hay una toma de partido. La trampa de la historia académica que se quiere neutra es que lo niega y lo oculta. Yo creo lícito que todo el mundo defienda su visión histórica. Lo único que pido es que se explicite. Ya hace muchos años que aprendí la diferencia entre la imparcialidad y la objetividad. La imparcialidad no sólo es imposible, sino que ni siquiera es deseable. La objetividad es algo distinto. Hay que decir la verdad, otra cosa es que te importe o no te importe esa verdad.

(…) la objetividad histórica (…) de ninguna manera exige el agnosticismo previo ni el escepticismo político o ideológico del historiador (…) Lo importante es que su punto de vista sea el del propio país

(…) s’hauria de reclamar (…) l’autonomia de l’historiador en relació amb la política

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.