Història a la UdG

Com a coordinador de l’estudi d’Història de la UdG ha sigut per a mi una satisfacció que la UdG aprovés fa uns dies -junt amb moltes altres- la proposta de nou Grau en Història, en forma d’extensa memòria que el justifica i explica com ha de ser. Aquestes memòries, redactades en gran part pels coordinadors d’estudi, han sigut el resultat d’un llarg procés d’elaboració, assessorat pel Gabinet de Planificació i Avaluació, en el qual s’han tingut en compte molts elements.
En el cas d’Història, ha estat, en primer lloc, fruit d’un procés de reflexió al si de tota la Facultat de Lletres per decidir el conjunt de matèries bàsiques que podran cursar tots els i les alumnes de la Facultat, amb independència de quin grau cursin. I, en segon lloc, fruit d’un procés de reflexió al si de l’estudi d’Història per adaptar l’actual llicenciatura d’Història al nou grau. Un procés prou complex per la pèrdua d’un any -la llicenciatura en té 5, i el nou grau en tindrà 4-, i per les mateixes ambigüitats del procés de Bolonya.
L’estudi d’Història, a més, ha consultat a professionals relacionats amb la història externs al propi estudi, i ha enquestat els estudiants per conèixer la seva valoració de l’actual llicenciatura i per conèixer quines qüestions, noves o ja existents, haurien de ser presents, a parer seu, en el nou grau. A partir de tots aquests elements, s’ha treballat per fer un nou pla d’estudis atractiu, coherent, que pauti adequadament l’aprenentatge de l’alumnat i que els formi com a bons historiadors, amb amplis coneixements sobre el passat català i universal, sobre les metodologies de la història, sobre ciències afins com l’antropologia, sobre la recerca i tractament de tot tipus de documentació actual o passada, i els capaciti igualment per a desenvolupar la seva tasca professional i per continuar aprenent al llarg de la vida.
En definitiva s’ha treballat per aconseguir un nou grau que conservi el millor de l’antiga llicenciatura i que aporti tot allò de positiu que hi pugui haver en les exigències del nou Espai Europeu d’Educació Superior. Ara la proposta viatja cap al DIUiE i cap a ANECA, els organismes que l’han d’aprovar per tal que els estudiants de 1r del curs vinent cursin ja el nou grau. Hem d’esperar que la solidesa de la proposta, la disponibilitat existent de tots els recursos humans i materials necessaris, i el manteniment d’una sòlida demanda d’estudiants que volen cursar aquests estudis, siguin raons suficients per a una resposta ràpida i favorable. Si és així, el futur d’uns bons estudis d’Història a la UdG està assegurat.

Congrés “El fet fronterer. Fronteres, relacions, intercanvis”

Acaba de sortir la primera circular del nou congrés de l’Institut d’Estudis Empordanesos, que es realitzarà l’any 2009, “El fet fronterer. Fronteres, relacions, intercanvis”. Es volen estudiar fronteres de tota mena, “entre parròquies i universitats, per mar i per terra, les fronteres entre senyories jurisdiccionals, les fronteres eclesiàstiques, les fronteres de la Diputació del General, les fronteres municipals”, a més a més, és clar, de les estatals, a través d’una visió històrica de llarga durada. Per això es proposen els següents àmbits:

1. Quan no havia fronteres, o sí? (Prehistòria)
2. Al començament, fronteres romanes. Sobre els trofeus de Pompeu
3. Fronteres comtals, fronteres feudals, fronteres eclesiàstiques, fronteres de la Diputació del General (s. X-XVIII)
4. De les Corberes a l’Albera, frontera política i frontera militar (s. XVII-XVIII)
5. Relacions i intercanvis en terres de frontera (fins al s. XXI)
6. La frontera: refugi i exili (XIX-XX)
7. Altres comunitats frontereres: per una història comparada (Cerdanya, Vall d’Aran…)

Per presentar-hi comunicacions cal enviar la proposta (tema, fonts, resum) abans del 31 de desembre de 2008 a info@iee.cat. Trobareu tota la informació a la web de l’IEE.

Congrés "El fet fronterer. Fronteres, relacions, intercanvis"

Acaba de sortir la primera circular del nou congrés de l’Institut d’Estudis Empordanesos, que es realitzarà l’any 2009, “El fet fronterer. Fronteres, relacions, intercanvis”. Es volen estudiar fronteres de tota mena, “entre parròquies i universitats, per mar i per terra, les fronteres entre senyories jurisdiccionals, les fronteres eclesiàstiques, les fronteres de la Diputació del General, les fronteres municipals”, a més a més, és clar, de les estatals, a través d’una visió històrica de llarga durada. Per això es proposen els següents àmbits:

1. Quan no havia fronteres, o sí? (Prehistòria)
2. Al començament, fronteres romanes. Sobre els trofeus de Pompeu
3. Fronteres comtals, fronteres feudals, fronteres eclesiàstiques, fronteres de la Diputació del General (s. X-XVIII)
4. De les Corberes a l’Albera, frontera política i frontera militar (s. XVII-XVIII)
5. Relacions i intercanvis en terres de frontera (fins al s. XXI)
6. La frontera: refugi i exili (XIX-XX)
7. Altres comunitats frontereres: per una història comparada (Cerdanya, Vall d’Aran…)

Per presentar-hi comunicacions cal enviar la proposta (tema, fonts, resum) abans del 31 de desembre de 2008 a info@iee.cat. Trobareu tota la informació a la web de l’IEE.

Eric J. Hobsbawm i Miquel Roca, doctors honoris causa per la UdG

En un acte solemne, la Universitat de Girona va investir ahir a l’historiador Eric J. Hobsbawm i al polític i advocat Miquel Roca com a doctors honoris causa.

Anna M. Garcia, catedràtica d’Història Contemporània a la UdG, va apadrinar Hobsbawm, de qui va dir que és “un dels més grans historiadors de tots els temps” i de qui va destacar, sobretot, la seva capacitat d’elaborar síntesis. No conec cap altre historiador, va afegir, que tingui “tantes obres de referència obligada en tants camps d’anàlisi”, i va citar com a exemples la història des de sota i el nacionalisme.

Xavier Arbós, catedràtic de Dret Constitucional, va apadrinar Miquel Roca, de qui va destacar les seves qualitats de bon orador “de paraula clara i respectuosa” i les seves facetes de professor universitari expulsat pel franquisme, polític, ponent constitucional i estatutari, diputat i advocat. El lligam de totes aquestes activitats és la lluita per la llibertat: amb l’estat democràtic actual, malgrat totes les imperfeccions, “Miquel Roca hi té molt a veure” – va sentenciar Arbós.

En el seu discurs d’ingrés, Hobsbawm va la lamentar no poder fer-lo en català i per això, va dir, el feia en anglès. Va recordar els seus lligams familiars amb la Catalunya dels anys 30, la seva docència a la Càtedra Ferrater Mora i els seus lligams amb la historiografia catalana i sobre Catalunya, especialment a través de Jaume Vicens, Pierre Vilar i Josep Fontana. Al seu torn, Miquel Roca es va declarar professor universitari frustrat i gironí i empordanès d’adopció i es va mostrar convençut de les aportacions de la Universitat de Girona al coneixement en aquests “temps difícils” (econòmicament i nacionalment parlant).

En la seva cloenda, Anna M. Geli, rectora de la Universitat de Girona, va destacar que ambdós havien contribuït a fer un “món més habitable”, va esperonar els assistents a recuperar les idees de la il·lustració, i es va mostrar confiada en la capacitat de la UdG d’investigar, transmetre coneixement i ser present a la ciència mundial.

Serrallonga, llegenda i història

L’emissió per part de TV3 de la minisèrie “Serrallonga” ha provocat un seguit de comentaris sobre la seva veracitat històrica i sobre la convenìència o no d’emetre programes com aquest. Aquí en teniu uns quants -en alguns, a més, hi ha opinions dels lectors:

- TV3, per començar, hi ha dedicat una pàgina web específica i s’ha mostrat molt satisfeta amb l’audiència aconseguida, cosa que demostra, a parer meu, que els programes amb contingut històric -sigui aquest més o menys llegendari, més o menys ben aconseguit- tenen un públic prou important.

- A El Periódico, el filòsof Josep M. Terricabras lloa els esforços fets per documentar la vida de Serrallonga, però en critica l’accent “xava”.

- A La Vanguardia, Màrius Serra la valora molt positivament -fins al punt de qualificar de “quejas pacatas” algunes fetes sobre el seu contingut històric- excepte en el tema de la llengua. Sergi Pàmies, com Màrius Serra, valora especialment l’esforç per fer sèries a partir de la pròpia història.

- A El País ja la lloaven abans d’emetre-la (i més).

- Elsingulardigital.cat ha preguntat a historiadors com Antoni Pladevall i Xavier Torres i en fa una valoració molt negativa.

- La meva valoració sobre “Serrallonga”, en fi, va sortir a El Punt: Genís Barnosell, “Torna, torna, Serrallonga“, El Punt, 12/11/2008

Torna,torna, Serrallonga

Una valoració de la mini – sèrie de TV3 dedicada al famós bandoler. La podeu llegir a El Punt, avui 12/11/2008.

Torna, torna, Serrallonga
Amb un producte com aquest «Serrallonga» la televisió catalana s’endinsa en un món de difusió històrica amb un gènere que, per ser potent, ha d’anar més enllà de la història. Els bandolers són un tema ideal per aquests objectius

tribuna
Professor d’història contemporània a la Universitat de Girona (genis.barnosell@udg.edu)

GENÍS BARNOSELL.
La capacitat de crear històries fantàstiques a partir de la pròpia història és, sens dubte, un bon indicador de les potencialitats d’una indústria cultural. Entenguem-nos, no només crear històries a través de la literatura o la poesia -una possibilitat que requereix relativament pocs recursos-, sinó de fer-ho a través de productes audiovisuals capaços d’arribar a multituds: el cinema o la televisió. Els mestres d’aquest gènere han estat, i continuen sent, els Estats Units. A través de Hollywood tots plegats hem viscut i reviscut el salvatge oest, la Segona Guerra Mundial i tants altres escenaris, americans o del món sencer. Perquè si no crees les teves pròpies històries fantàstiques, o bé restes en l’oblit del gran públic o bé són unes altres les que les creen, tal com ha passat amb la història de l’Amèrica del Sud amb la darrera versió d’Indiana Jones.

A TV3 ja hi ha una prou destacable presència de la història a través del reportatge; el gènere evidentment indispensable per donar a conèixer la història a la televisió. Però amb un producte com és Serrallonga, la televisió catalana s’endinsa en aquestes altres possibilitats de difusió històrica amb un gènere que per ser potent ha d’anar més enllà de la història recent. Els bandolers són, per descomptat, un tema ideal per aquests objectius. Televisió Espanyola ja ho va entendre així fa molt de temps amb una sèrie que esdevingué mítica: Curro Jiménez. TV3 ho ha fet ara amb un dels grans bandolers catalans del segle XVII: Joan Sala, àlies Serrallonga.

Basant-se en unes quantes grans fites ben conegudes de la seva vida -els orígens familiars, l’èxit com a cap de quadrilla, la progressiva desfeta i l’execució a Barcelona-, la minisèrie ha afegit salsa a dojo en el tema de les relacions amoroses, ha realitzat unes escenes d’acció ben aconseguides i ha reconstruït l’època d’una manera molt versemblant, deixant de banda detalls com ara unes armes de foc que aparenten una precisió i una efectivitat que no s’aconseguiran fins molt més tard. Amb la precaució de deixar ben clar en el títol que es tracta plenament d’una llegenda, la minisèrie ens transmet els valors, l’heroïcitat, la justícia i el patriotisme que la tradició popular i els romàntics del segle XIX van atribuir al bandoler. Sumant les possibilitats de Robin Hood i d’un latin-lover modern, TV3 ha reinventat, en definitiva, aquesta figura de Serrallonga a través d’un bon programa d’entreteniment. Afegint-hi després i de manera molt encertada un documental sobre la història real, l’entreteniment esdevé també cultura i coneixement històric.

Certament, d’alguna altra qüestió se n’hauria pogut treure més punta, especialment -jo crec- del tema de les connexions entre senyors i bandolers; una qüestió prou coneguda historiogràficament després dels treballs de Núria Sales o de Xavier Torres. L’ús dels bandolers per part de la noblesa per augmentar els seus ingressos, per fer la guerra entre ells o per atemorir la pagesia són temes dels quals es poden extreure escenes d’ambició, traïció i acció per fer algun capítol més. I per acabar, fou Serrallonga el nostre Robin Hood particular? O més encara: hi hagué, en algun lloc, algun Robin Hood? Probablement aquesta mena de gent no hagi existit mai fora del regne de la creació artística, però els humans som lliures de continuar somniant, tal com somniaven, per exemple, els Esquirols, els cantants d’un Serrallonga ecologista: «Torna, torna, Serrallonga, / que l’alzina ens cremaran, / que ens arrencaran les pedres, / que la terra ens robaran.»

Obama, presidente

Estos días parece inevitable escribir algo sobre Barack Obama, el nuevo y flamante presidente de los Estados Unidos. El primer afroamericano (¡nunca mejor dicho!) que llega a la presidencia de la primera potencia mundial. Ciertamente, es éste un hecho histórico, por muy devaluada que esté ultimamente dicha expresión.

Los Estados Unidos se construyeron con la esclavitud como elemento fundamental de la vida política y económica de la Unión. Hecho peculiar del Sur, efectivamente, pero igualmente fundamental (y no tan peculiar sólo del Sur en sus inicios). Hasta la Guerra de Secesión el equilibrio entre los estados esclavistas y los libres fue un elemento de tensión constante, que llevó a diversos “compromisos” para que ninguna de las partes sobrepasara a la otra, con tristes concesiones del Norte, como la ley que obligaba a devolver a sus dueños a todo esclavo fugitivo. Y cuando el Norte derrotó a la Confederación en una guerra que se había convertido en una guerra total antiesclavista, los proyectos de reconstrucción radical del sur fracasaron, dando lugar a la segregación. Una segregación, recordémoslo, no solo de hecho sino también de derecho en muchos estados. Tal situación no comenzó a cambiar hasta la década de 1960, con el movimiento en pro de los derechos civiles. Y aún en la actualidad perviven importantes diferencias entre las poblaciones blancas y negras.

De ahí que la elección de Obama, por mucho que su madre fuera blanca, es un símbolo impresionante. Un símbolo de lo que se ha avanzado en la convivencia entre grupos distintos en un país tan tremendamente diverso. Y un símbolo para el futuro, que destruye barreras existentes aún.

El tiempo dirá si Obama cumple las múltiples promesas que ha hecho para llegar a la Casa Blanca. Y el tiempo dirá si da satisfacción a las enormes (y probablemente excesivas) expectativas que ha levantado. Pero aunque hubiera perdido por un puñado de votos, estas elecciones presidenciales ya serían muy destacables. Su victoria las ha hecho entrar en la historia.

Quin nom per a la “maleïda guerra d’Espanya”?

He tingut el gust de participar en el Curs d’història de la Guerra del Francès (1808-1814), que té lloc a Figueres i Roses entre el novembre i desembre de 2008 organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos. La meva conferència portava per títol Quin nom per a la “maleïda guerra d’Espanya”? i analitzava els projectes polítics i culturals que hi ha i hi ha hagut darrera dues denominacions especialment importants d’aquesta guerra: l’habitual actualment en castellà, “Guerra de la Independencia”, i l’habitual actualment en català, “Guerra del Francès”.

Heus aquí la reflexió final de la conferència, que serà publicada, com tot el cicle, als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos:

Siguin els que siguin els orígens d’una o altra denominació, a hores d’ara, com ja ha estat apuntat, “guerra de independencia” i “guerra del francès” són les denominacions usades habitualment en castellà i en català, respectivament. Certament, algunes interpretacions actuals recorden de manera molt clara la intenció política del nom original. Aquells que avui destaquen que la guerra fou el naixement de la nació espanyola i que tots els espanyols haurien lluitat unànimes contra l’invasor i per la llibertat obliden tots els absolutistes que també van lluitar i la realitat d’una lluita que, com hem vist, era molt més complexa. També és cert, però, que la investigació històrica ha avançat i que sota una o altra denominació es troben molt bons treballs. Així, sota el rètol de “Guerra de la Independencia” –que sembla gaudir, per altra banda, de la creixent adhesió dels historiadors estrangers-, s’han elaborat molt bons treballs sobre la problemàtica guerrilla, sobre els afrancesats o sobre les misèries de la guerra –tots ells, temes poc grats al model nacionalista. I també és cert que sota el nom de “Guerra del Francès” s’han tractat i s’han de tractar les institucions polítiques, les lluites ideològiques o l’estricta història militar. Perquè si les misèries i les desercions foren “reals” també ho fou ben sovint la resistència, el fanatisme o la lluita per la nació que alguns creien que estaven construint o per una visió liberal del món que tindrà suports socials molt més amplis que no només les soles elits.
A hores d’ara, per tant, més que per servir de base per proposar la substitució d’un o altre nom, el recorregut històric que hem a través de les denominacions de la “maleïda guerra d’Espanya” ha de servir per fer-nos conscients, en primer lloc, de les mancances que ha tingut a vegades l’estudi d’aquest període i la necessitat, per tant, de superar-les. I de recordar-nos, una vegada més, que quan els humans posem noms a les coses o als fets no els estem simplement descrivint, sinó que també els estem interpretant.

Quin nom per a la "maleïda guerra d'Espanya"?

He tingut el gust de participar en el Curs d’història de la Guerra del Francès (1808-1814), que té lloc a Figueres i Roses entre el novembre i desembre de 2008 organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos. La meva conferència portava per títol Quin nom per a la “maleïda guerra d’Espanya”? i analitzava els projectes polítics i culturals que hi ha i hi ha hagut darrera dues denominacions especialment importants d’aquesta guerra: l’habitual actualment en castellà, “Guerra de la Independencia”, i l’habitual actualment en català, “Guerra del Francès”.

Heus aquí la reflexió final de la conferència, que serà publicada, com tot el cicle, als Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos:

Siguin els que siguin els orígens d’una o altra denominació, a hores d’ara, com ja ha estat apuntat, “guerra de independencia” i “guerra del francès” són les denominacions usades habitualment en castellà i en català, respectivament. Certament, algunes interpretacions actuals recorden de manera molt clara la intenció política del nom original. Aquells que avui destaquen que la guerra fou el naixement de la nació espanyola i que tots els espanyols haurien lluitat unànimes contra l’invasor i per la llibertat obliden tots els absolutistes que també van lluitar i la realitat d’una lluita que, com hem vist, era molt més complexa. També és cert, però, que la investigació històrica ha avançat i que sota una o altra denominació es troben molt bons treballs. Així, sota el rètol de “Guerra de la Independencia” –que sembla gaudir, per altra banda, de la creixent adhesió dels historiadors estrangers-, s’han elaborat molt bons treballs sobre la problemàtica guerrilla, sobre els afrancesats o sobre les misèries de la guerra –tots ells, temes poc grats al model nacionalista. I també és cert que sota el nom de “Guerra del Francès” s’han tractat i s’han de tractar les institucions polítiques, les lluites ideològiques o l’estricta història militar. Perquè si les misèries i les desercions foren “reals” també ho fou ben sovint la resistència, el fanatisme o la lluita per la nació que alguns creien que estaven construint o per una visió liberal del món que tindrà suports socials molt més amplis que no només les soles elits.
A hores d’ara, per tant, més que per servir de base per proposar la substitució d’un o altre nom, el recorregut històric que hem a través de les denominacions de la “maleïda guerra d’Espanya” ha de servir per fer-nos conscients, en primer lloc, de les mancances que ha tingut a vegades l’estudi d’aquest període i la necessitat, per tant, de superar-les. I de recordar-nos, una vegada més, que quan els humans posem noms a les coses o als fets no els estem simplement descrivint, sinó que també els estem interpretant.

La memòria de les llibertats antigues a la política del segle XIX

Els dies 17 i 24 d’octubre van tenir lloc les dues primeres sessions de les Primeres Jornades del Seminari Permanent d’Estudis Polítics i Culturals, dedicades a “La memòria de les llibertats antigues a la política del segle XIX”.

Joan-Lluís Marfany, de la University of Liverpool, va parlar sobre el record que les antigues institucions de Catalunya i de la Corona d’Aragó van rebrer a la Catalunya del segle XVIII i de la primera meitat del segle XIX. Va insistir tant en la pervivència del record al llarg del XVIII com de la nova valoració que van rebrer en els anys de la Revolució Liberal.

Ferran Archilés, de la Universitat de València, va parlar de la mateixa qüestió aplicada a la València del segle XIX, sobretot a partir de les obres fonamentals de Boix i de Teodor Llorente.

Carlos Forcadell, de la Universidad de Zaragoza, va parlar sobre el cas de l’Aragó, relacionant el record de les institucions medievals i modernes amb les noves conmemoracions del segle XIX sobre la Guerra del Francès.

Maximiliano Fuentes, de la Universitat de Girona, va obrir les intervencions dels membres de la UdG, que aniran sobre diversos aspectes del record i de la interpretació de les llibertats antigues a la Catalunya del segle XIX i inicis del segle XX. Fuentes va parlar concretament d’aquesta qüestió en l’obra de Prat de la Riba i d’Eugeni d’Ors.

La propera sessió tindrà lloc el 28 de novembre. Trobareu més informació a la pàgina web de l’Institut de Recerca Històrica (Universitat de Girona)