"Memoria de los sitios"

Així titulava La Vanguardia l’especial dedicat a la Guerra del Francès que va sortir divendres passat, 27/6/2008, en el qual vaig tenir el gust de col·laborar. Els carrers de Girona que encara porten noms referents als setges de 1808 i 1809, alguns dels seus escenaris (com Montjuïc o Torre Gironella), i referències a Sant Ferran, Hostalric i Roses, formaven part de les tres pàgines que el diari dedicava als fets. De tot plegat, no és gaire el que resta en les imatges que els gironins (els de la ciutat, però probablement també els de les comarques) tenen sobre la història d’aquestes terres. D’aquests fets, i d’aquesta “memòria”, n’anirem parlant.

“Memoria de los sitios”

Així titulava La Vanguardia l’especial dedicat a la Guerra del Francès que va sortir divendres passat, 27/6/2008, en el qual vaig tenir el gust de col·laborar. Els carrers de Girona que encara porten noms referents als setges de 1808 i 1809, alguns dels seus escenaris (com Montjuïc o Torre Gironella), i referències a Sant Ferran, Hostalric i Roses, formaven part de les tres pàgines que el diari dedicava als fets. De tot plegat, no és gaire el que resta en les imatges que els gironins (els de la ciutat, però probablement també els de les comarques) tenen sobre la història d’aquestes terres. D’aquests fets, i d’aquesta “memòria”, n’anirem parlant.

Història de l'Empordà

En aquests moments hi ha disponibles tres volums fonamentals per entendre l’evolució històrica de les terres que avui són compreses en les comarques del Baix Empordà i de l’Alt Empordà. Dins de la col·lecció que la Diputació de Girona està dedicant a la història de totes les comarques gironines, ja ha aparegut el volum de l’Alt Empordà (coordinat per Pere Gifre, 2000) i, fa poc, el del Baix Empordà (coordinat per M.Concepció Saurí i Santi Soler, el 2006). A més a més, aquest passat 2007 han aparegut les actes del congrés organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos “El paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa” (dins dels Annals d’Estudis Empordanesos). Entre tots tres volums s’ofereixen interpretacions i dades del que ha sigut la vida humana en aquestes comarques, des de la prehistòria a l’actualitat, des de la cultura, l’economia i la política i les restes arqueològiques a l’evolució del paisatge i de la urbanització. En els dos volums de la Diputació, hi he tingut el gust de participar. En el de l’Alt Empordà, analitzant una qüestió clau del XIX: la importància de la tradició republicana. En el del Baix Empordà, oferint una interpretació general de tot el segle XIX.

Entre els molts treballs que hi ha en aquests volums, voldria destacar, per la proximitat amb els temes que estudiem al grup de la Universitat de Girona “Història, Memòria, Identitats”, el treball de Josep Maria Fradera (UPF) sobre la identitat de l’Empordà i el paper fonamental que ha tingut en la configuració de les imatges contemporànies de Catalunya. Fradera hi repassa les flexibles fronteres de les dues comarques, els mites que s’hi han constituït (com el de l’Empordà federal), i el paper fonamental de la literatura, amb Maragall i Pla al capdavant, a l’hora de construir aquestes imatges. Com conclou Fradera, tanmateix, totes aquestes imatges estan avui en dia en crisi. “Allà on hi havia un pastor ara hi ha una grua, allí on hi havia una sirena ara hi ha una moto aquàtica. Més encara, allí on hi havia un inofensiu casino republicà ara hi ha una empresa immobiliària que desitja requalificar sòl agrícola si se li obre una escletxa”. Amb Fradera, podem preguntar-nos si “en aquestes circumstàncies crítiques”, podrà sobreviure “la idea d’un país que havia estat capaç de conciliar paisatge i humanitat”.

(a la foto, el Montgrí des de la zona d’Albons, amb els efectes de la recent onada urbanitzadora. La destrucció massiva del paisatge que ha afectat la línia de costa es trasllada ara més a l’interior)

Història de l’Empordà

En aquests moments hi ha disponibles tres volums fonamentals per entendre l’evolució històrica de les terres que avui són compreses en les comarques del Baix Empordà i de l’Alt Empordà. Dins de la col·lecció que la Diputació de Girona està dedicant a la història de totes les comarques gironines, ja ha aparegut el volum de l’Alt Empordà (coordinat per Pere Gifre, 2000) i, fa poc, el del Baix Empordà (coordinat per M.Concepció Saurí i Santi Soler, el 2006). A més a més, aquest passat 2007 han aparegut les actes del congrés organitzat per l’Institut d’Estudis Empordanesos “El paisatge, element vertebrador de la identitat empordanesa” (dins dels Annals d’Estudis Empordanesos). Entre tots tres volums s’ofereixen interpretacions i dades del que ha sigut la vida humana en aquestes comarques, des de la prehistòria a l’actualitat, des de la cultura, l’economia i la política i les restes arqueològiques a l’evolució del paisatge i de la urbanització. En els dos volums de la Diputació, hi he tingut el gust de participar. En el de l’Alt Empordà, analitzant una qüestió clau del XIX: la importància de la tradició republicana. En el del Baix Empordà, oferint una interpretació general de tot el segle XIX.

Entre els molts treballs que hi ha en aquests volums, voldria destacar, per la proximitat amb els temes que estudiem al grup de la Universitat de Girona “Història, Memòria, Identitats”, el treball de Josep Maria Fradera (UPF) sobre la identitat de l’Empordà i el paper fonamental que ha tingut en la configuració de les imatges contemporànies de Catalunya. Fradera hi repassa les flexibles fronteres de les dues comarques, els mites que s’hi han constituït (com el de l’Empordà federal), i el paper fonamental de la literatura, amb Maragall i Pla al capdavant, a l’hora de construir aquestes imatges. Com conclou Fradera, tanmateix, totes aquestes imatges estan avui en dia en crisi. “Allà on hi havia un pastor ara hi ha una grua, allí on hi havia una sirena ara hi ha una moto aquàtica. Més encara, allí on hi havia un inofensiu casino republicà ara hi ha una empresa immobiliària que desitja requalificar sòl agrícola si se li obre una escletxa”. Amb Fradera, podem preguntar-nos si “en aquestes circumstàncies crítiques”, podrà sobreviure “la idea d’un país que havia estat capaç de conciliar paisatge i humanitat”.

(a la foto, el Montgrí des de la zona d’Albons, amb els efectes de la recent onada urbanitzadora. La destrucció massiva del paisatge que ha afectat la línia de costa es trasllada ara més a l’interior)

Entre Catalunya i Espanya: el segle XIX (2007)

Genís Barnosell, “Entre Catalunya i Espanya: el segle XIX”, a Josep M. Delgado et al., a cura de, Antoni Saumell i Soler. Miscel·lània In Memoriam, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2007, pp.451-460

Després de repassar les diverses explicacions que s’han donat dels orígens del nacionalisme català, es destaca que, en termes relatius, la historiografia catalana ha prestat poca atenció a la visió que el nacionalisme espanyol tenia de Catalunya. Pel que en sabem, es tractava, aquest, d’un projecte molt excloent tant socialment com culturalment, que de manera molt primarenca va elaborar un conjunt de tòpics sobre la insolidaritat i la ingratitud de Catalunya i dels catalans que amb el temps serien usats profusament. Des d’aquesta perspectiva, l’anticatalanisme va ser anterior al catalanisme.

Creixement i revolució en el segle XIX, 1793-1874 (2006)

Genís Barnosell, “Creixement i revolució en el segle XIX (1793-1874)”, a M.Concepció Saurí / Santi Soler Simon, coord. Història del Baix Empordà, Vol. IV de la Història de les Comarques Gironines, Girona: Diputació de Girona, 2006, pp.451-522.

El text analitza l’evolució de la societat baixempordanesa des de finals del segle XVIII a l’inici de la Restauració. Les seves principals conclusions són: – al llarg del període considerat el creixement demogràfic fou notable (es passà d’uns 34.000 habitants a uns 50.000, però sempre amb un dinamisme inferior al català; – les taxes de natalitat i de mortalitat davallaren durant el període; – les relacions de masculinitat evidencien la importància de l’emigració; – formant part de la Catalunya poblada, la població mantenia un fort caràcter rural i només a la costa es formaren nuclis més importants; – després d’una anàlisi de l’ocupació de la població empordanesa, de les relacions socials i de les principals activitats de la zona (tant agrícoles com del sector secundari i terciari) es conclou que bona part del creixement econòmic del període va respondre a un model consolidat al segle XVIII i que aquest es va esgotar a mitjans segle XIX; – malgrat la gran importància dels grups republicans no van poder imposar-se en el procés de revolució liberal, fet que va tenir importants conseqüències socials i culturals.

Libertad, Igualdad, Humanidad… (2006)

” ‘Libertad, Igualdad, Humanidad’. La construcción de la democracia en Cataluña (1839-1843)”, en Manuel Suárez, ed. La cultura progresista en la España liberal, Santader: Universidad de Cantabria, 2006, pp.145-182.

Aquest text és un desenvolupament per als anys 1839-43 de la Ponència conjunta amb Anna M. Garcia, ” El nacimiento de la democracia en Cataluña”, VI Encuentro de Historia de la Restauración. La cultura progresista en la España liberal, Santander, Universidad de Santander, 2003. El text d’Anna Maria Garcia, “Republicanos en Cataluña. El nacimiento de la democracia (1832-37)”, es publica al mateix volum, pp.116-143.

S’analitza l’aportació de diferents forces polítiques a la construcció de propostes democràtiques a la Catalunya del Trienni Esparterista (1840-43). Una primera part, més àmplia, analitza el “model barceloní”, caracteritzat per la formació d’una àmplia base social interclassista susceptible de ser mobilitzada pel progressisme i el radicalisme. Aquesta base social incloïa des de fabricants, comerciants i professions liberals a mestres de petites unitats productives, oficials i treballadors de la indústria. Malgrat que no es va produir una radicalització massiva dels sectors populars, la presència dels treballadors associats fou un factor fonamental de l’evolució del llenguatge i de la pràctica polítiques. En aquest context, s’analitza la dinàmica política barcelonina, que és imprescindible per a comprendre adequadament la consolidació i evolució d’aquests sectors demòcrates. Més concretament, s’analitzen la pluralitat d’opcions ideològiques (el terradisme o partidaris d’Abdon Terradas, els partidaris de la Constitució de 1812 que evolucionaren vers el republicanisme, i determinats sectors del progressisme), les seves bases socials, i les diverses formes de mobilització i llocs de sociabilitat política, que anaven des de la premsa i les eleccions, a la Milícia Nacional, els cafès i els carrers, i les primeres organitzacions de treballadors. En segon lloc, i de manera més breu, s’analitza com en un context molt diferent -el d’una província de Girona molt més rural- també es desenvolupà el radicalisme polític i com aquest podia estar relacionat amb reivindicacions populars com la defensa dels comunals.

El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular (2006)

Genís Barnosell, “El republicanismo catalán (1840-1931): sociología y formas de movilización popular”, ponència presentada a les Jornades de Debat Interuniversitàries (Girona, Tarragona, Bellaterra i Barcelona) PER LA SEVA LLIBERTAT I LA NOSTRA. 75 Aniversari de la Segona República (1931-1939): Universitat Autònoma de Barcelona / Universitat de Girona / Universitat Rovira i Virgili / Museu d’Història de Catalunya, 2006

Publicat sota llicència Creative Commons a la pàgina web http://republica-republicanisme.uab.es sostinguda pel Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la col·laboració de la Generalitat de Catalunya

El text planteja per al període 1840-1931 l’adeqüació del concepte “republicanisme popular” per al republicanisme existent a Catalunya. Es destaca, per una banda, l’evident capacitat de mobilització de les classes populars que va demostrar aquest republicanisme. També es destaca, però, que frecuentment aquest republicanisme podria ésser qualificat de “classes mitges”, ja que sovint aquestes hi són més presents que no les estrictement populars -especialment pel que fa als “partits” republicans. A més, de l’anàlisi de les múltiples formes de mobilització que va desplegar el republicanisme i dels resultats de les elecciones del període (i especialment de les de la Segona República) se’n desprèn que el suport popular al republicanisme va ser sovint dèbil i volàtil, sempre en estreta competència amb altres ideologies. Si el republicanisme volia construir significativament els sectors populars en tant que “poble”, aquest projecte va estar en constant competència amb aquells que els volien construir en tant que “classe” i també amb les opcions conservadores.

Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado… (2005)

Genís Barnosell, ” ‘Salir de esta ciudad no siendo fuera del Principado’. Organizaciones locales y socorros regionales (Barcelona y Cataluña, 1800-1845)”, Actas del X Simposio de Historia Económica. Análisis de Redes en la Historia Económica, Bellaterra, enero 2005; edició en CD

Versió inicial: comunicació presentada al X Simposio de Historia Económica. Análisis de redes en la historia económica, organitzat per UAB/UB/UPF, UAB, Barcelona, 2005

A la Barcelona de la primera meitat del segle XIX es crearen un gran nombre de Societats de Socors Mutus que proporcionaven als seus socis “socors ampliats” (malaltia i mort). Alhora, en 1840-43 aparegueren les primeres organitzacions clarament sindical o societats de resistència (encara que elles mateixes s’anomenessin també associacions de socors mutus). En ambdós casos la gestió d’aquestes organitzacions estava pensada per operar prioritàriament en l’àmbit local i es fonamentava en gran mesura en relacions de caràcter personal. Al mateix temps, però, hagueren de fer front a una notable mobilitat dels seus socis, que viatjaven sovint a fora de la seva localitat. Associacions de socors mutus tradicionals i organitzacions sindicals, tanmateix, s’enfrontaren a aquesta mobilitat amb respostes força diferents. Mentre que les primeres prestaven els seus serveis en l’àmbit català a través de l’extensió dels mecanismes que funcionaven a nivell local, sense desenvolupar cap mena de col·laboració entre elles, les segones establiren veritables xarxes d’intercanvi d’informació i de socors, a partir de les quals intentaren construir després una veritable organització d’àmbit català.

Consens i revolució. Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843 (2004)

Genís Barnosell, “Consens i revolució. Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843″. Barcelona Quaderns d’Història, 10, 2004, pp.137-170

Versió inicial presentada com a Comunicació al VIII Congrés d’Història de Barcelona, Institut de Cultura – Ajuntament de Barcelona, novembre de 2003

A partir dels conceptes de “poble” i “nació” disponibles a l’Europa de la primera meitat del segle XIX, s’analitzen els de moderats, progressistes i republicans barcelonins entre 1835 i 1843, destacant els elements polítics i/o culturals presents a cadascun d’ells i insistint en el fet fonamental que aquests conceptes eren inseparables del projecte de societat que tenien aquests diferents grups polítics i, especialment, del lloc que hi haurien d’ocupar els sectors populars. En segon lloc, s’analitza el paper que aquests liberals donaven a Catalunya i a Espanya, i es destaca l’evident sentit i orgull de catalanitat de tots ells, alhora que posaven aquesta identitat al servei de la construcció de la nació espanyola, l’única viable segons ells. Finalment, es contextualitzen els projectes d’ “independència” de l’època en la ideologia dels seus autors, destacant que responia a una lògica liberal i no pas nacionalista, i que en cap cas poden ser assimilats als projectes independentistes posteriors.

Disponible versió digital a Internet